Durant la primavera del 2018, dones de diverses generacions, orientacions i identitats sexuals unides per l’activisme feminista i transfeminista a la ciutat de Barcelona, van prendre la decisió de conformar-se com a cooperativa d’habitatge. Va ser l’inici d’un projecte gairebé utòpic que, 4 anys després, pren una forma tangible.
A Roquetes (Nou Barris), un barri molt castigat per l’increment dels preus del lloguer, ha començat la construcció d’un edifici que acollirà un model residencial comunitari feminista i LGTBIQ+. “Amb la crisi de materials i pujades gairebé veiem paralitzat aquest moment. Però per sort hem pogut continuar endavant. S’estima que es pugui entrar a viure en un any i mig més o menys”, diu Maria Berzosa, sòcia de La Morada des dels seus principis.
Més enllà d’un edifici
“Les persones que conformem el grup compartim trajectòria activista les darreres dècades, però, sobretot, ens vincula la necessitat d’accés a un habitatge en condicions i el desig de materialitzar un projecte de convivència amb altres formes d’organització i sosteniment de la vida i els afectes“, explica Berzosa. I és que La Morada és un projecte col·lectiu que sorgeix de la necessitat d’accedir a un model residencial assequible i sostenible en un context d’emergència residencial.
El punt diferencial amb altres projectes d’habitatge cooperatiu és que La Morada està integrada per dones, lesbianes, trans i altres identitats dissidents que aposten per organitzar la vida, les cures i els afectes més enllà del model de la família nuclear. Per tant, l’edifici va més enllà d’una oferta d’habitatge, és una cooperativa comunitària del sosteniment de les cures: “a La Morada ens proposem generar un model comunitari de redistribució de les cures i els afectes més enllà de la imposició única del model familiar i de parella”, diuen des de la iniciativa. Maria Berzosa concreta que, en un nivell material, el projecte suposa la col·lectivització de tasques, acompanyaments, atenció a les necessitats quotidianes d’alimentació i higiene, necessitats físiques i de salut, cura d’animals, criança… i suposa també el respecte a l’autonomia i la necessitat de soledat de cada persona. Més enllà d’això, puntualitza un element important per a les sòcies: “La Morada també és una via d’escapament per sortir de la roda de l’especulació. Aquest solar era un sòl privat que seran habitatges protegits, de HPO (Habitatge de Protecció Oficial)”.
La Morada està integrada per dones, lesbianes, trans i altres identitats dissidents que aposten per organitzar la vida, les cures i els afectes més enllà del model de la família nuclear
Per dur a terme la xarxa de cures comunitàries i els valors de la iniciativa pròpia, la concepció de l’arquitectura ha estat primordial. El disseny dels espais va en la línia de posar en perill la tradicional construcció d’habitatge concebut per a un model nuclear. S’han prioritzat espais de connexió a través de la vinculació de les cuines entre si a través de grans vidrieres, galeries a cada planta que dirigeixen espais comuns com patis, terrasses, local polivalent i la cuina comunitària. Dins del que anomenen “habitatges privatius”, els dormitoris i espais d’intimitat queden més lluny del que és comú, generant així un diàleg constant entre els espais propis i els col·lectius. A més, a la recerca d’uns valors L’edifici ha estat dissenyat per la cooperativa d’arquitectes Lacol, que han cercat adaptar al màxim possible les necessitats de la iniciativa, l’accessibilitat (per evitar una arquitectura capacitista) i les unitats de convivència a llarg termini.
Contra l’ús especulatiu del sòl
El projecte de La Morada consta de 12 habitatges, els quals explica María Berzosa que estan tots estan ja assignats: “tenim una llista de sòcies expectants que en cas que es quedi lliure algun habitatge tindran possibilitat d’entrar a la cooperativa com a convivent, la cessió d’ús del sòl on es construirà La Morada és per 65 anys”, puntualitza.
La Morada ajuda a recuperar sòl privat cap a la via cooperativa i contribueix a fer front a l’ús especulatiu del sòl: s’edificarà a un solar buit que va ser comprat del mercat privat per La Dinamo Fundació i que després va cedir a La Morada a través d’una convocatòria oberta. “El tema preus no deixa de ser com una hipoteca tradicional, només que en comptes de demanar-la de manera individual és la cooperativa qui la demana. I per descomptat a banca ètica, en el nostre cas amb Coop57. Quan entres a viure a la cooperativa cal posar una aportació inicial i després hi ha unes quotes mensuals, que encara no estan definides del tot (segurament fins a entrar a viure no en sabrem el preu final). Si en algun moment decideixes deixar la cooperativa, aquesta et torna la teva aportació inicial, però no les aportacions mensuals”, afegeix Berzosa, aclarint a més que necessiten mesures públiques i una important col·laboració publico cooperativa, ja que fins i tot aquests models no són barats, continuen sent molt cars, al mateix preu de mercat.
L’exclusió residencial s’acarnissa amb les dones
“L’actual crisi de l’habitatge també està travessada per les desigualtats de gènere estructurals que situen les dones, i les persones LGTBI, en un lloc de més precarietat, incrementant així les dificultats d’accés a l’habitatge i les situacions de vulnerabilitat”, expliquen les sòcies de La Morada. Segons l’Enquesta Anual d’Estructura Salarial, publicada per l’INE el mes de juny passat, la bretxa salarial efectiva a Espanya se situa en un 18,7%. Els homes cobren de mitjana uns 5.175 euros anuals més que no pas les dones.
Des de la fundació Arrels, apunten que a la ciutat de Barcelona un 8% de les 5142 persones en situació de sensellarisme són dones. Concretant-ne més, un 0,3% són dones trans i un 0,3% persones no binàries. Cal destacar que l’afectació diferencial és un element cabdal a l’hora de fer una lectura sobre la situació concreta de les dones cisheterosexuals i LGBTIQ+.
La Fundació Atenea publicava l’estudi “els processos d’inclusió social des de la perspectiva de gènere”, on a través d’entrevistes a persones en situació de sensellarisme trobava diferències notables en el discurs entre homes i dones. Quan a elles els deien que continuessin la frase “el carrer és…”, alguns dels conceptes més repetits van ser: “molt dura; amb els meus fills/la meva filla; mala vida; passa de tot; és perillosa; em veu tothom; vaig estar un mes; han estat violades; es pateix; sola; són covards; patim insults i homofòbia; més risc; prostitució”. La percepció del perill i la violència patriarcal és transversal a la narrativa de les dones que acaben arribant a aquesta situació, per això, una gran part busquen protecció en albergs o entitats per evitar dormir al carrer.
L’exclusió residencial s’acarnissa també quant a les condicions d’habitatge, i és que l’Enquesta de Benestar psicològic i exclusió residencial que es publicava a l’estudi “Cuando la casa nos enferma II”, mostra diversos factors que apunten a una precarietat residencial més gran entre les dones: “les persones que no compten amb ascensor al seu edifici són majoritàriament dones (63,9%). El 2,1% de les dones ha arribat a quedar-se sense subministraments energètics (aigua, llum, gas) per problemes econòmics, davant de l’1,6% dels homes; per la qual cosa la pobresa energètica i les seves conseqüències impacten també més les dones. En darrer lloc, el 12,3% de les dones ha tingut alguna plaga a casa seva, davant del 8,9% dels homes”.
L’exclusió residencial s’acarnissa també quant a les condicions d’habitatge
L’accés a la propietat és més difícil per a les dones, a la ciutat de Barcelona un 25% viuen en règim de lloguer, xifra més baixa per als homes, que tenen un percentatge més gran d’habitatge en propietat. Un 27,9% dels barcelonins i un 44% de les barcelonines es trobarien en situació de pobresa si s’haguessin de sostenir només amb els seus propis ingressos, segons dades de l’informe “el gènere en xifres” de l’Ajuntament de Barcelona. Aquesta dada és clau per entendre un altre element de discriminació que facilita la feminització de la pobresa, i és que cal tenir en compte que aproximadament 8 de cada 10 llars monomarentals estan encapçalades per dones, segons l’Enquesta de condicions de vida (INE, 2020) ). A més, a Espanya, més de la meitat d’aquestes llars presenten dificultats econòmiques per fer front a despeses imprevistes relacionades amb l’accés a l’habitatge, davant del 35,4% del conjunt de llars a Espanya.
