Entrevista

Kathy Hirsh-Pasek, psicòloga: “Hem de convertir les pantalles en un estímul per a la interacció humana, no en el seu substitut”

L’acadèmica, una de les fundadores de l’Escola Llatinoamericana de Neurociència Educativa i Cognitiva, parla des de Xile, on va participar en la 14a edició del Congrés Futur, l’esdeveniment més important sobre ciència que celebra anualment el país sud-americà. Els seus postulats apunten cap a deixar enrere l’aprenentatge memorístic, apostar per un mètode més pràctic i lúdic i utilitzar les noves tecnologies com a eines a favor de la interacció humana i no per substituir-la.

Quins reptes afronten els pilars de l’aprenentatge a les societats hiperdigitalitzades d’avui?

La base de l’aprenentatge, allò que estudiem a l’anomenada ciència de l’aprenentatge, és de quina manera el cervell interpreta i aprèn millor la informació. Sabem que aprenem millor quan la metodologia és activa, i no passiva. Aprenem millor quan les coses ens atrauen i no ens distreuen; quan es connecten amb alguna cosa més que coneixem; quan hi ha interacció; quan el procés és iteratiu i quan és divertit. El desafiament és ajudar els mestres i professors a aprendre una pedagogia educativa que ressalti aquestes característiques i que ajudi els nens no a memoritzar (la qual cosa és un problema a tot el món en aquest moment), sinó a poder utilitzar allò que ha après d’una manera pràctica i adaptativa.

“Si volem ser més llestos que els robots, hem de ser pensadors crítics i innovadors”

En què es basa la proposta per a l’aprenentatge lúdic?

Es tracta, simplement, de fer-ho més actiu i atractiu. De vegades serà a través del joc, i d’altres no. Però els ordinadors memoritzaran millor que nosaltres i, si volem ser més llestos que els robots, hem de ser pensadors crítics i innovadors creatius. Necessitem aprendre dels nostres fracassos, ser millors humans i col·laborar entre nosaltres. Per això necessitem experiències a l’escola que ens ajudin a adquirir aquest conjunt d’habilitats fonamentals. Perquè si tot el que fem és memoritzar, estem condemnats.

Pot posar algun exemple?

En una classe de nens petits, una mestra tenia problemes per aconseguir que els nens aprenguessin el que s’anomena la “recta numèrica”, una mena de regla amb números equidistants. És una idea molt espacial i, al cervell, la manera com la informació espacial es connecta amb la informació matemàtica té punts en comú. Els nens podien memoritzar els números, però no els podien unir per entendre realment allò que representaven. La seva metodologia es basava en les fitxes tradicionals, però li vaig proposar que dibuixés una recta numèrica a terra. Ho va fer. Va tornar la setmana següent i em va dir que els nens van començar a saltar d’un número a un altre i que després van comparar qui havia arribat més lluny.

Un altre exemple que no té a veure amb nens: a les meves classes universitàries de Psicologia vaig oferir als estudiants triar un tema que els interessés per aprendre durant la classe. Van triar la meditació, i vaig aplicar la metodologia de la psicologia al context de la meditació. Tots ho van aprendre millor. Dos o tres anys després, aquests estudiants van tornar i em van dir: “Si ens fes l’examen avui, aprovaríem”.

“El disseny de les tecnologies no és prou bo com per a què afavoreixin la interacció humana”

La tensió o el debat entre les tècniques memorístiques versus la metodologia més pràctica ja és antic, però ara, a més, se li suma l’impacte de la tecnologia en l’aprenentatge. Com convergeix tot això?

És tan antic que Sòcrates ja aplicava aquesta idea. A la tradició jueva, per exemple, tenen el concepte anomenat chavrutaque, lluny de seure a memoritzar, convida a aprendre en equip o en parelles a través de la conversa i de la interpretació. Ens hem de preguntar què volem en el futur. Amb el context actual, hem de plantejar com convertim les pantalles en un estímul per a la interacció humana, no en el seu substitut. Si deixem que ens passi per sobre, correm un gran risc.

Quin impacte està tenint l’ús sense límits ni controls de les pantalles durant la infància i l’adolescència de les noves generacions?

En aquest moment, el disseny de les tecnologies no és prou bo com per a què afavoreixin la interacció humana, però no vol dir que no ho sigui en algun moment. L’aprenentatge humà depèn d’allò que anomenem interacció contingent, és a dir, que sigui oportuna, que aporti un significat consistent i que contingui una emoció. Poso un exemple de com aquesta interacció es pot arruïnar si no compleix aquests tres requisits: estàs parlant amb algú sobre el meravellós art de Picasso i el teu interlocutor et respon: ‘Et vas assabentar del que li va passar a Miguel?’ el moment no és adequat, la interacció s’interromp. Si la conversa es trenca, també es trenca l’aprenentatge. Hem estudiat alumnes i professors i, quan se sincronitzen entre ellos, aprenen millor. I si això no passa, no s’aprèn. Necessitem aquesta connexió de persona a persona.

Les famílies estan preocupades per la quantitat d’hores que els seus fills passen al davant d’una pantalla. És l’enfoc correcte per a gestionar l’ús de les tecnologies?

No, no ho és. Gran part daquesta història té a veure amb la qualitat del contingut. No es preocuparia si el seu fill mengés massa verdura, però aquí la diferència és que gran part del que hi ha al mercat i del que els nens consumeixen són el símil dels ultraprocessats. La veritable clau està en com trobar la qualitat de contingut i, fins i tot si la troba, no deixi el seu fill davant de la pantalla sense acompanyar-lo. Es tracta de trobar l’equilibri, i per això els pares també han d’estar en aquesta conversa. Si no saben què miren els seus fills, si no exerceixen una mica de guardians, llavors deixarem que la pantalla ens guanyi.

“La interacció entre humans és un factor clau de l’aprenentatge”

Vostè ha investigat que, si bé les generacions de pares actuals passen més temps amb els seus fills que els seus antecessors, aquest temps és de pitjor qualitat i això es deu, en bona part, a l’excessiu ús dels mòbils i a les pantalles. Ho pot explicar?

A la investigació que vaig fer, i que molts han fet després de mi, demanem als pares que, mentre ensenyaven als seus fills dues paraules, traiessin el mòbil per llegir un missatge que nosaltres els vam enviar durant el procés d’ensenyament d’aquestes dues paraules. El que va passar va ser que, en el moment en què es va interrompre la conversa entre pares i fills, els nens es van tornar bojos: un va començar a colpejar un objecte, un altre es va allunyar, etc. És la troballa més increïblement fiable que mai he vist en ciència. Fins i tot ens van trucar d’un famós programa de televisió dels Estats Units, anomenat 20/20, per a que féssim una demostració davant d’una càmera, i ho vam fer. Quan el pare va agafar el telèfon, el nen de tres anys va sortir de l’estudi i vam haver de perseguir-lo. És molt poderós, i demostra que la interacció entre els humans és un factor clau de l’aprenentatge. Avui estem creant assassins de la interacció humana.

“Si regulem el contingut de les pel·lícules, per què no ho fem amb les aplicacions?”

Cada cop hi ha més experts i acadèmics que se sumen a la prohibició d’utilitzar el mòbil abans dels 14 anys. Vostè és més partidària de regular o de prohibir?

No sóc una persona de blancs o negres. Per als menors de dos anys, els pediatres britànics i nord-americans estan d’acord que no s’ha d’exposar a les pantalles de cap manera. No funciona. Dels tres als cinc anys, caldria fer-ho amb límits, i sempre amb els pares. Al final de la primària, podria ser útil per a alguns aprenentatges, tot i que sempre pensant en la qualitat del contingut. I amb els adolescents, hem de vigilar molt millor els usos. Hi hauria d’haver regulacions sobre el contingut que surt en el món de les aplicacions. Si regulem el contingut de les pel·lícules, per què no ho fem amb les aplicacions?

Com impactaran els múltiples usos, cada cop més avançats, de la intel·ligència artificial en les noves generacions?

Crec que no podem preveure això, és massa aviat i desconeixem totes les formes en què es desenvoluparà. Estem fins i tot creant persones amb IA. Podran ser interactives, però mai no podran sentir, i d’això va l’ésser humà. Som animals molt socials, necessitem la connexió amb els altres. Hem d’assegurar-nos de no substituir l’ésser humà per la IA.