És possible fer les Unitats de Cures Intensives més amables i centrades en les persones? En Gabriel Heras està convençut que sí i és per això que va iniciar el projecte Humanitzant Cures intensives, un projecte nascut fa dos anys amb l’objectiu d'”humanitzar” aquestes unitats que coneix bé perquè és l’àrea on treballa com a metge. Segons ell, es tracta de tenir una visió integral de la situació actual de les UCIs per millorar l’atenció en tres línies: els pacients, les famílies i els professionals. Conversem amb ell just abans de l’inici de les II Jornades d’Humanització de Cures Intensives, que es van celebrar la setmana passada a Barcelona.
Ets impulsor del projecte Humanitzant Cures Intensives. Com i per què sorgeix el projecte?
El projecte comença al febrer de 2014 després d’un temps de reflexió personal de parar-me i pensar com estàvem fent les coses a la Unitat de Cures Intensives (UCI) respecte del que pensàvem que podia ser. Treballem en un lloc que va molt ràpid, t’incrustes al sistema i no saps si és realment el sistema que vols. Per això vaig parar i vaig deixar de treballar. Fins i tot vaig pensar a deixar la medicina i dedicar-me a una altra cosa però després també vaig pensar que si volia canviar les coses havia de fer-ho des de dins.
Va ser a partir d’alguna experiència en particular?
En aquell moment el meu pare va ser diagnosticat d’un càncer i jo era “el seu metge”, l’acompanyava a totes les proves, etc. A part també havia fet un canvi de feina i era en una UCI on hi havia molta càrrega de treball, estrès laboral i on no es cuidava al personal. A partir d’aquí vaig decidir pensar com hauria de ser una UCI ideal, per als pacients però també per als familiars i els professionals. El sistema que no cuida el cuidador se’n va en orris també.
A què ens referim quan parlem de “situar el pacient al centre del sistema”?
La medicina històricament ha estat centrada en la figura del metge llavors el que planteja i el que s’ha plantejat amb la tecnologia en informació, la connexió en xarxes, el treball col·laboratiu, és que el pacient ha d’estar en el centre del sistema i té alguna cosa a dir. A més té l’accés a la informació, que això també pot ser perillós, perquè a Google hi ha informació i hi ha esperança i de vegades hem de dir: “Compte amb el que busques, que hi ha coses que no són realment certes”. Abans l’empoderat era el metge i ara és el pacient però han de ser-ho tots, la medicina ha d’estar centrada en les persones.
Què ha de canviar del dia a dia en una UCI?
Després de parlar amb molta gent hem detectat diverses accions de millora. D’una banda es pot millorar la comunicació i flexibilitzar els horaris de visita; no pot ser que les UCIs siguin un lloc tancat on la gent només pot parlar amb telèfon amb el seu familiar o tenen mitja hora de visita. Ens interessa també molt la cura del professional i prevenir el desgast, el burnout, i això cal fer-ho visible. Després cal millorar l’arquitectura i l’estructura, fer unitats més amables. Per exemple, hi ha gent que ens diu: “No puc individualitzar si no tinc un box individual”. I això cal dir-ho a les conselleries de sanitat, el disseny no és només enderrocar un edifici pot ser també posar un biombo. Després també es pot prevenir la síndrome post cures intensives, les seqüeles psicològiques i físiques. No es tracta només de què el pacient sobrevisqui, sinó també que torni a la seva qualitat de vida. També es poden implementar altres mesures, coses intangibles, com la música. Hi ha unitats a Espanya que ja estan ficant musicoterapeutes i hi ha països com Veneçuela, Colòmbia o França on ja es fa. Una altra acció és integrar els psicòlegs dins de les UCIs.
Actualment no n’hi ha?
No. Quan un pacient té un deliri o qualsevol altra patologia psiquiàtrica es posa mediació per millorar el quadre però que els psicòlegs i els rehabilitadors estiguin integrats en les unitats com a plantilla això no hi és. Si cuidem l’aspecte emocional dels pacients i les famílies la gent es recupera abans, això ho diu el sentit comú. També és fonamental naturalitzar el procés de morir, perquè de la mort en aquest país no se’n parla. Igual que planifiquem casaments, viatges, batejos, això és important. Parlar de la mort ajuda a la persona que està en aquest tràngol però també a la resta de la gent que es queda. L’experiència de dol és molt menys traumàtica si s’ha pogut parlar dels desitjos que tenien els pacients o per exemple si un tenia voluntats anticipades de ser donant d’òrgans o no. I això és millor pensar-ho quan un està bé i té totes les capacitats intactes que pensar-ho en una situació d’estrès perquè ingressar en una UCI és una cosa sobtada que et canvia la vida en un moment i quan fas aquest canvi és difícil pensar segons quines coses.
Quines són les principals causes del desgast d’un professional a l’UCI?
Estem en contacte directe amb el patiment de la gent i això dia rere dia, sovint amb experiències emocionals, com per exemple quan ingressa un pacient de la teva edat o algú amb qui connectes. Cal protegir-se, saber posar-se en la pell de l’altre però sense endur-s’ho a la motxilla, que és el que solem fer tots.
En aquest sentit, hi ha suficient suport als professionals, a nivell psicològic?
No, de fet, quan reivindiquem la presència dels psicòlegs en aquestes unitats no ho fem només pensant en els pacients o els familiars, també per als professionals. Amb el burnout el primer que s’ha de fer és fer-lo visible i abans d’arribar a un desgast absolut fer alguna cosa perquè al final algú agafa una baixa. Els professionals sanitaris som gent amb una vocació bastant arrelada i ens encanta la nostra feina perquè si no no hi ha qui ho aguanti. Si cuides el professional això farà que sigui més productiu.
És possible encaixar aquest model en el sistema públic?
Un dels grans èxits del projecte ha estat precisament fer sensible aquesta necessitat a les autoritats sanitàries. I en l’últim any i mig hi ha dues comunitats autònomes, la de Madrid i la de Castella la Manxa, que han creat direccions generals d’atenció al pacient i humanització de l’assistència dins de les seves conselleries de sanitat i estic absolutament que això es va a mimetitzar a totes les conselleries. A la de Madrid la conselleria es va posar en contacte amb nosaltres perquè elaboréssim el Pla d’Humanització per a les UCIs de la Comunitat de Madrid però vam posar com a requisit que fos exportable i reproduïble a qualsevol part del món. El paquet de mesures té uns 80 objectius / accions de millora i iniciatives, i d’aquestes, pràcticament el 65% són gratis. Això què vol dir? Que depèn sobretot de l’actitud del professional. Per descomptat, si per exemple, cal fer obres a la unitat cal invertir. Llavors, és molt difícil però no és impossible. El que plantegem és un canvi de paradigma, la humanització de la sanitat és un moviment que fa pensar a la gent.
Quan comença el projecte, et fixes en experiències d’altres països?
No n’hi ha. El que jo vaig fer va ser revisar la literatura i totes les persones que a Espanya estaven fent coses que generaven canvi en aquest sentit. Un estava centrat en els horaris de visita, un altre en el burnout, altres eren experts en cures pal·liatives…i no ens coneixíem. Així que em vaig posar en contacte amb ells i vam agrupar aquestes línies de canvi. De seguida vam connectar i vam fer un grup de recerca per demostrar científicament que totes aquestes accions de canvi permeten mesurar l’impacte, el canvi, la satisfacció de l’usuari, com disminueix l’estrès… El primer estudi que hem encarregat és sobre les demandes d’informació que tenen les famílies dels pacients de les UCIs. I en aquest estudi s’han generat més de 80.000 preguntes i hi han col·laborat 67 UCIs de tot Espanya. Amb tot, el nostre projecte no és només humanitzar les UCIs, és humanitzar la sanitat sencera.
Quina és la hipòtesi?
La hipòtesi és que si nosaltres, que treballem en el lloc més especialitzat de l’hospital, on tot és tecnologia -que està bé perquè gràcies a això s’han reduït les xifres de mortalitat d’una forma espectacular- això pot ser mimetitzat en altres àrees. A Espanya la gent segueix entenent les UCIs com un lloc on la gent va a morir i això és fals. El 90% dels pacients sobreviu però això no és suficient, es pot tractar millor a la gent.
Abans parlaves de morir dignament. Com s’ha d’avançar?
El moment en què per a la medicina intensiva un pacient en situació terminal l’objectiu sigui que tingui una bona mort haurem avançat molt perquè moltes vegades els pacients que estan en una situació terminal no se’ls ingressa. Molta gent no mor bé, mor en una planta, sol o sense la medicació suficient. Per morir-se, l’UCI no és el millor lloc del món i hi ha una enquesta recent que diu que el 50% dels metges mai es moririen en un hospital.
