Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Què passaria si existís una substància que prometés la teva millor versió? Potser l’empresa comercialitzadora tancaria l’exercici del 2024 amb un benefici net de 13.535 milions d’euros, un 21 % més que l’any anterior. O les seves vendes creixerien un 26 % i que convertirien la promesa de transformació corporal en un dels negocis més lucratius del moment.
La farmacèutica danesa Novo Nordisk ha fet pública la seva comptabilitat anual amb dues dades clau: la venda del seu emblemàtic Ozempic va suposar uns ingressos de més de 16.000 milions d’euros (un 26 % més que l’any 2023), mentre que Wegovy —amb el mateix principi actiu— va incrementar la seva venda un 86 %, arribant als 7.800 milions. La fórmula comuna en ambdós medicaments és la semaglutida, concebuda originalment per controlar la glucosa en persones amb diabetis tipus 2. Tanmateix, el seu desviament massiu cap al mercat de la primesa exprés ha revelat el seu veritable poder comercial: la capacitat de desactivar la gana, de fer creure al cos que ja no necessita res.
Ozempic va ser aprovat als Estats Units el 2017 i a Europa el 2018, però no va arribar a Espanya fins al 2019. El seu salt a la fama internacional no el va propiciar un assaig clínic, sinó una catifa vermella: la MET Gala del 2022, quan Kim Kardashian va revelar haver perdut set quilos en tres setmanes per a poder enfundar-se el vestit original amb què Marilyn Monroe va cantar el “Happy Birthday” a JFK.
L’efecte dòmino al passeig de la fama va fer que la substància es convertís en la més cobdiciada, només a l’abast d’aquella elit que va defenestrar l’eslògan buit del body positive en trobar la poció màgica: ¿qui necessita ja agradar-se tal com és? La joguina trencada de l’autoacceptació, amb les dietes miracle i les operacions bikini com a titellaires, torna allà on sempre ha estat: al poble. “Benvinguts a la gran nit d’Ozempic”, ironitzava la còmica Nikki Glaser als últims Globus d’Or. Uns preus desorbitats —especialment als EUA— i el difícil accés al fàrmac han donat al producte aquest toc d’exclusivitat que necessiten les altes esferes de l’star system per perpetuar la seva estirp.
Gras ric, gras pobre
El llinatge aristocràtic canvia de forma i de contingut, però el seu mecanisme de construcció segueix intacte. Cap a l’any 1300, Europa entra a la Baixa Edat Mitjana, un període marcat per la fam, l’escassetat crònica d’aliments i crisis com la pesta negra. En aquell context de supervivència, estar gras era símbol d’estatus, de salut i d’abundància. Era la prova de ser diferent, d’estar fora del perill de la misèria.
George Vigarello, a Les metamorfosis del greix, explica com, amb el desenvolupament de les societats occidentals, es va produir un canvi de paradigma: “l’augment dels refinaments corporals, un rigor més gran amb les corbes, un rebuig i recel creixents envers la manca d’habilitat”. Contextualitzant com la modernitat europea va començar a denigrar les persones grasses, associant-les a una connotació burlesca, desmanegada, Vigarello apunta que “el gran volum era cada cop més lluny del refinament, mentre que la bellesa s’identificava cada cop més amb la primesa, l’esveltesa”.
A l’Occident del segle XXI, una capsa de quatre donuts costa 2,80 €. L’abundància ja no distingeix, sinó que uniformitza. El nou privilegi és tenir temps per dissenyar menús, diners per omplir el carret de la compra amb kale i salmó salvatge i poder anar a crossfit. La primesa —erròniament assumida com a sinònim de salut— és una qüestióde classe: requereix recursos, planificació, autocontrol. Com va demostrar l’heroin chic dels 90 i la proliferació dels trastorns de conducta alimentària, l’elit ja no reafirma el seu poder omplint la taula, sinó buidant el plat. En aquest sistema, Ozempic és clau: pirateja l’equació esforç–mèrit–sacrifici amb una punxada setmanal.
Monstro Elisasue
Nàusees, vòmits, diarrea, dolor abdominal, restrenyiment. Són alguns dels efectes secundaris de l’Ozempic. Però n’hi ha un altre, més profund: el cos comença a desaparèixer. No només per la pèrdua de pes, sinó per la pèrdua d’identitat. Tal com teoritza la sociòloga Esther Pineda a Bellas para morir: estereotipos de género y violencia estética contra la mujer, “els cànons de bellesa que han estat creats pels homes i exigits a les dones en el context d’una societat patriarcal no són inofensius, al contrari, són letals, ja que porten les dones al complex, a la por, al pànic, a l’ansietat i a la depressió pel seu aspecte físic; és a dir, les aniquilen simbòlicament i físicament”.
Kim Kardashian dixit: “Menjaria merda si això em mantingués jove”. Una ha d’estar disposada a tot en un món on el cos femení ha estat històricament tractat com un problema a resoldre, una superfície a corregir, un símbol a disciplinar. Allò personal es converteix en quirúrgic, allò íntim en farmacològic. En aquest context, el body horror ha emergit durant l’última dècada com una de les formes més lúcides amb què les dones cineastes han narrat l’espant inscrit a la pell.
La directora Coralie Fargeat ho encarna a La substància, una distopia on el cos femení és víctima i producte alhora. Elisabeth Sparkle (Demi Moore), estrella televisiva d’aeròbic, és acomiadada el dia que fa 50 anys. S’injecta un líquid experimental que la transforma en Sue (Margaret Qualley), la seva versió rejovenida, esvelta, desitjable. Alterna entre ambdues identitats, però cada canvi de cos deteriora la seva jo original, cada cop més decadent, més ignorada, més maltractada, més deshumanitzada, relegada a ser un contenidor, una mena de mirall de Dorian Gray. L’horror no és a l’experiment, sinó en la seva lògica. El body horror ja no és un subgènere, és el sistema operatiu, una estructura que fonamenta les nacions sota el mateix lema fundacional: no és país per a grasses.
Ozempic és instrumentalitzat, convertit en un dispositiu més del règim biopolític masclista cimentat en el mandat de la bellesa, que per a Pineda és “construït i imposat amb finalitats polítiques, econòmiques, socials i comercials, en el context d’una societat patriarcal que considera la dona un objecte i un sistema capitalista que la considera un negoci; que exigeix i promou en les dones la modificació estètica i corporal, i que les indueix a estar belles per morir”.
“Com que en el circ del règim binari heteropatriarcal a les dones els correspon el paper de bella i de víctima i jo no era ni em sentia capaç de ser cap de les dues coses, vaig deixar de ser una dona”, escriu Paul B. Preciado a Jo soc el monstre que us parla. En aquest mateix circ, Ozempic no és només un fàrmac, és un guió. Un que castiga la presència, glorifica l’obediència i ofereix un lloc només a qui s’esborra sense deixar cicatriu. L’odi a un mateix no és un efecte secundari, és el principi actiu. Elisabeth i Sue són les mateixes violències, l’eterna promesa de la teva millor versió, del cos perfecte i de l’hostilitat que el sosté. El cos que emergeix d’aquesta alquímia —perfecte, esvelt, obedient— no és una versió millor: és un Frankenstein amb baby face surgery.
