Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Aquest és un article publicat a eldiario.es
Quan era una nena i el seu avi la castigava, Mireille Twayigira li contestava que no la tractés així perquè de gran seria doctora. Vivien al camp de refugiats de Dzaleka, a Malawi. O potser a Zàmbia, o a Angola, o al Congo, països que va recórrer de la mà dels seus avis quan les seves cames encara eren diminutes. Perquè Mireille és refugiada gairebé des que va néixer. Avui, als seus 25 anys, ha aconseguit el que prometia: treballar com a metgessa a Malawi. I vol fer arribar un missatge a altres refugiats: “Hi ha esperança en un futur millor”.
La jove va néixer a Ruanda i vivia amb la seva família a la ciutat de Butare. Tenia una mica més de dos anys i mig, gairebé tres, quan va començar el genocidi que el 1994 va acabar amb la vida de més de 800.000 persones al país. Entre elles, el seu pare. “Va ser tot molt de cop i volta. Un dia érem feliços i al dia següent no”, afirma en una entrevista amb eldiario.es. “De petita no me n’adonava, però ara, mirant enrere, sóc conscient del canvi brusc que va ser”.
La seva curta edat amb prou feines li permet tenir records, només “alguns flaixos”, algunes imatges que avui, encara, li vénen al cap. Com el dia, diu, que els van portar el cos del seu pare embolicat. “No sé què va passar ni les circumstàncies en què va morir, era molt petita. Estàvem en una botiga blava. No se m’oblidarà mai el color. Sé que un dia el van portar i el vam enterrar al nostre propi jardí de darrere”, relata.
Va ser l’inici d’un llarg èxode per buscar un lloc segur on poder refer la seva vida. Primer a Burundi. Després, a la República Democràtica del Congo. Allà la vida li va assestar un nou cop, la mort de la seva mare. “Vivíem en un camp de refugiats molt gran. La meva mare es va posar malalta i se la van endur a l’hospital. Em vaig quedar amb els meus avis”, recorda.
“Un dia va venir la meva tia i em va dir: ‘Si us plau, no ploris’. Li vaig preguntar què havia passat i em va respondre que la meva mare havia mort. No sé quina malaltia tenia. Intento no preguntar als meus parents perquè no pensin que estic traumatitzada”, comenta.
El 1996 va esclatar la primera de les guerres que va viure Congo per enderrocar el dictador Mobutu Sese Seko. De nou, la fugida, aquest cop a Angola. Mireille recorda escapar del campament pel bosc. “No va ser un passeig bonic, fugíem constantment dels soldats, amagant-nos d’ells”, apunta.
Un cop a Angola, van haver de tornar de nou al Congo. Explica que menjaven el que trobaven pel bosc i s’amagaven en granges. “No teníem ni menjar, ni roba, ni sabates. Era una situació de vida o mort. Quan viatjàvem intentàvem anar per les carreteres i quan vèiem que podia haver-hi un problema, ens amagàvem de nou al bosc”, explica.
La violència continuava a la República Democràtica del Congo, així que, en aquesta ocasió, van tractar de buscar refugi primer a Zàmbia i després a Malawi. Allà es va establir en el camp de Dzaleka amb els seus avis. Era l’any 2000. La jove va començar a destacar en el col·legi per la seva intel·ligència i el seu esforç i va ser seleccionada entre els seus companys per estudiar secundària fora del campament.
Una beca per estudiar Medicina a la Xina
El resultat: un brillant expedient acadèmic que la va situar entre les sis millors estudiants de tot Malawi. “Hi havia una emissora de ràdio que premiava les millors estudiants. Van convidar a l’ambaixador xinès a la cerimònia i ens va oferir la possibilitat d’estudiar a la Xina”, resumeix. Però Mireille, en ser refugiada, no podia optar a la beca. “Gràcies a l’emissora i gent que va lluitar per mi vaig aconseguir que em concedissin la nacionalitat de Malawi”, assegura.
El 2010 va aterrar a Jinan, Xina. I amb ella, totes les seves ganes d’aprofitar l’oportunitat d’anar a la universitat. Diu que sempre havia volgut treballar en alguna cosa que li permetés relacionar-se amb altres persones i que de petita volia ser metgessa, però, en realitat, fins que no va començar la carrera, no es va adonar que la medicina “era el que més li agradava”. Abans, va estudiar xinès durant un any. “Va ser dur, perquè és una llengua molt difícil. Però l’experiència a la Xina va ser fantàstica perquè vaig tenir la possibilitat de conèixer a gent de tot el món i això va obrir la meva ment”, destaca amb un somriure.
N’hi va haver prou cinc anys. Mireille es va graduar el 2016. I va tornar a l’Àfrica, d’on se sent i on vol estar. “Em considero abans de res africana, més que de Ruanda o Malawi. Em vull quedar aquí, però no sé què passarà el dia de demà, ni tampoc ho penso”, diu. Ara treballa al Queen Elisabeth Central, un dels principals hospitals de Malawi. Està a sis hores en autobús del camp de refugiats on viu la seva família, així que va decidir llogar una casa a prop de l’hospital. “Quan tinc temps o estic de vacances, torno al camp i em quedo amb els meus oncles”, assenyala.
El seu dia a dia, diu, és el de qualsevol metge encara en formació. “Vaig rotant per quatre departaments fins a aconseguir la llicència de metge. És esgotador, perquè hi ha dies que es treballa des de dos quarts fins a les sis de la tarda. Treballem també els caps de setmana. És molta feina, però són només 18 mesos fins que aconsegueixi la llicència i després serà més fàcil”, comenta.
“Ser refugiada significa no donar les coses per fetes”
“Després serà més fàcil”. És la seva filosofia de vida. La de seguir endavant, malgrat tot. “És clar que he passat de tot, però mirant enrere, i veient on sóc ara, no estic en un moment trist”, assegura la jove, que ha visitat Madrid per presentar, al costat de l’ONG Entreculturas, la campanya internacional Education opens the world per demanar a les institucions que promoguin el dret a l’educació entre els refugiats.
“La meva vida no és una història tràgica”, ha assegurat més d’una vegada. Malgrat la duresa, Mireille prefereix no lamentar-se. “Vull que altres nenes, que altres refugiats, em mirin i tinguin esperança en un futur. Perquè he passat moltes coses, però això m’ha fet arribar on sóc ara. M’ha fet ser qui sóc. Vull centrar-me en l’ara, més que en tot el que va passar. Tinc en compte el que m’ha passat, però també vull transmetre que és possible arribar on he arribat”, sosté. “Sempre penso en com puc ajudar a altra gent a veure que la tragèdia no és la fi, sinó que sempre hi ha esperança”, insisteix.
Què ha significat per a vostè ser refugiada? Per primera vegada, Mireille no té la resposta a la punta de la llengua. “És una pregunta difícil”, contesta. Abaixa la mirada i, immediatament, ja té alguna cosa a dir. No resulta difícil imaginar-la a classe, de nena, amb la mà aixecada per respondre al professor. “Ser refugiada i ser òrfena m’ha ajudat a apreciar el que tinc, perquè hi ha molta gent que no ha tingut les mateixes oportunitats en l’educació que jo. Ser refugiada significa no donar les coses per fetes”, sentencia.
