Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Per aquells dies, jo ja era mare. La meva criatura de sis mesos començava a quedar-se sis hores al dia a una guarderia i jo experimentava una sensació estranya. Tenia moltes ganes de tornar a treballar, de retrobar-me amb mi mateixa en un ésser individual que pensa en el que pensen els adults; i alhora, em va envaïr un vertigen i un dolor físic i una suspensió de la realitat que em feien impossible entendre com podien coexistir la maternitat i tota la que jo era abans de ser mare en una mateixa persona, un temps i una ciutat.
En aquell estat vaig deixar el meu nadó a la guarderia i vaig creuar a l’altre costat del Paral·lel. I allà estaven: desenes de dones (i alguns homes) protestant contra les retencions de custòdia de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència. Una de les pancartes deia: Avui parlem dels nens robats, demà ho farem de la DGAIA. Una altra: DGAIA destrueix la infància dels nostres fills.
Jo havia vist abans aquestes pancartes i havia anotat a la meva llista mental de periodista freelance que hauria de fer alguna cosa sobre les retencions de custòdia. Perquè no era normal que tantes mares estiguessin protestant. I no era normal que gairebé cap fos blanca. En aquell moment, la mare que jo ja era va sentir com se li remenaven les vísceres. Vaig sentir l’abisme d’anar a recollir el meu fill a la guarderia i trobar-me que se l’havien emportat. Alguna cosa que a mi no em passaria perquè sóc blanca. I em vaig preguntar: Hi ha una institució democràtica robant els fills a milers de dones no blanques?
Al juny de 2019, un jutge de L’Hospitalet va dictar que la DGAIA li havia tret la custòdia a una mare amb una denúncia anònima i un informe sense dades objectives, basat en “creences i suposicions”. Entre les dades negatives, que la parella de la mare era de ètnia gitana. El 2021, France 24 publicava un reportatge en el qual es denunciava la situació dels 50.000 nens que cada any són separats dels seus pares a Espanya i passen per un centre de menors. Retencions que multipliquen per 5 les que es donen a França.
Vaig buscar i vaig trobar Madrecitas, la xarxa de “mares i dones migrants en resistència a la violència institucional, patriarcal i racista del Regne d’Espanya per mitjà de les retencions de custòdia”. I elles em van connectar amb Linda i Frida, una mare i una filla a les quals la DGAIA va separar durant gairebé sis anys en un cas ple d’irregularitats que explico a La presidenta de l’amor, un documental de Radio Ambulante (perdó per l’autobombo).
Aquests dies ens posem les mans al cap pel cas de la menor, tutelada per la DGAIA, que va ser violada per una xarxa de pederastes. Aquesta indignació hauria de ser el primer pas per mirar més enllà. El 49% dels menors tutelats són d’origen estranger. Tanmateix, els migrants només representen el 18% de la població a Catalunya. La sobrerrepresentació és gairebé el triple. Sí, molts són nens que han arribat a Catalunya sols, procedents d’altres països, però ningú veu una mica més enllà?
Ara que la DGAIA serà fiscalitzada, la inspecció i reestructuració han de arribar fins al fons. És una institució opaca i, malgrat això, diverses de les seves irregularitats han sortit a la llum en els últims anys. La reforma no es pot quedar en tapar les fugides per prevenir els abusos.
Hi ha moltes mares estrangeres que renuncien a acudir als serveis socials, que necessiten, per por. Sense una ordre judicial, la DGAIA pot obrir un expedient de desemparament, escriure un informe, treure la tutela dels seus fills a una mare i decidir tornar-li o no i quan. Amb quines condicions. És jutge i part. No ens podem permetre ni una retirada de custòdia més basada en creences i suposicions. Aquesta competència ha de tornar als jutjats.
Si es pensa una nova Direcció per atendre a la infància, s’ha de pensar amb les mares migrants al centre. Mares que puguin creuar el Paral·lel i passar pel número 52 sense sentir l’amenaça de la seva ombra. Cal extirpar el racisme. I els fills que la DGAIA es va emportar perquè les seves mares no tenien papers, eren treballadores sexuals o no tenien família a Catalunya, han de tornar amb les seves mares.
