Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Treballar en dispositius d’atenció social que acompanyen dones en situació de violència o vulnerabilitat econòmica i social implica habitar, de manera constant, un territori travessat per múltiples capes de sentit, urgència i responsabilitat. En aquest entramat, les infàncies no són una presència lateral ni un afegit: formen part constitutiva de les escenes que escoltem, de les històries que es despleguen i de les decisions que es prenen. Sabem escoltar. Hem après a fer-ho amb rigor, amb compromís, amb una ètica de la cura que no és menor ni improvisada. I, tanmateix, precisament perquè escoltem, cal analitzar com podem continuar fent-ho millor.
No es tracta de qüestionar l’escolta que ja existeix, sinó de complexificar-la allà on hi ha risc —per altra banda, inevitable— de quedar saturada pel pes del saber adult. Perquè en aquests contextos, l’accés al que passa amb els infants i adolescents es construeix, en gran manera, a través de mediacions: el relat de les mares, els informes d’altres serveis, les categories clíniques, les lectures institucionals sobre l’impacte de la violència. Tot això no només és legítim, sinó imprescindible. Ens permet orientar la intervenció, dimensionar els riscos, activar els recursos. Però també introdueix una tensió que no sempre és explícita: quan aquest saber es consolida com a marc general, pot obturar la possibilitat que el que no està previst o anticipat, tingui lloc en l’escolta.
És en aquest punt on la noció d’escolta “particular” adquireix altres dimensions. No com un ideal abstracte, ni com una tècnica addicional, sinó com una posició que exigeix sostenir una incomoditat: la de no donar per fet allò que, en aparença, ja comprenem. Perquè el patiment psíquic en la infància i l’adolescència, fins i tot quan s’inscriu en contextos de violència o precarietat evidents, no es pot reduir a una causalitat lineal. Tal com ha assenyalat reiteradament la clínica contemporània, el símptoma infantil no és una imatge reflectida de l’entorn, sinó una resposta singular a aquest entorn, una elaboració —de vegades precària, de vegades subversiva— que introdueix una diferència allà on el discurs adult tendeix a homogeneïtzar i que no sempre es presenta de forma llegible. Sovint apareix en registres que incomoden o desborden: en l’agressivitat que irromp en els espais de convivència, en el desafiament a les normes que organitzen el vincle social, en el retraïment que desconcerta, en l’angoixa que no troba paraules, en el cos que parla allà on el llenguatge no arriba. Anomenar aquestes manifestacions és relativament senzill; el que resulta més complex és sostenir la pregunta per la seva funció en cada cas, resistint la temptació –tan comprensible com arriscada– de traduir-les ràpidament en categories que tranquil·litzen la intervenció.
Perquè quan la interpretació es precipita, l’escolta s’estreny
En la nostra pràctica quotidiana, aquesta tensió es fa especialment visible en la manera com es formula la demanda. Habitualment, són els adults qui consulten, qui anomenen el problema, els qui sol·liciten l’ajuda. “No obeeix”, “està trist”, “té problemes a l’escola”, “no es relaciona”, “és agressiu”. Aquestes enunciacions són valuoses i, en molts casos, urgents. Però no necessàriament coincideixen amb la posició de l’infant. De fet, allò que per l’adult constitueix un problema, per a l’infant funciona –sovint i de manera fràgil, fins i tot costosa– com una solució possible davant d’un malestar que no ha trobat una altra via d’inscripció.
Escoltar de manera particular implica, doncs, obrir un espai on les distàncies puguin ser recollides sense ser immediatament corregides. Implica acceptar que la demanda infantil no sempre es formula en termes explícits i que, de vegades, es desplega en actes, en silencis, en maneres d’estar que requereixen temps i disposició per ser llegides.
Aquesta posició no és aliena a les exigències institucionals ni als marcs normatius que orienten la nostra intervenció. Al contrari, s’hi inscriuen totalment. El principi de diligència deguda, que estructura la resposta davant les situacions de violència, no es limita a l’activació eficaç de recursos o a la rapidesa en la intervenció, sinó que també suposa una responsabilitat en la qualitat dels processos, en l’assertivitat de les avaluacions, en la capacitat de no deixar fora allò que no encaixa immediatament en els circuits previstos.
Ser diligents no és només actuar; és també no clausurar
Des d’aquesta perspectiva, una escolta saturada pel saber previ pot esdevenir, sense pretendre-ho, una forma de ceguesa institucional. No perquè s’ignori el context –que, de fet, acostuma a estar ben identificat–, sinó perquè surt de l’escenari la singularitat amb què cada infant respon a aquest context. I és precisament en aquesta singularitat on es juga, moltes vegades, la possibilitat d’una intervenció que no es limiti a gestionar el risc, sinó que habiliti algun tipus d’elaboració.
L’adolescència, amb les seves formes contemporànies de malestar, intensifica aquesta problemàtica. L’angoixa s’esdevé insuportable, les respostes depressives, les autolesions, el consum o els actes que freguen el risc vital interpel·len amb una urgència que no admet dilacions. Però fins i tot aquí, on la intervenció ha de ser clara i decidida, l’escolta no pot quedar reduïda a la supressió del símptoma. Tal com s’ha assenyalat en diversos espais clínics, allà on l’acte irromp, alguna cosa no s’ha verbalitzat. La intervenció, per tant, no pot prescindir de la pregunta per aquest dir.
En aquest punt, la reflexió sobre l’escolta s’articula amb una dimensió més àmplia, que traspassa els dispositius especialitzats i ens situa en el pla social. Perquè les infàncies que atenem no existeixen en un buit sinó que estan travessades per un context global en què la violència contra la infància i l’adolescència adopta formes cada vegada més extremes i visibles. Les imatges que arriben de diferents llocs del món –infàncies sota bombardeig, vides arrasades per conflictes armats, assassinades en contextos de repressió– no poden ser pensades com realitats alienes.
El genocidi a Gaza, els bombardejos al Líban, la fam i la mort al Sudan, la mort de nenes a l’Iran no són episodis desconnectats de la nostra pràctica quotidiana. Són l’expressió més descarnada d’una lògica que situa les infàncies en un lloc de desprotecció radical.
Assumir que qualsevol violència contra les infàncies en qualsevol part del món, ens concerneix com a societat no és una consigna moral abstracta. És reconèixer que la protecció de la infància és un indicador de l’estat ètic d’una societat i que aquesta protecció no pot fragmentar-se en funció de fronteres, cultures o contextos polítics.
En aquest sentit, la millora de les nostres pràctiques d’escolta s’inscriu també en una responsabilitat col·lectiva més àmplia. Perquè escoltar millor les infàncies no és només una tasca tècnica o professional; és una manera de posicionar-nos davant d’un món en què la seva vulneració és, massa sovint, tolerada o invisibilitzada.
D’aquí la importància d’enfortir no només els dispositius especialitzats, sinó també les iniciatives comunitàries que amplien la xarxa de cures. Programes municipals com el Servei de Famílies Col·laboradores de l’Ajuntament de Barcelona (un recurs que promou que famílies acullin de manera temporal infants i adolescents en situacions de vulnerabilitat, oferint-los un entorn de suport i referència complementari al seu nucli d’origen) introdueixen una dimensió fonamental: la implicació directa de la ciutadania en la protecció i l’acompanyament de les infàncies. No substitueixen la intervenció professional, però la complementen, la sostenen, la inscriuen en un teixit social que fa possible que cap infant quedi reduït a la seva circumstància més adversa.
Situar les infàncies al centre de les cures implica, doncs, molt més que dissenyar polítiques o activar recursos. Suposa construir una cultura de l’escolta que travessi els diferents nivells de la societat: des dels dispositius especialitzats fins a les comunitats, des de les institucions fins als vincles quotidians.
En la nostra pràctica, això es tradueix en un gest que no és menor: mantenir oberta la pregunta allà on el coneixement tendeix a tancar-se. Donar lloc a allò que no acaba d’encaixar. Permetre que alguna cosa de l’experiència singular de cada infant pugui inscriure’s sense quedar immediatament absorbida per les narratives i interpretacions adultes.
No perquè el saber no sigui necessari, sinó perquè mai no és suficient. I és precisament en allò que no acaba de saber-se on l’escolta troba la seva potència de transformació més radical.
