Elena Carreras és cap del servei d’Obstetrícia i Ginecologia Reproductiva de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron i presidenta del Consell Assessor per a les Polítiques de Gènere en Salut, dedicat a promoure la perspectiva de gènere en la salut. Segons Carreras, la crisi del coronavirus suposa una oportunitat per repensar els hospitals i introduir noves pràctiques per millorar l’assistència als pacients. En aquest sentit, considera que la telemedicina, que ha agafat un pes molt important en aquesta crisi, ha suposat una revelació “extraordinària”. Carreras destaca també la necessitat d’introduir, en general, una mirada de gènere en la sanitat, incorporant-la a les facultats i fomentant el lideratge femení. “Primar un estil de lideratge que sigui femení afavoria claríssimament que les dones arribessin a càrrecs de més responsabilitat”, destaca.
Com s’ha viscut la pandèmia del coronavirus a l’Hospital de la Vall d’Hebron?
Tot l’Hospital de la Vall d’Hebron es va redissenyar per poder fer l’atenció als pacients de coronavirus. Es van multiplicar per quatre el nombre de llits d’UCI que hi havia prèviament i tot l’hospital es va bolcar completament en l’atenció de la covid-19, transformant els punts d’atenció als malalts crítics. Tot el personal sanitari es va posar a disposició del serveis que lideraven l’assistència a pacients de coronavirus, com la unitat de respiratori i medicina interna. Ara estem en situació de desescalada: el pic de la covid-19 ja ha passat i ara hem de tornar a la normalitat. Aquí és on hi ha la gran oportunitat per l’Hospital. Donat que, pràcticament, hem buidat l’Hospital per poder assistir als pacients de coronavirus, podem tornar-lo a omplir d’una manera diferent de com estava, i aquesta és l’oportunitat de millora amb la qual estem treballant ara mateix. Crec que és important veure la crisi com una oportunitat de canvi.
Es potenciarà tot el tema de la telemedicina, que ha sigut una revelació extraordinària per tots, i la no presencialitat
Quines mesures s’hauran de prendre amb aquesta desescalada?
Una de les premisses clau és que per un tema de seguretat, i sobretot de qualitat, no podem fer que s’acumulin els pacients a les sales d’espera. Això vol dir que ens hem de repensar una mica les coses que fèiem i que podíem fer d’una altra manera. Es potenciarà tot el tema de la telemedicina, que ha sigut una revelació extraordinària per tots, i la no presencialitat en les consultes quan no és necessari veure el pacient presencialment. És un canvi de plantejament important. De fet, moltes vegades és molt més còmode pel pacient i per la família i, fins i tot, per les empreses. Quan demanes un dia per anar al metge, acabes perdent tot el dia, si fas una vídeoconsulta és només el temps que estàs amb el metge, no perds el temps en el desplaçament i en l’espera. Si ho enfoquem positivament jo crec que és una gran millora. Això sí, s’ha de saber fer bé i també s’ha de saber explicar bé. Si la gent té la percepció que fas això per treure-te-la de sobre, no anem bé. Farem això perquè és el millor per tots, també especialment pel pacient i la seva família.
I al Servei d’Obstetrícia i Ginecologia? Com ha canviat la manera de treballar amb l’inici de la pandèmia?
Els embarassos i parts sempre són una activitat diferent de la resta, perquè no para mai. Durant el moment àlgid de la pandèmia, es van parar cirurgies i visites no urgents, però les consultes d’embaràs i els parts no. El que vam fer va ser diferenciar molt bé dos circuits, un pels pacients de coronavirus i l’altre pels que no ho eren, i vam fer sales de parts específiques per pacients de la covid-19. Vam habilitar habitacions i consultes específiques per pacients de coronavirus, de manera que no s’ajuntaven les pacients que tenien la infecció amb les que no. D’aquesta manera, ens vam anar adaptant a aquesta situació.
Durant aquests dos mesos, quines angoixes i preocupacions afegides han tingut les dones embarassades?
Moltes dones tenien molta por de passar per la malaltia, no tant per elles, sinó per les possibles repercussions de cara a la criatura. Estaven molt angoixades. Una altra de les preocupacions era si podrien estar acompanyades en el moment del part i podrien compartir aquest moment tan únic amb la parella. En això les hem tranquil·litzat, perquè en cap moment hem impedit que la dona estigués acompanyada durant el moment del part. El que vam parar una mica va ser l’acompanyament durant les consultes, però ara ja tornem a deixar passar els acompanyaments. En el part i el postpart les dones no han deixat mai d’estar acompanyades.
A les dones els hi costa més anar a urgències. Abans sempre tenen altres prioritats, com la cura dels fills o de la llar
En general, es manifesten diferent les malalties en homes i dones?
Sí. L’exemple que sempre expliquem en mirada de gènere en les malalties que afecten homes i dones és l’infart. Els signes d’opressió al pit i dolor toràcic, i irradiació al braç esquerre, que és una mica el que tothom té interioritzat com a símptomes d’infart, són signes que caracteritzen els homes quan pateixen un infart. En canvi, quan les dones tenen un infart presenten més aviat símptomes d’ansietat, de dolor al pit, de malestar i, fins i tot, d’irradiació de dolor a l’esquena. Pateixen molta intranquil·litat, perquè no saben què tenen. Aquestes diferències de símptomes entre home i dona s’han de conèixer, perquè si no, no s’interpreta mai com un possible infart. Les dones cada vegada tenen més infarts però es diagnostiquen menys, perquè no s’hi pensa. Això és la valoració en mirada de gènere. I, en general, la població no ho sap, i això fa que també a vegades arribin els infarts més evolucionats, perquè s’arriba tard a urgències. També hi ha un altre component més social, que és el fet que a les dones els hi costa més anar a urgències. Abans sempre tenen altres prioritats, com la cura dels fills o de la llar. I només després de tot això, es preocupen per elles.
Vostre és presidenta del Consell Assessor per a les Polítiques de Gènere en Salut. Amb quin objectiu es va crear aquest Consell? Quines tasques es duen a terme?
Precisament l’objectiu del Consell és donar una mirada de gènere a tot el que s’està fent en salut per decidir quines pràctiques són correctes i quines no. Per exemple, si a algú se li acudís, a causa de les preocupacions econòmiques o per altres raons, que els malalts que estan ingressats s’han de portar el menjar de casa, una sanitat on s’hi apliqui la perspectiva de gènere diria: un moment. Sobre qui recaurà la feina que els malalts hagin de dur el menjar des de casa? I la resposta és clara. Tots visualitzem les dones fent el menjar i portant-lo a correu-cuita a l’hospital. Per tant, seria una distribució asimètrica de les càrregues. La idea és anar mirant totes les polítiques que es fan perquè es facin amb una mirada de gènere.
Falta perspectiva de gènere en la sanitat?
Totalment. Falta una mirada de gènere a tot arreu, i a la salut també. En aquest sentit, és mèrit del Departament de Salut actual i de la consellera Alba Vergés el fet de voler donar aquesta mirada de gènere i crear el Consell Assessor per a les Polítiques de Gènere en Salut. A vegades, la gent confon la mirada de gènere amb la paritat, i no és ben bé això. La paritat forma part de la mirada de gènere, però aquesta és quelcom més, és com afecta el conjunt de les dones les decisions que es prenen. Aleshores, arribem a la conclusió que, moltes vegades, no s’introdueix aquesta mirada de gènere per no haver-ho treballat des de l’inici, des de la formació de les facultats, per exemple. No s’acaba d’explicar prou bé. A vegades, nosaltres mateixos, com a metges, no ho hem treballat o no ho hem valorat prou.
Falta una mirada de gènere a tot arreu, i a la salut també
És suficient la recerca que es fa en les malalties que afecten les dones?
Aquesta mirada que estic posant de manifest també s’ha d’aplicar en la recerca. Els estudis s’han de fer amb ratolins paritaris, i això no s’ha fet. Després ens trobem que les dosis no són adequades per les dones, perquè a les dones els hi fa més efecte segons quin medicament o segons quina dosi. No, no és suficient. L’exemple de l’endometriosi és clar. És una malaltia molt desconeguda i, afortunadament, ara se n’està parlant més, des de la consciència. L’endometriosi ha sigut la primera, però en aquest calaix estarien també, per exemple, les cefalees, que afecten majoritàriament a les dones. Tot aquest tipus d’aspectes s’han de treballar molt més. El Departament de Salut està fent molt èmfasi en el fet que aquestes diferències es vagin escurçant fins que desapareguin. Per exemple, les puntuacions de les beques de la Generalitat ja puntuen diferent segons la mirada de gènere, és a dir, els projectes amb aquesta mirada són millor puntuats.
Aquesta mirada de gènere també implica erradicar la violència obstètrica? Em podria posar exemples?
Sí. La violència obstètrica, igual que qualsevol classe de violència, és la violència que s’exerceix per part d’algú que pot controlar l’altre. La consciència sobre aquest fenomen ve arran de les reivindicacions de les dones i del fet que moltes professionals ens hem adonat del poc protagonisme que es donava a les dones en el moment del part no era l’adequat. Moltes vegades, l’atenció depèn d’algunes decisions que es prenen molt des de la vessant mèdica i sense tenir en compte la mare. Això és violència obstètrica. Per exemple, fer una episiotomia sense demanar permís a la mare o fer-la sistemàticament sense cap motiu de pes, és violència obstètrica. Fer cesàries que no toquen perquè a mi em va millor, també és violència obstètrica. I aquí tots hem de fer un exercici d’anàlisi, de que és el què fem malament i el que hem de millorar.
És cert que cada vegada hi ha més dones metgesses, però els caps de servei continuen sent majoritàriament homes. Què cal fer per revertir això?
Sí que és veritat que l’evolució és favorable, però encara queda molt per fer. El que caldria també és empoderar més a les dones quan tenen càrrecs de poder. Primar un estil de lideratge que sigui femení afavoria claríssimament que les dones arribessin a llocs de més responsabilitat, però moltes vegades les dones tenen moltes més inseguretats que els homes. La dona sempre pensa ‘ui, no sé si ho faré bé’, ‘potser no encaixo amb el perfil que demanen’. Els homes, en canvi, no ho pensen mai això, envien el currículum i s’ha acabat. I potser no són els millors candidats, però s’ho creuen. Per mi, aquest és el canvi cultural profund que necessitem. Que les dones ens ho creiem. Que creiem que sí, que podem fer-ho.
Caldrà una mirada de gènere per enfocar les conseqüències d’aquesta crisi?
Sí, totalment. És el que comentava abans, sobre l’oportunitat que ens dóna aquesta crisi per repensar els hospitals. S’han de repensar els hospitals amb una mirada de gènere. Això vol dir fer que el funcionament de l’hospital no tingui el metge en el centre: el centre ha de ser el pacient i la seva família. Canviar l’enfocament perquè el centre sigui el pacient, també és una mirada de gènere. Això no té a veure amb la paritat, sinó que té a veure amb la mirada femenina, entenent per gènere femení les característiques que tradicionalment s’associen a les dones, com la cooperació, el diàleg o l’equitat. Aquests valors són els que s’han de fomentar.
Quins problemes fonamentals té la sanitat pública catalana?
La sanitat pública té un dèficit de finançament crònic, que també provoca que, comparat amb altres països europeus, els sous siguin molt més baixos. Es manté la qualitat, a expenses d’uns sous molt baixos. El motiu és que no arriben els diners que han d’arribar.
Creu que aquesta crisi ha provocat més consciència social en aquest aspecte? Ha fet veure a la població que cal cuidar la sanitat pública?
Sí, i penso que aquesta reflexió col·lectiva que s’ha fet és molt positiva. També crec que s’han fet unes despeses extres per afrontar la pandèmia que han sigut adequades, però falta veure ara com es pot afrontar la postpandèmia. I això claríssimament té una vessant política.
Des d’un punt de vista de la salut, tots hem après molts conceptes nous durant aquests dos mesos. El terme que se li dona oficialment és el Health Literacy, el coneixement en salut. Estic convençuda que la població, globalment, ara en sap més que fa dos mesos. Jo crec que aquest aprenentatge s’ha de mantenir. Aquesta voluntat de la gent de saber sobre la seva salut seria molt bo que es mantingués i seria, de nou, una oportunitat de cara a la postpandèmia. Ser més conscients, per exemple, des mals hàbits que tenim i canviar-los, ja que influeixen completament en el desenvolupament de certes malalties.
