Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
La coordinadora per la Salut Pública de Rubí, de la qual forma part Rubí Sanitat Reclamacions, vol convocar una gran mobilització el proper mes de febrer. La ràdio local feia públics els motius fa pocs dies: «L’estat de les llistes d’espera per a metges de família, especialistes i proves a l’Hospital de Terrassa i a l’Hospital Mútua de Terrassa allarga el temps d’atenció als pacients i empitjora el pronòstic i les possibilitats de solució«.
A l’emissora vallesana José Luís Navarro, portaveu de la coordinadora i membre de Rubí Sanitat Reclamacions, declarava que «aquest retard en el tractament de malalties no greus pot inhabilitar-te per fer una vida normal». Apuntava també que «la no substitució de professionals en situació de baixa laboral també empitjora l’atenció al pacient i crea col·lapses«, i citava com a exemple el Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ), que «ha tingut quatre professionals de baixa, i això ha generat un embut i ha retardat l’atenció a les famílies».
Després d’anys de lluita, a Rubí consideren que ha arribat el moment de fer una gran mobilització que culmini amb una manifestació el febrer de 2026 i que posi en marxa un procés que impulsi la solució dels problemes de la sanitat catalana. La intenció –informava Navarro en l’entrevista a Ràdio Rubí– és «fer una acció conjunta a la nostra ciutat, però també a Terrassa, Sant Cugat i Castellbisbal, les poblacions ateses als centres sanitaris egarencs«, i que havien arribat a articular una coordinadora comarcal fins i tot amb La Floresta. El passat 20 de novembre ja es va produïr una primera trobada amb les entitats sanitàries de Terrassa.
La lluita ve de lluny
Dolors Florença, també membre de Rubí Sanitat, es va traslladar de Santa Coloma de Gramenet a Rubí l’any 2018. Recorda, en una conversa amb El Diari de la Sanitat, que el canvi de ciutat li va agradar prou «menys la sanitat, que va ser un decepció total», assegura. «Vaig trobar que funcionava fatal, per això vaig entrar al grup Rubí Sanitat». Eren els anys de la gran crisi econòmica mundial, amb l’esclat de l’anomenada «bombolla financera», o altrament, de forma més entenedora i real, la gran estafa bancària i immobiliària i, com a conseqüència, les grans retallades dels serveis públics que encara arrosseguem per pagar el «salvament de la banca» i evitar –deien des dels governs– que en la caiguda arrosseguessin tota l’economia. A Catalunya, al president Artur Mas, alumne avantatjat del neoliberalisme, no li va tremolar el pols i va fer la gran destralada amb tot el convenciment.
Raquel Andreoni, metgessa retirada ja fa alguns anys, estava en el primer grup Rubí Sanitat, creat el 2016 per reivindicar atenció pediàtrica 24 hores. Aquesta campanya –explica– la van promoure un grup de mares i pares que estaven patint problemes per accedir a l’atenció pediàtrica. Amb una població de més de 80.000 habitants, «a la ciutat no hi havia urgències pediàtriques, i avui, deu anys després, tampoc, encara no!», emfasitza indignada. Raquel recorda els punts del primer fulletó, que sumen tretze en aquests moments. «Mirar enrere podria ser una mica desolador», comenta sense perdre els ànims, «però ara som més gent i entitats les que estem en moviment». A més, hi ha alguns resultats, com és que la línia 8 del bus a l’Hospital de Terrassa s’ha fet una mica més curta i ràpida. I també, subratlla Raquel, «amb les reclamacions de les usuàries tenim un percentatge molt alt de resolució de casos, entre el 90% i el 95%«.
La Coordinadora d’Entitats per la Sanitat Pública de Rubí, creada posteriorment, agrupa 50 entitats del moviment veïnal, sindical, social en general i també partits polítics. A la llista de reclamacions hi ha: el reforç de l’atenció primària, la reducció d’espera per l’atenció primària a 48 hores, el compliment dels terminis recomanats pel Departament de Salut per a visites als especialistes, proves diagnòstiques i intervencions quirúrgiques; pediatria les 24 hores amb dotació d’especialistes als CAP; augment de la dotació de psicòlegs i psiquiatres als tres centres de salut mental; dotació del CUAP amb personal propi i recuperació de traumatologia, millora del servei d’ambulàncies; ampliació del CAP Anton de Borja i estudi d’un nou CAP, ampliació i trasllat del servei de salut mental i addiccions als terrenys dels CAP Sant Genís; contractació del personal sanitari suficient; línia de bus a l’Hospital de Terrassa amb més freqüència i menys parades pel camí; exigir al CatSalut que Mútua de Terrassa millori el seu portal de transparència i, finalment, un hospital públic per a Rubí.
Reclamacions i solucions immediates a casos concrets
En aquests anys han anat coincidint amb el moviment per pensions dignes al carrer tots els dimarts. D’aquesta coincidència sorgí la proposta de crear un únic grup. Era l’any 2017. Tot i la voluntat i, fins i tot, necessitat de sumar forces, les agendes de les dues entitats demanaven atenció i accions particulars, així com desenvolupament específics.
«Rubí Sanitat es plantejava anar més enllà de la reivindicació genèrica o grans lemes», explica la Raquel, «o si vols, més concret, calia fer reclamacions immediates. Pensàvem que era important que la gent exigís el seu dret immediatament, que exigís atenció ja, per això dèiem i vam publicar uns fulletons amb el lema: ‘no et queixis, RECLAMA!’». Recorda que l’experiència de Terrassa els va semblar un bon model i l’opció més interessant.
El col·lectiu rep les persones amb reclamacions pendents a la Sala Neus Català (C/Ulloa 9, inaugurada per la mateixa Neus Català, que residí a Rubí quan tornà de l’exili), on es reuneixen habitualment. «Com que la gent veu que la cosa se soluciona», explica en Navarro, «això va de boca en boca i ve bastanta gent». Escolten i animen la gent a mobilitzar-se, i ajuden a fer la reclamació. En alguns casos s’ha de fer tot, afegeix, perquè es tracta de persones sense recursos, algunes malament saben llegir i escriure.
En general, la presència de la Raquel ajuda molt; perquè, com a professional mèdica, pot explicar i fer entendre millor tot un seguit de situacions i concretar o centrar la reclamació. Una vegada presentada la reclamació i amb la signatura i/o «confirmació de rebut» l’envien al CatSalut per a que quedi registrada. Hom parla de reclamar visites i, sobretot, proves complementàries: ecografia, tomografia… «Aquí és on es troba un dels taps o colls d’ampolla més complicats de resoldre», assegura la Raquel, que recorda casos de «senyores que s’esperaven un any i, després de la reclamació, en 10 dies els han fet la prova».
La gota malaia…
Des de la realitat viscuda en el dia a dia, una mirada que complementa la reivindicació individual amb la col·lectiva, la reclamació immediata i la denuncia del sistema com un tot; i, en conseqüència, experimentar la necessitat de sumar forces locals i, al mateix temps, de crear un marc nacional de lluites i reivindicacions.
Això, però, també des de la constatació que «hi ha una cultura, en general, de queixa de boca, però no de reclamar», assegura la Dolors, tot afegint: «perquè la gent, moltes vegades, té por que hi hagi represàlies, o perquè pensa que no s’arreglarà res. Això és el que intentem que canviï. Clar que sabem que que és una tasca com la gota malaia, que cal anar fent pacientment, però sense parar».
Alguns dels resultats d’aquest moviment constant és que el col·lectiu ha aconseguit una interlocució regular amb l’Ajuntament i amb el CatSalut. Simultàniament, s’han fet reunions també amb la gerència dels CAP i amb el Consorci Sanitari de Terrassa (de qui depèn l’Hospital de Terrassa i alguns dels CAP).
Cal molta paciència, això sí… Per exemple, fa deu anys del primer manifest i el bus que llavors es reclamava només l’han aconseguit ara. Però, apunta la Raquel, res de nou: «Mira! Com que jo ja sóc bastant gran, dono molt valor al treball de solucionar problemes. Creo que hi ha diferents nivells. El primer, el que ja hem comentat. I un que podem dir «macro», que tu el que vols és canviar el sistema. Aquest, és clar, el veig molt lluny, no tenim encara prou força ni moviment. I aquí és la feina de conscienciació, dia a dia, actes, xerrades, accions…».
Assenyalen un altre problema, que també viuen i coneixen bé la major part de col·lectius de lluita per la sanitat pública i de qualitat, és el de la bretxa generacional. A Rubí no creuen, però, que sigui una qüestió de manca de consciència o que no els importi el problema. «Pensa una cosa», declara en Navarro, «la gent jove treballa i té fills. Els que estem aquí som, en bona part, els jubilats. En l’espai de la coordinadora, sí que hi ha molta més gent i més jove, però en el dia a dia…».
L’experiència de Rubí recorda la de la Plataforma de Terrassa. Explica la Dolors el cas de la manifestació que van realitzar a la ciutat fa un parell d’anys: «Va ser una mani molt gran. I a més, les reunions, quan just es va començar, la veritat és que la gent participava, era un èxit. Després s’ha anat baixant l’activitat i sembla que no queda res o que queda molt poc. Clar que això ja sabem que va així…».
Citen també, com a dificultat afegida, els canvis de govern a la Generalitat, que obliguen sovint a tornar a recomençar de zero projectes que ja estaven en marxa. És el cas de l’hospital que reclamen. «Ja hi havia la documentació de la cessió dels terrenys», recorda la Raquel, «això ve de l’època del tripartit, i encara està sense començar».
Revolucionària o no, certament la paciència és un component fonamental del treball i l’activisme. Fins i tot pel que fa a les reivindicacions immediates. «Jo crec que nosaltres som un grup de pressió per activar la gent, conscienciar i mirar de resoldre tot el que sigui possible, com les reclamacions comentades», insisteix la Raquel.
Coordinació i mirada de llarg abast
Més aviat que tard, es planteja el problema de les solucions globals o generals i la necessitat d’articular coordinacions tant locals com nacionals; així com també dels diferents sectors d’afectades, com ara usuàries i professionals.
Des de Rubí es valora molt positivament la reunió convocada per Marea Catalunya i altres entitats el mes de maig entorn a un manifest en defensa de la sanitat pública 100%, que recollia els resultats d’un informe encarregat per la CUP, segons els qual pràcticament tots els concerts públics d’hospitals i centres estaven caducats fa temps i, potser, en situació de frau de llei. Molt positiu, afegeixen, el fet que hi participessin grups d’usuàries, plataformes ciutadanes i també de professionals i sindicats.
