El Pla Integral per millorar la gestió de les llistes d’espera presentat pel conseller de Salut Toni Comín atorga un paper rellevant a l’atenció primària. Desitja apoderar-la per millorar l’accés a les primeres visites de consultes externes hospitalàries. Anuncia que gestionarà 34 milions d’euros, una part del pressupost destinat a les primeres visites de consultes externes.
La notícia ha estat ben rebuda per l’atenció primària perquè recull una reivindicació històrica. És una bona proposta però tindrà moltes dificultats per ser implementada. Des dels anys vuitanta que la Generalitat desitja sense èxit bascular el poder des de l’hospital cap a l’atenció primària. Els nombrosos interessos econòmics del sistema sanitari ho impedeixen. Ho aconseguirà ara amb una única mesura? És difícil de creure.
La idea prové de la reforma thatcheriana que va proposar l’economista Alain Enthoven a finals dels vuitanta. Li va dir a la primera ministra que gestionava el Sistema Nacional de Salut britànic amb mètodes propis de la Unió Soviètica, justament quan aquesta s’enfonsava. La va convèncer de què el mercat, i no la planificació, era la forma més eficient de distribuir els recursos sanitaris, fins i tot en un sistema tan públic com el britànic. En poc temps van crear un mercat intern de serveis sanitaris. Va donar el pressupost dels hospitals als metges de família perquè eren els que millor coneixien les necessitats de la població. Per aquest motiu farien una compra de serveis hospitalaris més ajustada a les necessitats reals. La innovació revolucionària va canviar dramàticament l’estructura de poder. Les felicitacions nadalenques van canviar de sentit. Ara eren els especialistes qui felicitaven els generalistes. Els metges de família es van entendre millor amb els hospitals propers del seu territori i els van fer créixer. En canvi, es van tancar llits i hospitals al centre de Londres perquè perdien activitat i no obtenien finançament. Però, a diferència del que pressuposava Enthoven, la reforma va ser ineficient. Generava una burocràcia desmesurada i augmentava els costos de transacció. Els metges van canviar el fonendoscopi per la calculadora i el sistema va substituir metges i infermeres per administradors. Els posteriors governs van desmuntar part del sistema, però han seguit mantenint la política dels metges de família liderant la compra de serveis hospitalaris.
Naturalment la proposta catalana no és tan agosarada. Potser només és un simple canvi cosmètic que no afecta la distribució de poder dins del sistema sanitari ni l’oferta de consultes externes. Això pot succeir si atorga la responsabilitat de gestió de les derivacions als directius d’atenció primària. El caràcter jeràrquic de l’estructura de gestió sanitària catalana farà que segueixin mantenint els criteris del Catsalut o els del centre hospitalari de referència, que habitualment són els mateixos. En canvi, si s’atorga la capacitat de decisió als metges de família i pediatres que coneixen els pacients i les seves necessitats, es produirà un avenç significatiu en benefici de la ciutadania. Especialment si poden escollir el centre de referència i les condicions de la derivació.
Crec que és molt difícil que aquesta reforma es produeixi ja que fins ara la missió fonamental del metge de família és justament la contrària: contenir l’accés a l’atenció especialitzada acceptant les condicions dels especialistes hospitalaris. Ens atrevirem a canviar el sentit de les postals nadalenques?
Espero que no sigui només davant d’una declaració de bones intencions. Suposo que el Departament de Salut s’aplica aquella dita catalana: “no diguis blat fins que no estigui al sac i ben lligat”. Fer declaracions d’accions que no acaben implementant-se genera una profunda decepció. Els pacients i la malmesa atenció primària no en poden assumir gaires més.
