Actualitat

Les Urgències de l’Hospital del Mar: imprescindibles però insuficients

El dia 23 està prevista l’obertura de la primera fase d’ampliació de l’Hospital del Mar. Aquesta inclou, les citades noves urgències, Radioteràpia, Hospital de dia, Obstetrícia-Ginecologia i dos quiròfans, l’activitat principal dels quals serà per parts.

Aquesta ampliació era més que necessària, sobretot per les àrees d’Urgències i Gine-Obstetrícia. M’alegro que per fi, després de diversos anys de retard, s’hagi pogut dur a terme. Resultava del tot inadmissible la indigna situació en la qual eren atesos els pacients que per desgràcia es veien en la necessitat d’acudir a les Urgències d’un dels Hospitals més importants de Barcelona. Hospitals de Campanya al segle XXI, hem pogut llegir recentment en una carta del lector a El Periódico. Cal destacar l’encomiable esforç que tot l’equip d’infermeria, auxiliars, portalliteres, metges, ha realitzat durant un munt de temps per intentar pal·liar totes les deficiències i manques que el servei oferia, per tal de fer l’estada del pacient menys incòmode.

Imprescindible sí, insuficient també

Soluciona això la delicada situació del servei d’Urgències de l’Hospital del Mar? No, clar que no. No deixa de ser un pegat en un sistema totalment foradat. Forats provocats molts d’ells de forma voluntària per decisions polítiques. Decisions que en molts dels casos han estat dissenyades perquè succeeixi el que està succeint: deteriorar el que és públic pel que és privat.

En un inici servirà perquè els pacients estiguin ingressats de forma digna, cadascun al seu box, amb la intimitat necessària per a totes les seves necessitats. Poc més s’aconsegueix. El col·lapse a Urgències no és un problema individual del nostre centre, és un problema estructural. Solucionar un problema de tal magnitud, requereix altres mesures molt més ambicioses, mesures radicals, que vagin a l’arrel del problema. Mesures que han de qüestionar el propi model sanitari que impera a la nostra casa. Els seus ideòlegs mercantilitzen la nostra salut, tracten els nostres cossos com a mercaderia d’un sol ús, i avantposen rèdits econòmics a benefici social i de salut de la comunitat. Ells, amants del sistema mixt, lloen el que anomenen “col·laboració públic-privada”, –per nosaltres, parasitació de privada dins la pública–, no entenen (o no els interessa entendre) que un sistema de salut de titularitat, gestió i provisió 100% pública és, a la llarga, una inversió que acabarà reportant beneficis al conjunt de la societat.

Qüestionar el model

Començaré per l’àmbit més domèstic. Ampliar un servei de manera notable com s’ha fet, sense augmentar la dotació de personal, acabarà augmentant càrregues de treball, disminuint eficiència d’aquest, augmentant (el tan temut per ells) absentisme i una atenció, potser deficitària.

Si segueixen sense obrir el 18% de llits tancats al Consorci, serà impossible derivar als pacients d’Urgències, provocant el conegut col·lapse i molt probablement tornant a ocupar amb lliteres i pacients, espais en principi no pensats ni habilitats per a això. I recordem que serà amb el mateix personal.

Des d’un punt de vista més global, i crec que més intel·ligent, si volem resoldre el col·lapse perpetu a les Urgències de tot el país, ja no només del Mar, hem de trobar fórmules per reduir el nombre de persones que acudeixen a aquest servei. Per assolir aquest objectiu, cal potenciar l’Atenció Primària (AP). Les retallades dels darrers anys en l’àmbit sanitari, han estat liderades per la primària, arribant a perdre un 20% del seu pressupost. Hi ha multitud d’estudis que demostren que una AP enfortida millora la qualitat i els resultats en salut, disminueix la iatrogènia, acaba reduint la factura farmacèutica, la sobre exposició a diagnòstic per imatge… És més, si ens ho plantegem exclusivament des de la lògica neoliberal, que només entén d’eficiència, resultats, estalvi… potenciar l’AP acaba per reduir costos. Win-Win. En aquest sentit, m’alegra enormement l’aparició les darreres setmanes del moviment “Rebel·lió Primària”, una organització de treballadores que lluita perquè es doni a l’AP el protagonisme i la dotació pressupostària que es mereix.

En definitiva podem assegurar que una AP empoderada pot ser una important eina de prevenció de la malaltia i estalvi per les arques públiques. Això però, afecta directament als interessos de la tot poderosa indústria farmacèutica i de la Tecnologia Sanitària. Lobbys de pressió que faran tot el possible per no permetre grans canvis de model. No serà fàcil, però ens hi hem de posar. L’altre gran canvi que hem d’afrontar i al que també s’oposaran part de les elits, és abordar un ambiciós pla per fer front als determinants socials de la salut. Deia Rudolph Virchow “La medicina és una ciència social i la política no és més que medicina en una escala més amplia” és a dir “la política ha de ser el primer instrument mèdic i la seva principal eina de prevenció”. Les decisions polítiques haurien d’anar encaminades en reduir desigualtats.

A Barcelona, l’esperança de vida dels veïns dels barris més pobres és fins a onze anys inferior a la dels barris més rics. Si aconseguim una redistribució dels recursos més justa i equitativa, sens dubte la nostra salut sortiria ben parada. És moment de ser valentes i abordar el debat de la Renda Bàsica, que amb uns serveis públics forts, formen, a parer nostre, el millor equip per reduir desigualtat, distribuir la riquesa i millorar la salut de la població. Aprofitant que està a l’agenda política la Renda Garantida, hem de ser ambiciosos i forçar un debat més ampli per tractar aquesta “Utopia per a realistes” que és la Renda Bàsica. Hi ha estudis que parlen també, d’una reducció significativa de la factura sanitària quan s’introdueixen mecanismes com la RB. Novament, Win-Win.

Malauradament, la nostra classe política no sembla estar disposada a afrontar aquests reptes amb coratge. Per molts titulars d’artifici que faci l’actual Conseller de Sanitat, no ens enreda. Les seves decisions no fan més que consolidar l’actual model mercantilista. Perpetua la divisió entre comprador i proveïdor. Permet que el proveïdor sigui privat amb ànim de lucre. Potencia l’hospitalocentrisme. Menysprea la gestió pública. Reconeix els determinants socials però no ataca els motius que provoquen les desigualtats. Tot és propaganda artificial que només serveix perquè els “voltors fent cercles” posin el crit al cel.

Volem un servei d’Urgències a l’Hospital del Mar (i arreu) fluid, eficient, de qualitat, sense col·lapse sistèmic, amb càrregues de feina adequades? Volem un model de salut realment públic tant en la gestió com en la provisió? Volem reduir desigualtats i repartir de manera justa la riquesa? Demostrem doncs que som una societat compromesa, conscienciada, responsable, abordem aquests grans reptes i fem nosaltres política per aconseguir que sigui “el primer instrument mèdic i la seva principal eina de prevenció”.