Aquest any es commemora el 200 aniversari del naixement de Florence Nightingale, precursora de la infermeria moderna. En sintonia amb l’efemèride, l’Organització Mundial de la Salut ha designat 2020 com Any Internacional de la Infermera i de la Matrona.
En la mateixa línia, una multitud d’agències de salut s’ha adherit a la campanya Nursing Now, una iniciativa global orientada a potenciar la visibilitat i posada en valor de la disciplina infermera i enfortir el seu lideratge i participació en la presa de decisions.
No obstant això, les accions i activitats programades a aquest efecte aviat es van veure truncades amb la irrupció de la pandèmia de Covid-19, traslladant novament a les infermeres a la primera línia de batalla.
El compromís de les infermeres amb la societat i la seva capacitació tècnica han relluït de forma natural entre els que han patit els efectes de la malaltia. Però han estat alienes als focus i micròfons dels mitjans de comunicació.
Amb independència de l’àmbit de competència en què es desenvolupin, la contribució de les infermeres a la millora de la salut de les persones i comunitats ha estat sovint reconeguda, encara que escassament representada.
La seva modesta presència en diaris, tertúlies i comitès pot invisibilitzar aspectes tan importants com la prestació de cures. Perquè les cures, si bé intangibles, contribueixen al benestar i millora de les persones tant o més que les accions merament tècniques dirigides a l’àmbit físic.
Infermeres darrere d’un EPI
D’entre els professionals sanitaris, l’equip d’infermeria és el que assumeix la major càrrega i contacte assistencial amb els pacients. Però la imatge social de les infermeres al llarg de 2020 s’ha reduït a una figura vestida de blanc. L’equip de protecció individual (EPI) ha estat un requeriment indispensable (escàs, en ocasions) en l’assistència clínica a pacients. Tot i que el dèficit de mitjans no ha estat impediment per assumir el compromís de curar, quan s’ha pogut, o de cuidar, sempre.
Potser aquestes gestes són les que han propiciat el brou de cultiu que ha fet arribar a comparar als sanitaris amb superherois, una aproximació poc encertada que obvia que darrere un EPI hi ha una persona que comparteix les mateixes pors que qualsevol ciutadà.
Por a contagiar o a encomanar als seus éssers estimats. Por a no estar a l’altura de les necessitats de la seva comunitat. Por a esgotar-se i no poder rendir quan més s’espera d’ella. Els EPI han aïllat a les infermeres del virus, però també a la societat de les seves llàgrimes (i als pacients dels seus somriures).
El Consell Internacional d’Infermeres ha estimat que arreu del món han mort més de 1.500 infermeres per Covid-19. La pandèmia s’ha cobrat més vides d’infermeres que la Primera Guerra Mundial.
Infermeres darrere el telèfon
El desenvolupament de nous rols professionals ha estat un dels efectes positius de la pandèmia. Les infermeres comunitàries són les responsables de la gestió de casos de Covid-19 (popularment anomenades “rastrejadores”), com una extensió de la gestió de pacients crònics que ja venien desenvolupant.
La tasca d’aquesta figura està sent determinant en l’evolució de la pandèmia. Infermeres anònimes que a través d’un telèfon realitzen una tasca a contrarellotge d’identificació i seguiment proactiu de persones infectades i els seus contactes. De l’eficiència de la coordinació multidisciplinar d’aquest procés es pot derivar el control dels brots en la comunitat.
Infermeres darrere de la consulta
Els centres de salut també han sofert una profunda transformació durant la pandèmia. Sense detriment de continuar amb la seva activitat habitual, les infermeres comunitàries es fan càrrec del seguiment i control (telefònic o presencial) de les persones infectades. Una tasca silenciosa però clau en la vigilància, assessorament i acompanyament assistencial de pacients. El seu paper repercuteix directament sobre les persones més vulnerables (confinades o que viuen soles), i també en la contenció del contagi a la comunitat.
Però a les infermeres d’atenció primària encara els queda per endavant el seu més important repte: la gestió de la campanya de vacunació contra la Covid-19. Mai abans en la història d’Espanya s’havia plantejat immunitzar el 100% de la seva població en menys d’un any.
Infermeres darrere d’una taula de despatx
Les tasques de gestió de recursos, docència i investigació en temps de Covid-19 no desmereix en importància al vessant assistencial, si bé resulta la menys coneguda de totes.
Des de la taula d’un despatx, infermeres gestores s’enfronten a la selecció de professionals i provisió de materials amb què dotar els nous espais habilitats amb caràcter d’urgència per donar resposta a les necessitats immediates.
En paral·lel, infermeres docents i investigadores treballen conjuntament per desenvolupar plans de formació específics amb els d’habilitar a professionals d’altres àrees que puguin reforçar o cobrir unitats de crítics. Perquè un llit de cures intensives o un respirador no serveixen per a molt si no hi ha una infermera que els atengui.
Assistencial, gestora, docent o investigadora: aquestes són les competències de les infermeres del segle XXI. Si són una peça imprescindible darrere de la resolució d’aquesta pandèmia, per què no ho són també davant els micròfons dels mitjans de comunicació?
Aquest és un article publicat originalment a The Conversation
