Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
La solitud no desitjada ha esdevingut un dels principals desafiaments de salut pública associats a l’envelliment. Segons l’Organització Mundial de la Salut (2025), es relaciona amb un major risc de depressió, deteriorament cognitiu, malalties cardiovasculars i pèrdua de qualitat de vida . A més, comporta una pressió creixent sobre els sistemes de salut i socials, que han de donar resposta a necessitats d’atenció i suport cada vegada més complexes.
En aquest context, l’avenç de la intel·ligència artificial ha generat noves expectatives per abordar aquesta problemàtica. Actualment, hi ha tecnologies capaces de mantenir converses, oferir recordatoris, estimular l’activitat cognitiva i proporcionar una sensació de companyia a persones que viuen soles (Yang et al., 2025). Tot i això, l’entusiasme tecnològic conviu amb interrogants ètics i socials fonamentals, especialment sobre si aquestes eines poden respondre a una realitat relacionada amb la pèrdua de relacions humanes i de suport comunitari.
Ara bé, la soledat és molt més que no tenir ningú amb qui parlar.
Amb l’edat, moltes persones veuen com es redueixen les seves xarxes socials. La pèrdua de mobilitat, les dificultats d’accessibilitat o la desaparició progressiva de familiars i amics poden estrènyer considerablement els vincles socials.
Perquè les relacions humanes també impliquen afecte, reconeixement, reciprocitat i la possibilitat de compartir experiència amb altres persones. Són aspectes que difícilment es poden reproduir mitjançant una interacció exclusivament tecnològica. (Mafla-España et al., 2024; Sadio et al., 2025).
És aquí on apareix una de les grans contradiccions d’aquest debat: podem desenvolupar sistemes cada vegada més sofisticats per simular una conversa humana, però això no significa necessàriament que estiguem resolent les causes de soledat.
Això no vol dir que la IA no pugui constituir una eina prometedora, especialment en persones amb interacció social escassa, limitacions de mobilitat o dificultats per sortir del domicili. A més, la IA pot actuar com a facilitadora de la connexió entre persones, tot ajudant a mantenir el contacte amb familiars i amics, facilitar la comunicació digital o afavorir l’accés a activitats comunitàries i de prescripció social. (Oh et al., 2026).
Els robots socials, per la seva banda, han mostrat resultats prometedors en persones grans, incloent-hi possibles millores en l’estat d’ànim, la comunicació i el manteniment de rutines mitjançant recordatoris i activitats d’estimulació cognitiva (Pinazo- Hernandis, 2026; Costanzo et al., 2024).
Tanmateix, cal interpretar aquests resultats amb prudència. L’evidència disponible continua essent heterogènia i no permet considerar aquestes tecnologies com una solució universal.
La seva utilització planteja, a més, importants interrogants ètics. Un dels principals riscos és la denominada falsa reciprocitat emocional. Encara que aquests sistemes poden simular empatia i afecte, no tenen emocions reals i una autèntica capacitat per establir relacions recíproques. També hi ha el risc que els assistents virtuals substitueixin parcialment les relacions humanes i les activitats comunitàries si s’utilitzen com a reemplaçament de visites o programes de suport social (Yang et al., 2025; Sadio et al., 2025).
La intel·ligència artificial s’ha d’emprar com a complement de la interacció humana i no com a substitut. El seu valor ha de facilitar, ampliar i personalitzar les oportunitats de connexió humana, integrant-se en estratègies més àmplies d’atenció centrada en la persona, prescripció social i envelliment actiu.
