Els metges utilitzem molt l’estadística per aclarir si existeixen o no diferències entre, per exemple, un medicament i un altre (o un placebo) per al control d’un determinat símptoma o tractament d’una malaltia. També la fem servir per comparar dos procediments quirúrgics en termes de freqüència de complicacions postoperatòries, supervivència o qualitat de vida després de la intervenció. Aquestes comparacions sempre es fan entre grups de malalts el més semblants possible amb la finalitat que allò que volem comparar sigui la principal o única diferència i no altres factors (que anomenem de confusió) com podrien ser l’edat, altres malalties associades, el seu gènere o els seus hàbits de vida.
En estadística hi ha dos tipus d’errors que poden donar-se en comparar dos grups de pacients. A un li diem error beta que consisteix en què ens equivoquem en afirmar que no hi ha diferències entre els grups que vam estudiar quan, en realitat, podrien haver-les. Aquest error és molt típic i fàcil d’entendre. El cometem en comparar resultats obtinguts en grups relativament petits. Perquè en aquests casos, per tal de que l’estadística ens proporcioni diferències que anomenem significatives, aquestes han de ser abismals. Rarament es dóna aquesta situació i per aquest motiu quan plantegem un estudi ens hem d’assegurar que els grups a comparar tinguin suficient nombre de casos.
L’error que més em preocupa en aquests temps que corren, de diferències cada vegada més petites entre fàrmacs o intervencions quirúrgiques, no és l’error beta sinó el denominat error alfa. Com poden ja intuir l’error alfa consisteix que diferències que poden resultar estadísticament significatives siguin en realitat irrellevants per a la pràctica diària. Al revés del que passa amb l’error beta, l’error alfa es dóna quan comparem grups amb moltíssims pacients o individus, sovint milers d’ells en cada grup. En aquests casos, l’anàlisi ens pot donar com a significativa una diferència menor d’un 2%, la qual cosa en termes clínics no té importància.
Doncs bé, l’error alfa, s’ha convertit en el protagonista de nombrosos casos d’investigacions corruptes que a primera vista no semblen fraudulentes però quan llegim el seu missatge de seguida veiem que tenen trampa. I, quin és aquest parany?
Vegem un exemple pres d’una recent publicació de la prestigiosa revista New England Journal Medicine. La qüestió que es planteja és saber si fer-se una determinació de sang en femta cada un o dos anys prevé la mort per càncer de còlon i si això allarga o no la vida dels individus que se sotmeten periòdicament a aquesta prova. En l’estudi de referència es van estudiar dos grups que van sumar més de 40.000 individus seguits fins a 30 anys i va resultar que la mort per càncer de còlon en el grup que es va fer estudis periòdics va ser del 2% i del 2,7% en el grup control que va viure despreocupadamernte sense analitzar la femta ni sotmetre’s ocasionalment a alguna que altra colonoscòpia. Estadísticament aquesta diferència va ser significativa gràcies a la magnitud de les sèrie, però en canvi, si hem de jutjar per la rellevància clínica d’aquestes dècimes percentuals ens fa gairebé riure, i més encara si considerem les implicacions econòmiques, psicològiques i les eventuals complicacions de les proves que segueixen a una determinació positiva de sang en femta com ara colonoscòpies (sovint repetides). Però hi ha més, als 30 anys de seguiment, la mortalitat en ambdós grups va ser la mateixa, és a dir, que encara que en el grup sotmès a cribratge de càncer de còlon es donaven menys morts per càncer de còlon, es van donar més morts per altres causes (algunes probablement relacionades amb les proves o les intervencions quirúrgiques a les que es van sotmetre). Doncs bé els autors no es tallen un pèl a recomanar que estudiem periòdicament els nostres excrements perquè així ens faran més colonoscòpies i ens morirem d’una altra cosa que no és el càncer de còlon.
Exemples com aquest podem trobar-los en molts altres camps de la medicina. Per exemple, el fàrmac A allarga dos mesos la vida dels pacients amb càncer de pàncrees, posem per cas, i això resulta molt significatiu. Res se’ns diu dels costos majors en què s’incorre ni sobre la qualitat de vida dels pacients que, de tota manera, moriran d’aquesta malaltia. El treball apareixerà en els mitjans com el descobriment d’un nou medicament que allarga la supervivència del càncer de pàncrees i obre noves expectatives per als pacients que pateixen aquesta terrible malaltia. Bla, bla… I si ens posem a parlar del colesterol, el mateix.
En fi, que alerta amb les troballes estadísticament significatives! Sovint aquestes no són més que sofismes matemàtics que encobreixen la promoció més o menys corrupta de suposats avenços terapèutics o diagnòstics que sempre suposen un nou cop a l’economia de la sanitat.
