Si hagués nascut a Rojava (al Kurdistan sirià) la filla de la Shirin podria dir-se Jale, per recordar-la amb el fred i la “rosada” d’aquesta última setmana de pluja tossuda i esgotadora, a conjunt d’uns ulls blaus que amb només sis dies ja parlen cansats. Però ha nascut al camp de refugiats d’Idomeni, on es calcula que hi ha més de 10.000 persones confinades. “Haurà de tenir un nom d’heroïna”, diu confús en Biryar, el pare de la criatura. “Idomeni és una qüestió de selecció natural: aquí només hi arriben i aguanten les persones més fortes”, contesta la Clara Vilà, una jove metgessa catalana, mentre un adolescent entremaliat d’Alep aprofita la distracció i crema l’última cadira de la sala d’espera exterior de la clínica improvisada de Bomberos en Acción al mig del campament.
Des de principis d’any fins a l’abril 152.380 persones, la meitat sirians, han arribat a Grècia fugint de la guerra i la violència. Dels qui arriben un 40% són infants, segons les darreres dades de l’Agència pels Refugiats de les Nacions Unides.
Les rutes més comunes, després d’arribar a illes com Lesbos, Kos o Chios des de Turquia, acaben tard o d’hora passant per Idomeni, a prop de la frontera amb Macedònia. Allà hi ha un dels camps improvisats de refugiats que viu diàriament el drama, també sanitari, de les famílies que s’hi acumulen. El fred, la pluja , la manca de medicaments o la saturació dels centres mèdics més propers d’Idomeni, així com les condicions higièniques, creen l’escenari perfecte per l’aparició de malalties i dificulten que els qui necessiten seguir un tractament puguin fer-ho.
La Shirin fa sis dies que va donar a llum a la seva filla i encara no es veu amb cor de trobar-li un nom. Potser ho decidiran demà a l’ombra d’una pancarta entre els rails que s’enfilen cap a l’exrepública iugoslava. Repeteix cansada que l’haurien d’haver deixat a l’hospital de Kilkis quan van traslladar-la amb ambulància aquell mateix matí. El centre hospitalari d’aquesta ciutat, la més propera al camp de refugiats d’Idomeni, “es troba en aquests moments totalment desbordat per la situació, sumant-se a un sistema sanitari que sovint peca de lent i ineficaç”, comenta en Killian Walley. Aquest metge de Liverpool de 26 anys ja ha viscut tres parts d’emergència i un avortament espontani en la darrera setmana. Forma part de l’equip mèdic de Light House Relief, que ara s’ha desplaçat des de Lesbos.
L’última de les criatures d’aquesta família del Kurdistan podia esperar, una vegada més, però no més lluny d’aquella mateixa nit. Els dolors de ventre evidents de la Shirin es van acabar traduint en un part en viu a l’ombra dels combois abandonats que ara s’han convertit en l’únic sostre sòlid que la Unió Europea els ofereix. “La cura de les dones i els embarassos és un tema molt important, i ni tan sols Idomeni proveeix test d’embaràs, una cosa tan simple”, afirma la Meritxell, una voluntària que ha arribat des de Barcelona. No els proveeix perquè no els considera una necessitat i la farmàcia més propera és a 15 quilòmetres. També hi ha dones que volen avortar per no sumir en la misèria les seves criatures, però en moltes ocasions les dificultats culturals i econòmiques són obvies i l’avortament a Grècia és de pagament, afegeix aquesta barcelonina.
Una boira espessa i una fumera empipadora de plàstic cremat pentinen les sis de la matinada d’un Idomeni amb un futur que ofega, angoixat per la incertesa, vacunat contra la por però malalt crònic de desgast i d’espera. Idomeni segueix respirant al voltant d’un chai tèrbol que encara no bull i tus el mateix fum negre des de fa quaranta dies, a la cua d’una de les vint dutxes glaçades per a les desenes de milers de persones que encara esperen i resisteixen bloquejant un tren que ja no passa.
La ressaca d’un refredat comú
Després de les pluges, els refredats assoten els camps de refugiats i de migrants que ara miren de creuar a Macedònia, i que ja venien a rem des de Lesbos, Samos o Chios i a peu des de molt abans. La tos crònica, les infeccions respiratòries i la bronquitis persisteixen a mesura que a Idomeni s’hi crema de tot. Si aconseguir fusta és només cosa de sort i agilitat, qualsevol manta bruta és vàlida per mantenir el caliu de la foguera. Les distribucions dels béns més preuats s’han convertit en una missió d’estratègia afinada, tant és així que les donacions de fusta arriben com caigudes del cel a la vista d’una batalla campal per aconseguir la peça que sigui més duradora. El betadine per a les ferides i el silvederma per a les cremades estan a l’ordre del dia.
L’Ashma i en Mohammed no han acabat de dinar que ja juguen amb la cendra de la foguera d’ahir al vespre. Ella té molta traça pintant el cubell de les escombraries que el seu germà petit fa servir de tatano. A part de la clínica improvisada que tenen muntada, el grup de noies de Bomberos en Acción que es nodreix del voluntariat sanitari independent ha facilitat una tenda dedicada en exclusiva a la higiene dels més petits. L’Elena acaba d’arribar en el vol de les vuit de Salònica des de València per estar-s’hi una semana i amb en Tito de Saragossa ja han decidit donar un cop de mà en aquesta acció concreta. Somriu i diu que mai hagués pensat que dedicarien tantes hores fent viatges a la font a la cerca d’aigua per garantir unes mínimes necessitats higièniques. Els sanitaris batallen contra les infeccions i els fongs a causa d’unes condicions insalubres; desafortunadament, la diarrea és molt comuna entre els més petits.
La sarna ja és present a Idomeni
La mare del Rashid comença la lluita contra els polls. En Rashid no vol rapar-se al zero. Una família provinent de l’Iraq acampada al seu costat ha decidit esquilar tots els petits en una resposta ràpida als polls que ja han envaït el camp. Aquest fenomen entre els més menuts ha acabat amb les existències de les farmàcies de Polykastro on ja fa dies que està esgotada la fórmula anti-polls. Davant d’aquesta situació en Rashid ha decidit posar-se en mans de la seva mare, que amb la mirada atenta s’ha posat a desfer-se’n.
Com la darrera tempesta, a Idomeni la sarna també hi ha arribat per quedar-se. De moment, ni Metges sense Fronteres (MSF), ni Praxis, ni la Creu Roja Hel·lènica veuen una fórmula eficaç i realista per combatre aquest paràsit contagiós que dibuixa un panorama devastador davant les dimensions d’emergència social i les condicions higièniques dels camps. “Amb la sarna s’ha de canviar absolutament tot: tenda de campanya, roba, mantes i tovalloles amb una precaució de nivell 10. Això a Idomeni és impensable i impracticable” lamenta la treballadora de MSF, Elodie Francart. “Si la sarna arriba als orificis i a les mucoses, el problema pot complicar-se molt més i seguim a l’espera del tractament per combatre-la encara que les dificultats són molt altes”.
A Idomeni és molt comú veure els pacients fent cua amb una caixa de medicaments buida a les mans. A vegades, han guardat fins i tot la recepta al llarg del viatge per en algun moment del camí poder dir en l’últim alè: “Això és el que prenia”. D’altres desafortunadament l’han perduda i han seguit el camí a l’espera d’un metge i un traductor. Com l’Abdullah, que el que necessita avui és insulina; i l’entén tothom, però no hi ha cap clínica que en disposi a la nevera. La Creu Roja avisa que cal prestar especial atenció a “les malalties cròniques, com la diabetis o hipertensió, ja que és molt probable que els migrants i refugiats no hagin pogut seguir el tractament durant el seu viatge.”
A falta d’atenció psicològica, la teràpia de la complicitat
La catàstrofe d’Idomeni, per la seves dimensions en xifres –i l’agreujant que suposa la varietat de llengües parlades–, deixa l’atenció psicològica en una situació insostenible. Els traumes derivats del viatge de la por i l’horror afloren cada dia en el taller de dibuix que es duu a terme després de la classe d’àrab, a les dues carpes infantils que ha muntat un grup de catalans a la benzinera d’Eko Station i que gestionen les mateixes persones refugiades. Aquí no hi han arribat mai psicòlegs, però la Clara Sánchez i la Sara Montesinos utilitzen la teràpia de les abraçades I petons. En Ziad sempre és puntual. Sempre a l’espera d’un altre full de paper amb què tornar a començar de nou. Només viatja amb el pare. La mare i la germana petita descansen a Palestina. I encara té alè per somriure mentre algun voluntari s’eixuga una llàgrima freda quan coneix la seva història. Aquests ulls negres farcits d’amor ja han presenciat la mort a trets de les que ja no hi són; i encara així, s’aixequen cada dia amb ganes d’un nou món per construir. S’abraça a la Sara per darrera i li fa un petó a l’espatlla. Ningú imagina a Idomeni una atenció psicològica davant d’una crisi en moviment. La millor teràpia serà la de la complicitat.
La tensió a Idomeni no para de créixer. Els casos de refugiats que s’han cremat a l’estil bonze com a forma de protesta són només la punta de l’iceberg de la ira i el desgast al qual estan abocats. Els atacs d’estrès i ansietat són fruit de les tragèdies que han suportat les famílies i que avui es troben atrapades en una estratègia de bloqueig entre Turquia i la Unió Europea. Estan literalment atrapats a Grècia, sabent que familiars que van sortir abans que ells amb sort ja es troben a Alemanya, mentre que els que van fer-ho després segurament hagin caigut en el reconvertit hotspot de Moria (Grècia) a l’espera d’una deportació immediata.
La il·legalització de la clínica d’Eko Station
La Fàtima estén la roba mullada dels seus cinc fills mentre ells fan pessigolles a un voluntari que fa guàrdia a les portes d’una clínica tancada i d’una altra d’improvisada. D’ una tenda de campanya pengen els cartells Open the Clinic i Dignity now. En Bernat Conill és uns dels coordinadors de l’equip norueg de Medics Bergen. Ja fa un mes que aquest jove tècnic d’emergències sanitàries de Manresa ha decidit aplicar els seus esforços com a voluntari sanitari independent al camp d’Eko Station, on ja s’acumulen més de 2.000 persones en busca de refugi.
Des de fa una setmana, MSF ha decidit abandonar l’única clínica en aquesta estació de servei que oferia assistència mèdica de 9 a 13 i en Bernat Conill ha format un equip de voluntaris santitaris independents que n’han agafat el relleu. Amb en David Estruch, treballador del SEM de Cerdanyola del Vallès, van canviar-hi la distribució, van muntar una zona infantil i van donar-li dignitat oferint atenció 24 hores. Les traves burocràtiques de les autoritats sanitàries gregues, però, empaiten ara Idomeni de la mateixa manera que van fer-ho a l’illa de Lesbos fa tres mesos. El personal mèdic i sanitari ha de ser registrat a Grècia en un procés interminable de traduccions jurades de títols, segells oficials i enviaments massa prolongats en el temps. La durada de la tramitació, sovint, requereix més temps que l’estada del voluntari demandant a contracorrent d’una emergència palpable.
Dissabte, sense avís previ, la policia es va presentar davant la clínica a hora punta. Amb el personal sanitari desbordat i més de vint pacients fent cua a la sala d’espera, van entrar les autoritats anunciant que la clínica quedava tancada “perquè el que estàvem fent era il·legal”, comenta en Bernat Conill. Després d’exigir-ho reiteradament, cap de les grans organitzacions va poder abordar el problema, deixant a desenes de centenars de famílies sense atenció mèdica davant d’aquesta crisi durant més de 48 hores. “És molt greu, per un tema de dignitat”, diu Conill encara enrabiat. Des de llavors, als ja crits habituals de protesta “Open the Borders” s’hi suma un “Open the Clinic”.
