Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
És una manera de fer coneguda de vell antuvi. Quan les administracions volen introduir canvis d’alguna envergadura en la normativa o en la mateixa praxi del seu objecte, ideen primer una prova bolet que servirà per avaluar i acreditar les seves bondats i eficiència.
Això, en el cas de la sanitat, és quelcom més que habitual. Es tractaria d’un mètode a tall d’assaig “clínic” preliminar que, amb les lectures i conclusions ja explícites des del primer minut, podran emprar per “generalitzar” arreu com a l’èxit de la prova —experiment—. En principi sembla una estratègia raonable i empírica poc qüestionable. La realitat, no obstant això, i la bibliografia, a més, ens mostren que és una tàctica per “col·locar” canvis i girs capitals pel broc gros, amb un suport teòric de tota mena d’avantatges. Resultats esplèndids, en economia, modernitat, innovació, i fins i tot “satisfacció” per part dels usuaris (consultats segons protocol).
Els exemples són molt evidents i nombrosos. Només per citar-ne algun de certa proximitat al que parlarem, les EBAs (Entitats de Base Associativa successores autogestionades, CAP tradicionals en atenció primària). Generades des de 1996 post-reforma l’any 1995 de Llei 15/1990, la LOSC. I que va començar, com no? Com una experiència pilot a l’ABS de Vic amb totes les benediccions i lloances dels grups polítics que la van aprovar i de metges emprenedors sota la direcció del COMB, encantats de la “concertació” i del caràcter economicista que aportava.
De 2000 a 2004 es van crear fins a 11 noves entitats. Els resultats, segons els seus inventors, “esplèndids”. Més eficients, amb menys cost, més llibertat d’actuació i gestió dels professionals en una mena de fake cooperativa de lliure mercat. Èxits en zones on la demanda d’atenció pública, ja per territori, ja per estatus socioeconòmic, era de sempre menor i menys compromesa, amb evident duplicitat de mútues privades. L’actual consellera de Salut i l’actual president de la Generalitat en tenen excepcional coneixement del mètode quan el 2002 van promoure l’externalització del CAP de la Roca del Vallès. Una, com a cap de l’empresa proveïdora, PROSS SA (CHC pel mig); i l’altre, com a alcalde. Una vella amistat. Tot plegat “història” que acostuma a millorar la comprensió de coses difícils de comprendre.
Tornem, però, a la realitat punyent i dolorosa del Sistema Nacional de Salut i l’atenció sanitària pública, amb especial èmfasi en l’atenció primària fent aigües per tot arreu. Sovint hem coincidit, persones i col·lectius força diversos, que les coses van de mal en pitjor. Que el risc de defalliment de l’atenció pública és cada cop més greu, que els nous experiments de la conselleria no fan sinó cronificar la patologia, que no hi ha oïdes per les veus que reclamen una veritable participació i corresponsabilitat ciutadana en un sistema públic de salut com el nostre. Pel diagnòstic general fins i tot es coincideix força. Pel tractament, manifestament no.
Permeteu-me ser extremadament breu i assertiu: no hi ha prou finançament per la salut ni la sanitat pública. No torno a les xifres per amanides i sabudes. És cert que estem per sota de les inversions (que ells en diuen despeses) de les necessitats de l’actual sistema sanitari, es miri com es miri. Ens permeten una prova bolet? Fem un increment a ràtios europees i fem les partides públiques, dels pressupostos públics, finalistes dins la xarxa pública sense externalitzacions, mixtures ni conxorxes.
No hi ha prou professionals sanitàries (en totes les seves formes i serveis) per atendre la creixent demanda. No es cobreixen necessitats de metges, infermers, auxiliars i totes les treballadores dels equips pluridisciplinaris. Especialment en primària, salut mental, pediatria, geriatria, dependències. Els nous especialistes, després de deu anys de formació, marxen del país. Prova bolet? Més quantitat de recursos per a contractació massiva (menys a supergerents o superdirectius). En milions d’euros i a tots nivells. Més qualitat de contractes: estabilitat, adaptació a necessitats de conciliació personal i familiar, carrera professional.
No hi forma d’arribar a una població envellida i cronificada cada cop més demandant: “La gent viu massa anys”, proclamen els gurús del neoliberalisme. Prova bolet? Atenció real, verificable i suficient a tots els determinants de salut i les inequitats. Prevenció i promoció des de l’atenció primària longitudinalitat i presencialitat de les atencions personalitzades i col·lectives. Treball, pensions, subsidis, sostre garantit, medi ambient saludable —no contaminant i letal—, educació pública, accions de sostenibilitat i equitat per gènere, estatuts socioeconòmics, procedència.
No hi ha prou “flexibilitat” mercantil per competir amb el sector privat o negoci de la sanitat que no té la rigidesa del sistema públic (hipercontrolat?). Justament el que no hi ha és suficient control ni rendició de comptes. Ni respecte de les condicions de les concertacions o externalitzacions. Prova bolet? Que es complexi la llei. Transparència, auditories independents i ciutadanes
No es pot prescindir de la “col·laboració público-privada” que “juntes i en harmonia sinèrgica” permeten l’excel·lència (tot i que sembla que els fets no ho corroboren). Si no reforcem decididament i definitivament el nostre sistema públic, i, per contra, derivem sistemàticament partides cap a mercats, gestió privada, lògica economicista i no salubrista, cada dia tindrem un sistema més empobrit i desassistit, i un escenari opac niu de negocis legals, o sovint no, lucratius segur, que faran les delícies i profits (en anglès i en català) de les assegurances privades. Prova pilot: tots els recursos per a la pública amb ús finalista. Recuperant tota la brutal despesa militar i armamentista.
No es pot donar resposta en accessibilitat ràpida i cobertura il·limitada de serveis a tantes necessitats reivindicades per la ciutadania (empoderada i organitzada en moviments socials i en permanent demanda de participació). Proves tan “poc pilots” i tan determinants com va ser la pandèmia de Covid-19 venen a confirmar que sí que es pot. Si es compleixen les premisses anteriors. Són els serveis públics els que ens salven. Lluitem i reconquistem tot allò que és públic.
