Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
“Ploro perquè no tinc ni idea de què sentir. Ploro perquè la manera en què sento el meu propi cos és completament desconeguda per a mi i ningú em va dir res. (…) Ploro perquè Dee està sostenint en braços a una bebè que ha sortit del meu cos. Ploro perquè ara tinc un bebè en el meu pit i sembla estar bé”. Són solament unes línies de Nadie me dijo, un llibre que barreja memòries, poemes, i reflexions a manera de diari en les quals l’autora, Hollie McNish, recorre tots els racons de l’embaràs i la maternitat. Lluny de tòpics i llocs comuns, McNish usa la seva primera persona per indagar en les contradiccions de convertir-se en mare, però també en la crítica a una societat que viu d’esquena a la criança i a l’experiència de les dones, en el sexe summament centrat en la penetració, també després de donar a llum, o en la falta de cuidats postpart. El llibre ha estat traduït i publicat a Espanya per l’editorial La senyora Dalloway.
Dius en el llibre que mai vas pensar a compartir aquests escrits perquè no vas creure que ningú fora a estar interessat. No obstant això, les teves paraules connecten amb l’experiència de moltíssimes dones. És un símptoma de fins a quin punt les dones subestimem les nostres vivències com a mares, que la societat ha menyspreat la maternitat com a assumpte central de la vida?
Crec que la societat subestima de forma massiva el treball que els pares –especialment les mares– fan; el solitari, el complicat que pot ser, físicament i psicològicament, criar a un fill. Les mares no parlen molt sobre això perquè no senten que tinguin dret a queixar-se, per moltes raons. Perquè alguna gent intenta però no aconsegueix concebre fills. Perquè uns altres han perdut un fill. També crec que hi ha molta culpa al voltant de la maternitat perquè se’ns ha venut com alguna cosa meravellosa, començant per l’embaràs; quan en realitat és alguna cosa plena de llàgrimes i sang, de trencar-se, d’avorriment, i també de felicitat, per descomptat, però de la felicitat no necessitem preocupar-nos. Sí de la resta de sentiments.
La teva història comença amb un embaràs inesperat en un mal moment amb la teva parella. Així que, des de l’inici, trenques amb la típica història de la parella feliç amb una feliç notícia que donar. És dur trencar amb aquest estereotip?, seguim vivint en una societat amb creences tradicionals sobre la família i els fills?
Crec que la resposta a aquesta pregunta depèn totalment del lloc on vius. A Anglaterra, on jo estic, l’ambient de les ciutats està potser menys ple d’aquests estàndards ideals de família que als pobles. Probablement això succeeixi així a tot arreu del món. També els mitjans, malgrat el que la realitat ens diu actualment sobre el que significa la paraula ‘família’, segueixen impulsant aquest ideal de matrimoni feliç amb dos progenitors i dos fills en moltíssimes pel·lícules, programes, anuncis… especialment en tot el que tenen a veure amb Nadal, Acció de Gràcies, etc. Encara que està canviant a poc a poc.
El llibre es diu Nadie me dijo i aquesta proclama és la que guia la història. Hi ha alguna cosa que t’hagués agradat que et diguessin abans de quedar-te embarassada i convertir-te en mare, alguna cosa que no et van dir?
Cap cosa específica. Només m’hauria agradat haver tingut l’oportunitat de parlar amb més mares i pares. No solem llegir molt sobre maternitat i criança abans de convertir-nos en pares. La història de la paternitat no està molt visible en la majoria de la literatura o en les arts. Sabia més sobre l’experiència d’un soldat de guerra, per exemple, que sobre les mares o sobre l’educació en els col·legis. Sobretot, m’agradaria que més gent els expliqués als pares de fins a quin punt pots sentir-te exclosa de la societat, almenys a Regne Unit, des del minut en què tens un fill. M’hauria agradat que algú em digués a mi i al pare del meu fill que no havíem fet gens malament. Des del moment en què vaig tenir al meu bebè vaig deixar de sentir-me benvinguda en els cafès, en el transport públic o en les tendes en les quals havia estat només una setmana abans.
Crec que molts pares viuen massa preocupats per si ofenen a algú o que el seu bebè faci soroll o molesti als espais públics, com si fossin només espais per a adults. És una cosa esgotadora. A Regne Unit, hi ha espais i llocs públics que es mostren no baby-friendly de moltes maneres. Veig els trens o aeroports o restaurants d’altres països i semblen més propers als nens. És molt molest per a un pare recent adonar-se de tot això quan al mateix temps et sents vulnerable o físicament exhaust.
En el llibre mostres la teva por al part i comptes com el fet de pensar que altres dones en la teva mateixa situació en altres parts del món aconsegueixen fer-ho et va ajudar. És alguna cosa que descriuen moltes dones com a part del seu procés per assumir el part. Pot ser l’embaràs i la maternitat un moment d’especial comunió entre dones?
De vegades penso que sí, unes altres que no. Les dones som persones i les persones discutim unes amb unes altres. És dur crear una unió amb una mare que parla de parts orgàsmics si a tu se t’acaba d’estripar el perineu en el teu part i et sagnen 30 punts. Les experiències poden ser molt diferents unes d’unes altres. El que crec és que la societat en general hauria de saber quan de fotut acostuma a ser parir, com de físicament extenuant és, quantes conseqüències poden tenir les dones si no tenen cures adequades: prolapses, debilitament de la bufeta…
Només succeirà quan coses com els permisos de maternitat o els tractaments de fisioteràpia es prenguin de debò a un nivell governamental. Ara mateix i molt freqüentment sembla que aquests problemes s’amunteguen solament sobre les dones i els seus cossos. Conec massa dones amb prolapses innecessaris bàsicament per les escombraries de cuidat postpart que van tenir. Això no està bé.
Diries que ambivalència és la paraula que millor defineix la maternitat?
No ho sé, gairebé diria més que és “necessito una abraçada”, però aquests són tres paraules.
En els teus poemes i escrits critiques el màrqueting i la indústria que envolta la maternitat. Estan les empreses fent diners amb els nostres dubtes i les nostres pors?
Sí, sempre ho fan. Com ho fa la indústria de la bellesa. Com ho fa la indústria de la decoració de llars. I amb els pares és encara més fàcil perquè s’afegeix tant la culpa com la preocupació absoluta per la vida d’un ésser petit que està a la teva cura. La indústria al voltant dels bebès és massiva. També ho són les companyies d’alimentació per a nens. Tots convencent-te que menjar un puré de pastanaga i jugar amb una cullera de fusta no és prou bo quan de fet és millor.
La lactància és un assumpte controvertit dins del feminisme, almenys com a pràctica política al món actual. En el llibre descrius un moment en el qual et veus alletant a la teva filla asseguda en un bany públic brut. Tenim condicions reals per decidir i per viure les nostres decisions sobre maternitat i lactància?
No crec que sigui tan controvertit. És decisió d’una dona si donar el pit o no. Però totes les raons per les quals moltes trien no fer-ho o no continuar la lactància segueixen fora del nostre control: falta de suport, falta de flexibilitat laboral, una cultura que dificulta alletar en públic i més. Alletar és un assumpte més polític i econòmic que gairebé qualsevol altre. No és una qüestió de forçar a les dones a fer-ho. Es tracta d’engegar sistemes de suport que facin possible a les dones fer-ho de forma satisfactòria, còmoda i sense pudor.
Uns dels teus versos dius “Viu dues vides diferents cada nit i les dues m’agraden”. És difícil sobreviure a aquestes paradoxes…
Crec que és dur que tantes dones estiguin canviant tot el dia del rol de mare al d’amant, al d’esposa o al de núvia i rarament al de si mateixes. Ser tu mateixa i recordar qui ets és difícil en la maternitat. Crec que la idea que les dones que volen temps per a elles són egoistes o males mares o esposes és el que necessitem solucionar.
Reflexiones sobre el sexe i les parelles després de tenir fills. Menteix la gent sobre el que realment succeeix dins de les seves cases?, ens esforcem per mostrar una imatge que no es correspon amb la realitat?
Un dels majors problemes que tenen les mares i pares recents és que han d’encaixar en un model que la societat alimenta. Ningú vol admetre que de vegades es penedeix o que volen fer marxa enrere o que pensen a divorciar-se. La part del llibre que parla de sexe és la que més persones i parelles han vingut a comentar-me després de les presentacions. He conegut a moltes dones que m’han dit que han usat aquests escrits sobre no voler tenir relacions sexuals amb penetració per pràcticament recolzar les xerrades amb les seves parelles, per poder dir això sense sentir-se culpables.
Per descomptat, algunes dones se senten bé i els ve de gust practicar penetració aviat una altra vegada. Però la majoria de les dones que conec no semblen estar en aquesta situació i s’enfaden fins i tot en pensar en això. Moltes preferirien un massatge cada nit, o un cunnilingus més que el tipus de sexe que implica penetració i que tenim com la norma, fins i tot després d’un part. Potser això es quedi per sempre, com la maternitat. Dit això, en les relacions entre lesbianes no existeix aquesta desigualtat sexual o d’orgasmes després de donar a llum.
Les dones comencem a trencar el silenci entorn dels tòpics i els traumes de la maternitat, però què passa amb els homes?, experimenten conflictes similars, són conscients del que suposa per a nosaltres?
No ho sé, perquè no sóc un home. Ser mare, en moltes circumstàncies, és definitivament més dur que ser un pare. Òbviament hi ha pares solters que han de bregar amb tot. Però hi ha diferències biològiques que no poden ser negades. Els dos tindran dificultats, segur. Però l’embaràs i el part i els problemes i traumes físics, els assumptes mèdics relacionats amb el postpart que succeeixen amb freqüència, així com les pressions de la societat i l’obsessió per la bellesa que hi ha sobre el cos de les mares, és alguna cosa que només patim nosaltres. El part segueix sent el major assassí de dones a tot el món. Tenir un fill no és una cosa perillosa en aquest sentit per a un home. Això no vol dir que la paternitat sigui fàcil, però és més fàcil que la maternitat en gairebé tots els casos.
