Opinió

Carta dels moviments socials i sindicals als partits polítics

En l’actual context polític, l’avenç de l’onada de l’ultradreta a escala internacional, a l’estat espanyol representada principalment per VOX i PP, i a Catalunya per Aliança Catalana (AC), amenaça els drets humans, cívics, socials i laborals conquistats, anuncien la derogació de la llei de la memòria democràtica i ens arrossega a l’escalada bel·licista i a l’augment de la despesa militar que promouen l’imperialisme nord-americà i els governs de la Unió Europea que participen en l’OTAN.

Cal detenir l’onada reaccionària i impedir que puguin aconseguir el govern per aplicar els seus objectius i plans de retallades de drets socials, cívics i polítics, d’involució en totes les dimensions, al servei dels interessos dels grans poders econòmics, la banca i transnacionals.

Les organitzacions socials i sindicals sotasignants ens dirigim als grups parlamentaris del Congrés de Diputats, dels Parlaments autonòmics i dels ajuntaments per a sol·licitar-los que recullin i es comprometin a defensar les reivindicacions relacionades en la present carta. 

La defensa de la Pau, dels drets socials a la salut, educació, habitatge, protecció social, pensions públiques, els drets laborals de la classe treballadora, els drets de les persones immigrants a la seva regularització, a l’equilibri ecològic, etc., han sofert importants retrocessos a conseqüència de les polítiques neoliberals dels governs o, en els casos que s’han adoptat iniciatives legislatives per a la seva millora, en la pràctica, han estat limitades i insuficients. 

L’exemplar i persistent mobilització social i ciutadana en defensa del dret a un habitatge digne, per prohibir els desnonaments sense alternativa residencial, per contractes de lloguer de caràcter indefinit, per topar i reduir els preus del lloguer, per un parc públic d’habitatge de lloguer social de dimensions suficients, etc., és una expressió del descontentament social, d’una creixent voluntat per a defensar els drets socials i laborals, i avançar en la superació del sistema neoliberal.

És hora, de garantir plenament la Pau, els drets humans, socials, cívics, laborals i ecològics, i superar la pobresa i desigualtat.

1. En defensa de la pau, cal retallar la despesa militar, sortir dels fronts bèl·lics, derogar la recent legislació que reintrodueix el servei militar voluntari, i apostar per la neutralitat i el diàleg que finalitzi amb els conflictes.

La pressió de Donald Trump perquè els països de l’OTAN incrementin la despesa militar comprant armes als Estats Units i incrementin el seu suport a les seves agressions militars, va aconseguir el seu objectiu: la Unió Europea va acordar l’any 2025 destinar 800.000 milions d’euros durant quatre anys per a rearmar-se. A més, hi ha una creixent implicació en suport armamentista i econòmic dels països de la Unió Europea en el conflicte entre OTAN-Ucraïna i Rússia. L’efecte d’escalada en la despesa militar, augment de reindustrialització armamentista, reintroducció del servei militar, als països de l’OTAN, entre ells Espanya, etc., ens arrossega a la guerra. Més que mai és necessari i urgent detenir el bel·licisme en defensa de la pau, i el genocidi del poble palestí pel criminal govern de Netanyahu, que és recolzat pel govern dels Estats Units.

1.1. Per la reducció dràstica de la despesa militar

L’enorme increment de la despesa militar en els últims anys, via pressupostària, per acords en el sí del govern o d’altres partides ministerials, de transferències i crèdits extraordinaris, ja supera el 2,1% del PIB. Segons investigadors del Centre Delàs, l’any 2025 la despesa militar real de l’Estat espanyol va ser de 40.457 milions d’euros i el 2,48% del PIB. Altres estudis assenyalen que la despesa militar va superar aquest any els 66.000 milions d’euros. A més, en els últims mesos de 2026 s’han produït anuncis d’importants inversions per a reforçar la indústria armamentista en l’estat espanyol.

La conseqüència de l’increment de la despesa militar són les retallades en la despesa social i els recursos per a la inversió pública que recuperin la producció industrial perduda en els últims temps, que fomentin la creació de llocs de treball de qualitat, incrementin la sobirania alimentària, facilitin la millora del transport públic, etc.

És hora de revertir els últims augments de la despesa militar i afavorir el benestar social i la cooperació amb el desenvolupament dels països del Sud, construint relacions de solidaritat i per la pau.

1.2. Derogació del servei militar voluntari

Als països de la Unió Europea que mantenen el servei militar obligatori com Àustria, Xipre, Dinamarca, Estònia, Finlàndia, Grècia, es van sumar Suècia, Lituània, Letònia i Croàcia, que ho van reintroduir en els últims anys, altres països com Alemanya i Bèlgica han obert la porta a través del servei militar voluntari…

Recentment, el Ministeri de Defensa d’Espanya, amb el Reial decret 170/2026 de 4 de març de 2026, article sisè “Reservistes voluntaris”, ha oficialitzat el retorn del servei militar, la “mili”, amb caràcter voluntari per als nascuts en 2007 i 2008, amb un format de places limitat que busca atreure a sectors de la joventut.

En el context actual de rearmament dels països de la UE, la “mili” voluntària en els seus diferents formats, obre el pas a la reintroducció del servei militar obligatori, si no ho impedim.

Per consegüent, exigim la derogació del Reial decret, article sisè, de la mili voluntària. La joventut no serà carn de canó!

1.3. Desvincular-se de OTAN, tancar les bases de Rota i Morón de la Frontera, apostar per la neutralitat, el diàleg i les solucions pacífiques

L’OTAN és una organització per a la guerra, el rearmament i els grans negocis de la indústria militar; sota la presidència de Donald Trump, que amenaça nombrosos països, va agredir Veneçuela, segrestar el seu legítim president Nicolás Maduro i la seva esposa, la diputada Cilia Flores, va llançar una guerra il·legal contra l’Iran, fa costat al govern genocida d’Israel, va imposar aranzels a tothom, i insulta greument els països “aliats” que no secunden plenament les seves exigències. No es pot defensar la Pau i estar a l’OTAN.

En un món amb grans canvis, amb un important desenvolupament de la cooperació econòmica de molts països del Sud global a través dels BRICS, és necessari adoptar una posició intel·ligent i valenta: Sortir de l’OTAN i tancar les bases de Rota i Morón de la Frontera a la seva utilització pels Estats Units.

Solament des de la neutralitat, l’estat espanyol, tindrà credibilitat per afavorir el diàleg entre països en conflicte i acords de pau que posin fi a les guerres.

2. Mesures per a fer efectiu el dret a l’accés a un Habitatge digne

• Rebaixa dels lloguers al 50% i vinculació dels lloguers als ingressos de les famílies.
• Expropiació dels habitatges en mans de fons voltor i recuperació d’habitatges buits per a ampliar el parc públic.
• Recuperació dels pisos turístics i dels lloguers temporals per a destinar-los al lloguer estable i residencial.
• Contractes de lloguer indefinits, sense pujades anuals i amb estabilitat per a les inquilines.
• Desarticulació dels grups de desokupació i prohibició de les empreses d’assetjament i extorsió immobiliària.
• Fi de tots els desnonaments. Prohibició de qualsevol desnonament a persones vulnerables sense alternativa residencial.
• Fi de la compra especulativa d’habitatge: prohibició de comprar habitatges si no és per a residir-hi.
• Establir un pla de legislatura, que vagi incrementant la despesa en habitatge fins a doblar l’actual al final d’aquesta.
• Ampliació urgent del parc públic d’habitatge i dissolució de la SAREB, mitjançant l’expropiació d’habitatges de la SAREB, de grans tenidors, per a garantir lloguers socials, dels fons voltor que no paguen impostos, a través de la mobilització urgent d’habitatges buits de la banca rescatada y/o que va aplicar clàusules abusives mitjançant l’expropiació/cessió obligatòria temporals (objectiu d’aconseguir en vint anys el 20% de Parc públic).
• Orientar la inversió cap a l’objectiu de generar patrimoni públic en forma de Parc Públic.
• Condicionar les partides del Pla Estatal d’Habitatge destinades a les CCAA al fet que aquestes compleixin la Llei d’Habitatge i generin els seus propis Parcs.
• Gestió completament Pública de Casa 47, incloent-hi entre els seus objectius l’habitatge social.
• Utilitzar Fons Europeus  a l’habitatge perquè no es perdi cap habitatge habitual per a facilitar crèdits tous (modificar ICO) davant deutes hipotecaris o de lloguers o ampliar segona oportunitat.
• Reforma de la llei pel Dret a l’Habitatge convertint-la en llei de mínims d’obligat compliment en tots els territoris, partint de la que va registrar en 2021 la Iniciativa Llei Habitatge.
• Reforma fiscal en matèria d’habitatge que elimini els privilegis de les SOCIMI i qualsevol benefici a rendistes, i que penalitzi els abusos.

3. Per una salut i Sanitat públiques de qualitat:

• Per un Servei Nacional de Salut, universal, públic, equitatiu, integral i de qualitat.
• Finançament públic absolut –pressupostos generals–; augment global a escala europea, més del 9% del PIB. «Destí finalista». Tots els recursos públics han de respectar aquest finançament davant la creixent «subcontractació-privatització» que s’està duent a terme mitjançant l’estratègia de la fal·laç i erròniament anomenada «col·laboració publico-privada» com a mecanisme depredador de recursos pressupostaris (inversió que anomenen despeses).
• CCAA. Competències transferides i flagrant iniquitat. Catalunya, contribuent neta, a la cua de la recepció de recursos. Despesa per habitant: 3.500 € a l’any (mitjana europea d’Eurostat). Coordinació i participació activa en el Consell Interterritorial.
• Inclusió dels «determinants de la salut» en l’acció de salut pública i comunitària: treball, habitatge, pensions, educació, medi ambient, etc. I actualment la PAU (enfront de la despesa militar).
• Atenció Primària. Caràcter: Potenciació en recursos i contractació digna de l’atenció primària com a eix permanent de seguiment personal, col·lectiva i comunitària (longitudinalitat). Sense exclusions de servei a causa de cap situació administrativa (universal). De qualitat, integral per diagnòstic o condició, incloent-hi pediatria, bàsica en tots els CAPs. Amb una dotació que no pot ser inferior al 25% de la despesa total del Departament. Coordinat amb el nivell d’especialitat i hospital. Les emergències locals obertes les 24 hores del dia en diferents nivells (per exemple, CUAP).
• Llistes d’espera. Aquest problema ha assolit tal magnitud que és urgent establir límits i complir-los. En l’A.P. no més de 3 a 4 dies (a banda d’emergències imprevistes). Visites a especialistes. En atenció a l’amuntegament en els serveis d’emergència. Amb els habituals retards actuals, els diagnòstics i tractaments es retarden tant que es qüestiona la seva pròpia utilitat i, en massa casos, arriben tard.
• Increments en el finançament i contractació en salut pública, salut ocupacional, salut mental, emergències i per a campanyes específiques com el cribratge per a diagnòstics oncològics primerencs. O l’eliminació específica i consensuada de l’amiant com a carcinogen present i persistent en el nostre entorn.
• Condicions laborals dignes i estables, en termes de salaris i equilibri entre vida laboral i personal per al personal sanitari. Per a tot l’equip, des de metges fins a assistents, treball social, diversos treballadors com a informàtica, administració, cuina, neteja, manteniment, etc. Una mesura que evitaria en gran manera  la fugida i la veritable diàspora de professionals.
• Control de la indústria farmacèutica i biotecnològica amb transparència i garanties de qualitat, subministrament i preus. Cap a una farmàcia pública nacional.
• Legislació. Exigència permanent de derogació de les lleis de privatització, Aznar 15/97, Salut General 1986 (articles per a la subcontractació), el mateix LOSC 15/90 a Catalunya, etc. I amb una vigilància garantida per a aquestes noves legislacions, que independentment del seu títol, no pugui usar-se per a blanquejar, recobrir, justificar i fins i tot ampliar més estratègies de parasitació d’allò públic pel privat. Detenir noves privatitzacions i revisar l’expiració de vigència de concerts.
• Participació social. Amb ciutadania empoderada (titulars del sistema) i les seves organitzacions independents, veritablement autònomes i no subvencionades, en defensa del Sistema Nacional de Salut PÚBLIC.
• Rendició de comptes, inspeccions i auditories, compliment de clàusules, terminis i incompatibilitats.

Demandem el màxim suport en aquesta conjuntura, per a la ILP que treballem moviments socials pel Blindatge del caràcter públic del Sistema Sanitari de Catalunya, que es presenta a registre del Parlament de Catalunya el dia 19 d’octubre.

4. Defensa de l’Educació pública

•  Finançament suficient de la xarxa escolar pública per a aconseguir de manera immediata el 5% del PIB, i avançar cap a un 7% com a condició necessària, encara que no suficient, per a garantir l’exercici del dret a una educació pública en condicions d’igualtat i equitat. 
• Supressió progressiva de concerts a través de la integració negociada i voluntària en una xarxa pública única. Començant per aquells que no compleixen la seva funció social i cobren quotes altes. 
• Dignificar la professió docent, el paper social de la qual és fonamental. Millorar les condicions del professorat mitjançant la reducció significativa de ràtios i horaris lectius, millorar les seves retribucions, reduir la interinitat al mínim i dotar l’escola pública de més docents i altres professionals de l’educació. 
• Gratuïtat de totes les etapes educatives en els centres públics. Cal assegurar una plaça pública i gratuïta per a tots els nens i nenes de 0-3 anys. Menjadors escolars gratuïts en els centres públics durant tota l’etapa obligatòria. 
• Una xarxa pública suficient de Formació Professional que permeti accedir a tots els joves a una plaça pública i gratuïta, sense barreres socioeconòmiques per taxes, ni físiques, a causa de la distància tant en modalitat presencial com a distància en totes les seves etapes. 
• Avançar cap a la plena gratuïtat de les universitats públiques.
• Educació laica. Que respecti la llibertat de consciència en el sistema educatiu, prescindint de qualsevol doctrina confessional a l’escola.
• Assegurar la democràcia en els centres educatius públics, sense direccions que imposin els seus criteris i amb la participació de tota la comunitat educativa en la presa de decisions.
• Garantir l’adequada climatització dels centres d’educació pública.
• Recompondre els currículums de la LOMLOE i la imposició de l’educació competencial. Reduir al mínim la càrrega burocràtica en les avaluacions de l’alumnat.

5. Millorar l’ingrés mínim vital, la Renda Garantida de ciutadania, per a superar la pobresa greu, la pobresa infantil i disminuir substancialment el risc de pobresa.

• 5.1. La llei de l’Ingrés Mínim Vital va ser un pas important per a avançar en la superació de l’exclusió social i la pobresa. En l’actualitat, amb les dades publicades el juny de 2026 a la web de “La Moncloa”, el nombre de llars beneficiàries de l’IMV són 860.458 i 2.627.344 persones, segons l’última estadística publicada per l’Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS). No obstant això, les dades de l’última Enquesta de Condicions de Vida de febrer 2026 publicada per l’INE indiquen que la població en risc de pobresa a Espanya arriba al 25,7%, i la que es troba en situació de manca material i social severa és el 8,1%. En definitiva, 4,02 milions de persones segueixen en situació de pobresa extrema, i 12,7 milions en risc de pobresa. Per consegüent, la taxa de cobertura de l’IMV a la població amb manca material severa només arriba al 65,36%, deixant sense cobertura al 34,64%. Segons Eurostat Espanya és el quart país de la Unió Europea amb taxa més elevada de pobresa i exclusió, només per darrere de Bulgària, Grècia i Romania. Però aquest rànquing nefast, és molt pitjor en pobresa infantil: Espanya, registra una de les taxes de pobresa infantil més elevades de tota la UE, el 28,4%, superant àmpliament la mitjana.

Per a erradicar la pobresa cal aplicar un conjunt de mesures que distribueixin la riquesa, incrementant la pressió fiscal als més rics, crear ocupació de qualitat, reduir el temps de treball sense disminuir el salari, augmentar el salari mínim, superar la precarietat laboral, etc., però l’Estat té, amb l’Ingrés Mínim Vital, una eina per a superar el 100% de la pobresa greu i reduir de manera significativa el risc de pobresa. En conseqüència, proposem les següents mesures:

A) Un increment de la quantia de la prestació de l’Ingrés Mínim Vital, tant en l’àmbit individual com de la unitat familiar o de convivència, que permeti superar la situació de pobresa extrema, i donar cobertura a una part important de la població en risc de pobresa. Incrementar el complement de l’IMV per a infància fins a un mínim de 200 euros/mes per fill a càrrec.

B) Modificar la llei de l’IMV per a facilitar l’accés i cobrament d’aquesta prestacióEscurçar a dos mesos el període de carència d’ingressos previ a la sol·licitud de l’IMV; Reduir a un mes el període de resolució de la sol·licitud per a percebre l’IMV; Garantir el caràcter presencial per a sol·licitar i realitzar les gestions que es derivin de la sol·licitud de l’IMV. Garantir la transparència i la comunicació en les resolucions de l’IMV, com també el dret a la defensa i aportació de dades, previ a les resolucions de suspensió o extinció de l’IMV.

C) Transferir la gestió de l’IMV a les comunitats autònomes que ho sol·licitin, simplificant i agilitzant els tràmits per a les persones que sol·liciten aquesta prestació. Dotar a les comunitats autònomes de recursos suficients per a una gestió eficient i de qualitat de l’Ingrés Mínim Vital.

D) Establir l’objectiu de superar la situació de pobresa extrema en 2026. Reduir la taxa de risc de pobresa fins al 15% en 2026.

• 5.2. Millorar la llei de la Renda Garantida de Ciutadania (RGC) a Catalunya:

La implementació de la llei de la Renda Garantida de Ciutadania ha sofert moltes restriccions sota els governs de la Generalitat amb l’objectiu de retallar la despesa econòmica de la Generalitat, la qual cosa s’ha traduït en una taxa de cobertura molt baixa d’aquesta prestació social entre la població vulnerable en condicions de pobresa severa a Catalunya. El desembre de 2025 el nombre de persones beneficiàries de la prestació va ser de 127.066, quan el nombre de persones en situació de pobresa severa a Catalunya superaven les 729.000, en percentatge el 8,9% de la població a Catalunya, la taxa de cobertura de la prestació de la RGC no va aconseguir el 18%.

Si bé, la implementació de la nova prestació de l’Ingrés Mínim Vital a Catalunya ha permès pujar la cobertura entre totes dues prestacions sobre la població en pobresa severa, fins al 41,5%, se segueix molt lluny de donar cobertura al 100% d’aquesta població, i en conseqüència superar la pobresa severa a Catalunya.

D’altra banda, les diferències tant positives com negatives entre totes dues prestacions, generen múltiples problemes: diferents terminis per a fer la sol·licitud i la resolució, diferències sobre la seva compatibilitat amb les rendes del treball, etc.

Per a avançar en la millora de la llei de la Renda Garantida de Ciutadania, aconseguir la cobertura de la prestació sobre el 100% de la població amb pobresa severa, evitar les restriccions en la seva aplicació, etc., es va impulsar una proposta de modificació de la llei de la RGC que incorporava propostes de la Comissió Promotora de la RGC. En l’actualitat aquest procediment es troba en tramitació parlamentària, al qual s’ha sumat una proposta del PSC que conté molts aspectes regressius.

La Comissió Promotora de la RGC, juntament amb la Taula d’entitats del Tercer Sector Social de Catalunya i la Coordinadora de Moviments Socials i Sindicals de Catalunya, vam registrar el passat 23 de juny en el Parlament un document d’aportacions amb l’objectiu de millorar substancialment la llei RGC.

Cridem als grups amb sensibilitat social presents en el Parlament i als ajuntaments de Catalunya a donar suport a aquestes aportacions durant la seva tramitació parlamentària, i aconseguir l’objectiu de millorar la llei de la Renda Garantida de Ciutadania, també la seva implementació, per a aconseguir l’objectiu de superar la pobresa severa a Catalunya.

6. Per un sistema de Pensions públiques dignes 

El sistema públic de pensions és una part fonamental de l’estat social de dret que avui es troba amenaçat tant per les retallades del pressupost com per la privatització gradual del sistema. La lluita del moviment pensionista ha evitat que s’apliquin per ara, una part substancial dels plans dels grans financers per a privatitzar aquest dret.

Amb la pujada de les pensions d’aquests últims anys s’ha tancat el pas al pitjor escenari que reclamava la dreta i el sector financer europeu. L’última pujada afecta a 10 milions de pensionistes, que es distribueixen entre 9,14 milions de contributives, 700.000 de classes passives i 275.000 no contributives. Però és insuficient, no hi ha un canvi real: amb una Inflació mitjana anual del 3,8%, la pujada de les pensions contributives serà del 3,8%. Això vol dir que, de mitjana, les persones jubilades cobraran en 2024 uns 52 € més al mes o uns 734 €/any. Però la seva capacitat adquisitiva no augmentarà, sinó que en el millor dels casos es mantindrà respecte a l’any anterior.

La pensió mínima no contributiva per jubilació o invalidesa (que no han cotitzat quinze anys) augmenta un 6,9%, la qual cosa encara millorant la seva situació és clarament insuficient. Amb aquesta mesura ni tan sols s’arriba al 75% del llindar de la pobresa (un objectiu que es difereix fins a 2027). La pobresa es cronifica entre aquest col·lectiu, que a més com la resta, afronta retallades en la sanitat. Recordem que aquestes pensions afecten (dues terceres parts per jubilació i una per invalidesa) a gairebé 450.000 persones, el 65% d’elles dones. 

La viduïtat amb càrrecs puja un 14,1%. (127,7 €/mes respecte a 2023). De 12.682 euros anuals en 14 pagues, 906 euros mensuals, vigents en l’actualitat, a 14.457 euros anuals (uns 1.033 euros mensuals). 

Pel que fa als ingressos del sistema s’inicia un procés de destopall de la base màxima de cotització fins als 56.600 € anuals, la qual cosa va en una bona direcció, i els qui perceben més salari cotitzin de manera proporcional als seus ingressos. Però aquesta mesura urgent per a millorar els fons de la Seguretat Social, continua congelant la cotització per als salaris que superen aquest límit. Una cosa sens dubte insolidària.

Per tot això entenem que s’ha d’ampliar aquesta millora: pujada de pensions i salaris amb l’IPC real, pensió mínima igual al salari mínim, mitjanes efectives per a tancar la bretxa de gènere en les pensions, abolir les reduccions en les jubilacions anticipades de persones que han treballat més de quaranta anys i realització immediata de l’auditoria dels comptes de la Seguretat Social. En aquest sentit, el moviment pensionista crida a mantenir la mobilització, abans que destinar recursos addicionals a la guerra s’han de millorar la situació de les persones que avui són castigades per la inflació.

Volem a més cridar l’atenció pel fet que, alhora que s’obre la porta a millorar els ingressos del sistema, se n’obre una altra per a reduir-los. Es tracta de les modificacions legals per les quals s’estimula al fet que en els Convenis Col·lectius es derivin les cotitzacions dels treballadors i empresaris, cap a sistemes privats de pensions. Per a això es busca la complicitat dels sindicats que actuen a escala sectorial (fora de l’empresa local) per a imposar aquest mecanisme privatitzador, que és insolidari amb el sistema públic, d’altíssim risc financer i d’un enorme cost (en forma de comissions bancàries) que esterilitza qualsevol indici de rendibilitat per als inclosos OBLIGATÒRIAMENT en ells.

Sabem perfectament que la raó de les millores obtingudes per a les persones pensionistes ha estat la nostra mobilització permanent. Ni en el món econòmic, ni mediàtic, ni institucional s’han defensat les pensions públiques. Al contrari, des de la Comissió Europea a tots els mitjans de comunicació, s’ha continuat emetent la cantarella que són excessives, insostenibles, considerant-les una concessió excessiva a la gent depauperada per l’edat. Només el moviment pensionista ha explicat que les pensions són un salari diferit, que es manté per un sistema que mai ha deixat de ser solvent (Seguretat Social) que els poderosos es neguen a auditar, mentre que tracten de robar d’ell tot el que poden: trossejant les seves propietats immobiliàries, desviant les quotes dels treballadors a sistemes privats de pensions, reduint les cotitzacions socials durant els últims vint anys. 

Els financers i els polítics de diverses tendències que sota retòriques de tota mena i confrontacions aparents, acaben per sotmetre’s a ells, continuen obstinats és parasitar els fons de cotització que sostenen les pensions públiques. Pretenen inserir-los en un procés especulatiu que acabarà en una nova bombolla tard o d’hora. Tots els diners que en molts països europeus i els EUA amb pensions privades, aquest estalvi es canalitza cap a Bons del Tresor irretornables, especulació amb la IA o bitcoins, acabarà per desaparèixer en la crisi que s’atalaia en l’horitzó, deixant sense res als pensionistes dels països en què els sistemes privats s’hagin imposat.

No és possible sustentar un sistema públic de pensions sense una intervenció global del conjunt dels moviments i resistències per a frenar el procés de privatització en tots els sectors, defensar l’ús social dels pressupostos públics i millorar els drets laborals i els salaris actuals.

7. Mesures per la plena ocupació digna 

La taxa de desocupació en l’estat espanyol en 2026 arriba al 10,83% (2,71 milions de persones desocupades), molt superior a la mitjana de desocupació als països de la Unió Europea del 5,9%. A més, la desocupació juvenil afecta al 24,54%. Per a avançar cap a la plena ocupació digna proposem les següents mesures:

• Dotar els recursos pressupostaris suficients que permeti aplicar la setmana laboral de 30 hores, sense disminució de salaris, en el marc de l’administració i empreses públiques de l’Estat, com també de les seves “contratas”. Efectuar les contractacions necessàries en condicions dignes i estables. Promoure mitjançant una llei estatal la setmana laboral de 30 hores setmanals, sense disminució dels salaris, a tota la classe treballadora. 
• Garantir el respecte a la jornada laboral legal i que les hores extres siguin abonades en els termes que estableix la llei i els convenis col·lectius, i penalitzar durament les empreses que incompleixin aquesta obligació. Registre horari de cada treballador/a de caràcter obligatori per a les empreses.
• Posar fi a l’abús de la temporalitat i la interinitat en les administracions públiques (AP) i en les empreses en general, establint l’ocupació fixa dels treballadors i treballadores en l’administració i empreses públiques.
• Derogació de les contrareformes laborals en els articles que van retallar drets (Autorització Administrativa d’ERE en empreses amb beneficis, quaranta-cinc dies, salaris de tramitació, etc.).Recuperar la indemnització per acomiadament més elevada, especialment en els casos d’acomiadament improcedent, establint el dret del treballador/a d’optar pel reingrés o la indemnització. La recuperació d’aquests drets té un efecte dissuasiu per a aquelles empreses que volen abaratir el mercat de treball mitjançant acomiadaments de treballadors/as, especialment de més edat.
• Per un salari mínim de 1.500 euros al mes amb 14 pagues en l’immediat, i avançar fins a equiparar-se amb el salari mínim dels països de la Unió Europea com França, Alemanya, Bèlgica.
• Retorn a la jubilació a 65 anys, o a 60 anys amb més de 30 cotitzats, i sense reduccions amb quaranta anys cotitzats.
• Vincular, com a mínim, l’augment dels salaris a l’IPC i eliminar les situacions de bretxa de gènere.
• Internalització o municipalització dels serveis públics 100% externalitzats.
• Oposar-se radicalment a les contrareformes laborals que pretenguin imposar els partits de dreta i extrema dreta, i la patronal, amb l’excusa de reduir l’absentisme, per a restringir el dret a la baixa laboral per malaltia o accident laboral, o retallar la prestació econòmica per incapacitat temporal durant la baixa mèdica.

8. Per una atenció de qualitat a les persones en situació de Dependència

La Llei 39/2006, de 14 de desembre, de Promoció de l’Autonomia Personal i Atenció a les persones en situació de dependència ja va néixer sense la dotació econòmica suficient per a implementar-la, i les retallades del PP en successius pressupostos generals de l’Estat van acabar pràcticament per desmantellar el sistema. En una societat tan envellida com la nostra, amb una alta esperança de vida, no destinar l’import necessari a la dependència deixa a les persones més vulnerables totalment desprotegides.

Segons dades de l’Imserso, la inversió total en cures només representa el 0,77 del PIB, mentre que la mitjana europea és de l’1,6% i alguns països s’acosten al 4%. És evident que sense un millor finançament la Llei no tindrà una aplicació efectiva i moltes persones continuaran veient negats els seus drets a les cures. Per això, és imprescindible incrementar a curt termini la dotació pressupostària estatal per a la dependència, com a mínim fins al 2% del PIB, el que ens acostaria als països europeus del nostre entorn.

A més, cal establir mesures, amb garantia d’aplicació, per a donar solució immediata als greus problemes que des de fa anys impedeixen que les persones dependents tinguin l’atenció que necessiten; per això és imprescindible:

• Eliminar les immenses llistes d’espera per a accedir a les ajudes previstes en la Llei 39/2006, que comporten que milers de persones morin cada any esperant percebre les prestacions a les quals tenen dret.
• Modificació de les ràtios de personal per a adequar-les a les necessitats actuals, que garanteixi en les residències de persones grans un mínim de cinc hores d’atenció directa al dia per a residents, és a dir, un gericultor/per a cada quatre residents en els torns de matí i tarda, respectivament, i un gericultor/a per a cada deu residents en el torn de nit. I han d’ampliar-se les hores del personal tècnic (fisioterapeutes, psicòlegs, educadors socials…), imprescindibles per a l’atenció integral dels residents.
• Ha de garantir-se que l’atenció sanitària i el control de la salut dels residents s’efectua per la sanitat pública, encara que els centres residencials disposin del seu propi servei mèdic, que en tot cas serà complementari i estarà coordinat amb els serveis públics de salut. També ha de garantir-se que el personal sanitari que treballa en les residències tingui el títol homologat i estiguin col·legiats, tal com exigeix la normativa. Cal assenyalar que, si no ho estan, l’Estat espanyol que és qui té la competència no ha verificat ni l’autenticitat dels títols, ni comprovat que els títols estrangers a partir dels quals se sol·licita l’homologació incorporen en el seu pla d’estudis els coneixements i competències que són considerats fonamentals del títol universitari oficial espanyol. 
• Privatització i Serveis d’Inspecció. En el sector residencial la privatització supera amb escreix el 90%, amb presència dels grans fons d’inversió i empreses de l’ÍBEX-35, que òbviament han vingut a fer negoci i això, habitualment, es fa incomplint les ràtios de personal, oferint una alimentació de pèssima qualitat i imposant condicions laborals precàries. Amb aquesta situació, l’existència d’un servei d’Inspecció forta i independent d’interessos polítics i empresarials és pràcticament l’única eina de control que té l’Administració; però la realitat és que tenim una Inspecció insuficient i ineficaç.  Ha d’augmentar-se la dotació d’Inspectors –mínim un inspector per a cada quinze residències– i efectuar-se una profunda reforma del sistema d’inspecció i el procediment sancionador perquè sigui realment dissuasiu, que contempli no només sancions econòmiques, mínim del triple del que s’estalvien les empreses, també han d’establir-se i imposar-se sancions accessòries com la prohibició de contractar amb l’Administració o el tancament del centre.
• Donada l’escassetat de places, és imprescindible la construcció de residències, pisos tutelats i centres de dia de titularitat i gestió pública. I cal revertir la privatització, assumint l’Administració la gestió directa una vegada finalitzin les corresponents concessions. No es pot deixar en mans del mercat el que han de ser polítiques públiques, que són les que han d’articular el quart pilar de l’estat del benestar.
• Cal acabar amb les macro residències, perquè són com un aparcament per a les persones dependents i l’antítesi d’una llar i d’una atenció realment centrada en la persona. Les residències no han de superar les 60 places, amb habitacions majoritàriament individuals, per a procurar el respecte a la intimitat i la millora de les condicions de vida de les persones, oferint-los un espai vital propi.
• Cal dignificar les condicions laborals, mesura imprescindible per a evitar la fugida de professionals a altres àmbits on obtenen més reconeixement social i millors sous. Han d’equiparar-se els sous de les professionals de les residències amb les categories de les mateixes professionals que treballen en el sector sanitari públic.
• S’ha d’implementar en tots els territoris l’Acord sobre Criteris comuns d’Acreditació i qualitat dels centres i serveis del Sistema per a l’Autonomia i Atenció a la Dependència (SAAD) de 2023, perquè suposa un clar avenç en la reforma del sistema de cures a Espanya. L’Estat ha efectuat transferències econòmiques a les CCAA per a la seva implantació, però la realitat és que res ha canviat.
• El Govern de l’Estat ha d’aportar el 50% compromès en l’últim decret per al finançament del sistema, mitjançant la seva transferència a les CCAA en cada exercici pressupostari, a més de saldar el deute històric amb cada comunitat autònoma, que segons alguns mitjans de comunicació en el cas de Catalunya supera els 4.500 milions.

9. Per un servei d’atenció domiciliària (SAD) 100% públic

El Servei d’Atenció Domiciliària (SAD) constitueix un servei essencial per a garantir que les persones que, per edat, dependència, malaltia o circumstàncies sobrevingudes, necessiten cures i suport en el seu propi domicili puguin mantenir una vida digna, amb la màxima autonomia possible i en el seu entorn habitual. La nostra principal reivindicació és clara: el SAD ha de ser un servei 100% públic, universal, de qualitat i gestionat directament per l’Administració de la Generalitat de Catalunya, en coordinació amb el sistema sanitari públic i, específicament, amb el CatSalut i l’Institut Català de la Salut (ICS).

Per tot això, reivindiquem:

• Un SAD 100% públic, sense ànim de lucre i gestionat directament per l’Administració de la Generalitat de Catalunya.

• La incorporació del SAD a una estratègia integral d’atenció domiciliària, coordinada amb CatSalut, ICS, Atenció Primària, serveis socials i hospitals públics.

• Contractació directa de personal laboral per l’Administració pública, evitant l’externalització i la privatització d’un servei essencial.

• Un finançament públic suficient i estable que permeti garantir la cobertura de totes les persones que necessitin atenció domiciliària.

• Ràtios de personal adequades, temps d’atenció suficients i continuïtat en les cures.

• Condicions laborals dignes, estables i justes per a totes les treballadores i treballadors del servei.

• Una atenció centrada en la persona, respectant la seva dignitat, autonomia, voluntat i dret a romandre en el seu entorn habitual.

• Una coordinació real entre els serveis sanitaris i socials per a garantir la continuïtat assistencial, especialment després dels ingressos hospitalaris.

• La utilització dels recursos públics per a millorar l’atenció i les cures, i no per a generar beneficis empresarials.

Defensar un SAD públic significa defensar que les cures són un dret i no un negoci.

10. En defensa del dret als Subministraments Bàsics: recuperar el caràcter públic dels sectors estratègics i essencials per a la vida.

• Garantia del dret a l’accés als subministraments bàsics d’aigua i energia: Les administracions públiques han de garantir de manera prioritària l’accés als serveis d’aigua i energia a totes les persones, especialment de les llars en risc d’exclusió residencial, assegurant que la impossibilitat de pagament no derivi en cap cas en la interrupció del subministrament. La moratòria de talls en l’àmbit estatal s’ha anat prorrogant anualment, però es tracta d’una mesura temporal i totalment insuficient que deixa fora de la protecció a moltíssimes famílies afectades. És fonamental consolidar la prohibició de talls com a mesura estructural i alhora desplegar mesures preventives, com ara tarifes socials veritablement garantistes o mínims vitals, i també mesures per a la condonació del deute acumulat, tal com es va aconseguir a Catalunya gràcies a la Llei 24/2015.
• Condonació del deute acumulat i comptadors socials: És necessari articular instruments operatius i convenis amb les companyies subministradores dirigits a la condonació del deute acumulat per les llars vulnerables. De la mateixa manera, s’ha de prioritzar la instal·lació de comptadors socials per a garantir un accés formal, segur i regularitzat als subministraments essencials en situacions de precarietat residencial.
• Desprivatització i gestió pública de l’aigua i l’energia: L’aigua i l’energia són serveis bàsics per a la vida, per la qual cosa resulta incomprensible que empreses privades continuïn lucrant-se amb la seva gestió. Exigim la desprivatizació d’aquests sectors estratègics i essencials per a la vida de les persones. Alhora, és urgent l’avanç cap a models de gestió pública i público-comunitària que garanteixin preus assequibles, no orientada al lucre, sinó al bé comú, i en tot cas a la reinversió en polítiques socials i de transició energètica justa.

11. Necessitat de recuperar la Banca Pública de dimensions eficients a l’estat 

Cal garantir l’accés universal i presencial als serveis bancaris a tota la població. El sector bancari privat ha anat obtenint importants concessions dels successius governs i sembla que s’hagi renunciat a qualsevol classe de control sobre aquests monopolis. La concentració bancària ha suposat el tancament de milers d’agències deixant sense accés a oficines bancàries a milers de pobles i milions de persones. Se’ls ha permès a més la reducció de les hores d’atenció al públic per a poder retirar efectiu. És necessari protegir realment el consumidor i exigir jurídicament prestació dels serveis financers bàsics a la població. En aquest sentit, exigim la reconstrucció d’una banca pública, l’objectiu de la qual no sigui incrementar com sigui els seus beneficis sinó prestar un servei de qualitat al conjunt de la població i condicionar el monopoli que avui exerceix sobre el país la banca privada, cada vegada més controlada per fons d’inversió estrangers l’objectiu de la qual no és un altre que el benefici a curt termini i la sostracció de la sobirania financera dels ciutadans del país.

A més, aquesta banca pública hauria de tenir un paper impulsor d’un desenvolupament endogen i sostenible, assumint l’accés al crèdit públic per a necessitats estratègiques del país. Finalment, des d’aquest sector bancari públic caldria diversificar les nostres relacions financeres, avui circumscrites al sistema de connexions bancàries SWIFT (Society for Worldwide Interbank Financial Telecommunication), buscant connectar-se també a altres com els BRICS pay, que permetin una sobirania financera, lliure de possibles pressions i sancions per part de països que vulguin imposar-nos polítiques econòmiques oposades a les que pugui decidir la ciutadania.

Per a tot això caldria, com a primer pas, dotar-se dels recursos necessaris per a la transformació de l’Institut del Crèdit Oficial (ICO) com a entitat financera pública, en una autèntica i sòlida banca pública d’inversió/desenvolupament, que pugui finançar de manera directa empreses privades o cooperatives i a autònoms, sense haver de recórrer majoritàriament a la intermediació de la banca privada i que pugui respondre als reptes que sota responsabilitat social i ecològica té en aquests moments Espanya.

12. Avançar en l’equilibri Ecològic i Mediambiental

És evident que es necessita molta valentia per a dur a terme les polítiques imprescindibles per a mitigar els terribles efectes de la crisi ecològica generada. Per contra, el govern en les seves actuacions fonamentals segueix fidelment el model capitalista de creixement insostenible ecològicament i no ha pres mesures significatives ni contra el canvi climàtic ni per a pal·liar-lo. 

Denunciar la inacció i el paper de piròman del Govern central –essent còmplice per acció i omissió del col·lapse climàtic que contribueix a agreujar els superincendis– perquè ni compleix la Llei de Canvi Climàtic ni pren les mesures necessàries per a reduir dràsticament el consum de combustibles fòssils i materials. Tot el contrari, l’impuls del Govern d’Espanya a les infraestructures energètiques i de transport en expansió (aeroports, autovies, ports com el de València), polítiques urbanístiques dictades per les patronals de construcció, fons d’inversió i immobiliàries, de negocis climàtics criminals (com el Sistema de Comerç d’Emissions de la UE -MTS- agrocombustibles, hidrogen, etc.) com també polítiques agràries, econòmiques i comercials (nous acords comercials de la UE amb l’Índia, Austràlia o els països del Mercosur i la submissió als dictats de Trump per a mantenir les relacions comercials del capital fòssil amb els Estats Units), entre altres, contribueixen a augmentar el consum de combustibles fòssils, aprofundeixen l’extractivisme colonialista i agreugen l’escalfament global i la crisi ecològica global.

Igualment, denunciem la hipocresia del Govern central respecte al Pacte d’Estat sobre Canvi Climàtic. No necessitem més paper mullat en forma de pactes d’Estat sinó que el Govern central intervingui el capital fòssil (començant per les petrolieres, energètiques, petroquímiques i bancs que les financen), els imposi multes efectives i mesures fiscals per a socialitzar els seus gegantescos guanys invertint aquesta recaptació en la lluita de prevenció d’incendis forestals i la lluita per a frenar el Canvi Climàtic com també per al finançament internacional dels països del Sud global que més sofreixen la crisi ecològica en general i climàtica en particular (des de fa dècades).

La raó més forta i d’arrossegament social més elevat per a postular opcions de racionalització (decreixement, racionament…) és la d’evitar la guerra total entre el nord global i la resta del planeta pel control d’uns recursos en declivi. 

Altres mesures a defensar:

• Recursos al transport ferroviari de rodalia, al manteniment de línies i estacions que connecten zones rurals. No prioritzar només l’alta velocitat. 
• Respecte del desplegament de renovables, fer-lo amb justícia i respectant sobiranies; i detenir la producció d’energia nuclear per a frenar la generació dels residus nuclears. Exigir transparència en la gestió de residus nuclears i responsabilitat financera a les energètiques que s’estan lucrant. Destinar els recursos necessaris a la AGP (magatzem geològic en profunditat).
• Abandonar l’impuls a la modificació de la llei dels OMG; i dedicar més recursos a l’agroecologia. Per exemple, incorporar ja les disposicions de la Declaració Ambiental Estratègica (DAE) al Pla Estratègic de la política agrària comuna -i garantir que les inversions amb diners públics provinents de la PAC no fomenten la intensificació agrícola i la sobreexplotació de les masses d’aigua.
• Dedicar recursos per a aplicar el ‘Reglament de Restauració de la Naturalesa’.

13. En defensa dels drets de les persones Immigrants i la regularització

La defensa dels drets cívics i socials de les persones immigrants és un objectiu i una tasca dels moviments socials. La defensa del caràcter universal de la salut pública és fonamental per a garantir la salut de tota la població. 

La regularització de les persones immigrants facilita la seva integració social, el reconeixement dels seus drets laborals en l’accés a un treball digne, que eviti la seva sobreexplotació en el treball no declarat. A més, això afavoreix la seva incorporació al moviment obrer organitzat, l’enfortiment de la unitat de la classe treballadora en la defensa dels seus drets i reivindicacions.

La demanda de mà d’obra en tasques agrícoles, en la construcció, indústria, atenció domiciliària, etc., en moltes ocasions és coberta gràcies al treball de persones immigrants. La seva regularització també facilita que en treballar en condicions legals, aportin amb les seves cotitzacions socials la sostenibilitat dels serveis socials i pensions públiques.

Davant la campanya d’odi, racisme i xenofòbia, promoguda per organitzacions d’ultradreta o feixistes com VOX, AC, i grups neonazis hem de construir una àmplia unitat des dels moviments socials i cívics, també amb les organitzacions polítiques que comparteixin els mateixos objectius, per a desmuntar els seus missatges i faules racistes, i derrotar-los.

Exigim que el procés de regularització administrativa de les persones migrants a Espanya, aprovat mitjançant un Reial decret l’abril de 2026, fruit de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) amb el suport de més de 700.000 signatures, conclogui amb el reconeixement de les sol·licituds registrades per les persones migrants, de manera que obtinguin els drets de ciutadania, cívics, socials i polítics corresponents. 

---

Primeres entitats socials firmants: Alianza contra la Pobresa Energética; CATAC-CTS; Co.bas; Comissió Promotora de la Renda Garantida de Ciutadanía de Catalunya; Coordinadora d’Entitats de Tarragona (CET); Coordinadora de Familiars de Residències 5+1; Coordinadora de Moviments Socials i Sindicals de Catalunya; Ecologistes en Acció Catalunya; Federació d’Associacions de Veïns d’Habitatge Social de Catalunya (FAVIBC); Mare Terra; Marea Blanca; Marea Pensionista de Catalunya; Món sense guerres i violències; Plataforma de Afectados por la Hipoteca (PAH); Plataforma per la Pau, contra les guerres, OTAN NO de Catalunya; Plataforma SAD de Catalunya; Red Internacional de Escritores por la Tierra; Sindicat de llogateres de Catalunya