Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
La tardor del 2018, amb vint-i-un anys, la jove autora belga, Alix Garin, acaba els tres anys d’estudis de còmic i decideix mudar-se a la capital, a Brussel·les, amb la seva parella, Lucas, amb qui ja fa un any que conviu en un pis d’estudiants. Aviat trobarà feina en pràctiques com a il·lustradora en una petita agència de comunicació, una tasca a la qual es dedicarà amb intensitat i afany per aconseguir que la contractin a la finalització del període de prova. I ho aconsegueix, encara que, en realitat, ella continua pensant en la seva veritable vocació i per a la qual s’havia format: ser autora de còmics.
A partir d’aquell instant, Garin decideix dedicar el seu temps lliure a crear la seva primera novel·la gràfica, fet que suposa un esforç considerable de treball durant els dos anys llargs que dura la seva escriptura i dibuix, un cop escollit el tema de què volia parlar. Aquesta òpera prima acaba convertint-se en un exercici de dol, dedicat a la pèrdua de la seva àvia mentre estudiava a la universitat. La seva mort va ser especialment dolorosa degut a l’estreta relació entre totes dues des de la infància, per la quantitat d’hores que passaven juntes, encara que el traumàtic del fatal desenllaç es va agreujar per l’Alzheimer que patia la dona des de feia temps.
La novel·la gràfica No me olvides (Ne m’oublie pas, 2021), publicada en castellà el febrer del 2025 pel segell Astronave de Norma Editorial, amb traducció de Xisca Mas, es converteix en un èxit a França i Bèlgica. Alix Garin inventa una història d’una néta que, literalment, segresta la seva àvia de la residència de la qual s’ha intentat escapar trenta vegades en poc temps, amb la preocupació consegüent dels cuidadors i de la família, ja que les capacitats cognitives de la dona estan minvades per l’Alzheimer que pateix. Mentre la seva mare pacta amb la direcció del centre aplicar una medicació més forta que limiti aquest impuls continu d’escapar-se, la néta descobreix la tendra intenció de la seva àvia: arribar aviat a casa perquè no s’enfadin els pares, preocupats pel retard de la seva filla adolescent.
La neta decideix tornar l’endemà, sola, sense la seva mare, per treure a passejar la seva àvia sense cap problema per part de la residència i, un cop a l’exterior, la puja al seu cotxe i s’escapen. L’objectiu és fer un llarg viatge les dues juntes que les porti fins a la casa familiar de la infància de la seva àvia, potser amb una petita esperança que li servís per recuperar una mica de lucidesa, almenys de manera fugaç. Les vivències d’aquest viatge seran descrites al llarg de la novel·la gràfica, un trajecte molt més complicat del que s’havia imaginat (encara que potser no ho havia pensat gaire), tenint en compte la condició de l’àvia, que de vegades no reconeix la seva neta, i que se sent perduda sense la rutina del dia a dia de la residència. Un periple de les dues que servirà, alhora, per conèixer-se millor, però també per acomiadar-se. Durant el trajecte, la jove reflexiona sobre la seva vida davant dels reptes que van apareixent, incidències de tota mena, a més de tenir en compte que, en el fons, ha segrestat l’anciana sense avisar ningú i sense contestar les trucades de telèfon, així que és conscient que també té la policia darrere seu. Però l’objectiu del viatge no ha canviat.
Una part important de la producció de la novel·la gràfica la va realitzar durant el confinament (la data de publicació de la versió en francès és de gener de 2021), compartint l’espai amb la seva parella, tots dos fent teletreball. L’esperada segona novel·la gràfica de l’autora es va gestar a poc a poc durant els mesos següents barrejats amb la promoció de la seva òpera prima, encara que trigarem a conèixer-ne el contingut, perquè el gener del 2023 va decidir que la seva següent obra seria el relat de la seva experiència personal sobre un problema de salut que li va afectar durant anys i que va tenir una gran influència en la seva relació de parella. El resultat és el còmic Impenetrable (Impénétrable, 2024), publicat el setembre de 2025 per Norma Editorial, amb traducció al castellà d’Eva Reyes i al català de Pilar Garriga, amb retolació de Rocío Vargas, una tasca important en algunes vinyetes i pàgines on l’autora utilitza la seva tipografia i pensaments.
Amb vint-i-sis anys, Garin descriu a Impenetrable les tribulacions sofertes a l’últim lustre, que s’inicia quan detecta dolor en el moment de la penetració quan fa l’amor amb la seva parella, una experiència que ara coneixem amb detall, després que, de manera molt generosa i valenta, l’autora narri la seva intimitat més personal amb l’ànim que pugui servir a altres persones que tinguin símptomes semblants. Això sí, tenint en compte que és una autobiografia sincera, no pas la recomanació d’un professional de la salut. De fet, per a aquests professionals pot resultar molt interessant poder veure allò que realment està percebent el pacient, o, com a societat, analitzar com gestionem els problemes de salut mental i, també, com els prejudicis culturals poden condicionar allò que s’espera de tu en una relació de parella.
Aquest primer dia de dolor venia precedit d’una època molt estressant: «Tres mesos després d’arribar a Brussel·les firmo un contracte amb l’agència. I, poc després, un contracte d’edició per fer una primera novel·la gràfica… El meu somni… Treballo setanta hores a la setmana… Menjo malament, dormo poc… Tinc crisi d’ansietat… El meu cos fluixeja… Em desmaio sovint… Els metges no em troben res… La tristesa no es diagnostica«, afirma l’autora en una seqüència de vinyetes en què el lector entén que no només està passant per la pressió d’un nou treball amb la incertesa que et mantinguin el contracte, sinó que, a més, t’has compromès a realitzar la teva primera obra que conté una gran càrrega emocional, recordant contínuament la pèrdua de la seva àvia. Si el viatge de la protagonista del còmic era un comiat en vida, dibuixar aquesta història es converteix en el dol particular de la seva autora.
En una de les vinyetes d’Impenetrable, Garin escriu un dels pensaments que li ve al cap just després d’acabar a urgències d’un hospital: «Em guardo tot això dins meu, perquè no tinc dret a queixar-me, perquè tot em surt bé», reconeixent implícitament allò que sembla un símptoma associat a la síndrome de l’impostor, encara que no reconeix por del fracàs o dubtes de la seva pròpia habilitat, però el seu comportament podria indicar-ho. Quan el dolor apareix en les seves relacions íntimes és quan s’inicia el calvari per a la jove. El seu comportament és interessant, ja que, a més de ser el que va fer en realitat, podria assemblar-se al que podria fer qualsevol persona al seu lloc. La primera estació de pelegrinatge és la farmàcia, a la qual es dirigeix amb vergonya. Els 14,90€ del lubricant recomanat ho rep amb una exclamació: «Sí que és car!»
El remei no és suficient i la tortura física la pateix en silenci, d’amagat de la seva parella, que descobrirà atònit un any després que s’ha convertit en un maltractador involuntari, davant els pensaments d’Alix, que pensava que devia seguir amb les relacions sexuals com sempre havien estat, en intensitat i freqüència, potser esperant que la seva parella s’adonés que alguna cosa havia canviat i hi havia alguna cosa que no funcionava bé. La parada següent és en una consulta de ginecologia, una professional que li detecta fissures com a conseqüència de les relacions sexuals mantingudes, una ferides físiques que s’hauran de curar. El primer diagnòstic és que podria ser provocat per una infecció, per fongs o un liquen, que, finalment, resulta ser un diagnòstic negatiu a les proves realitzades. Uns resultats que li arriben per correu postal uns dies més tard.
Davant el continu remordiment de culpa pel que devia estar vivint la seva parella, i la incertesa de no saber exactament què li passa, la porta a la fase següent: visitar una psicòloga. Uns estereotips socials que associen l’orgasme a la penetració o a la necessitat que les parelles tinguin relacions sexuals completes es converteixen en una llosa per a una persona que pateix un gran dolor físic i una pèrdua de la lívid de manera manifesta provocada pel terror de la tortura que l’espera al llit. Després de diverses sessions de teràpia, l’inici del confinament coincideix amb la decisió de no tornar a assistir a la consulta: «No em va servir de res… Després d’unes quantes sessions, vaig veure que el tema la sobrepassava». Però no es podia rendir, així que la següent etapa va ser visitar una sexòloga: «Cada vegada he de repetir la història des del començament. He après a posar noms a tot això, i això ja és una victòria», exclama en una viñeta. Tot i que després d’unes quantes sessions i afegir encara més confusió i restar alguns bitllets amb cada visita, de nou decideix que no és la solució més adequada.
Garin decideix explicar què li està succeint a la seva millor amiga, potser buscant la seva complicitat i comprensió. I és l’amiga la que li indica que els símptomes que explica són compatibles amb el vaginisme, paraula desconeguda per a ella, malgrat tot el bagatge que portava ja recorregut. I és una pista suficient per buscar especialistes que la puguin ajudar finalment. L’autora explica a les entrevistes promocionals que volia narrar una història que tingués un final i que la història fos el més propera a la realitat viscuda, tot i que reconeix que algunes decisions que va prendre van ser singulars, tant en el comportament posterior una vegada diagnosticada com pel consum de substàncies prohibides, però això ho haurà de descobrir el lector de la novel·la gràfica.
«El vaginisme és un trastorn sexual poc conegut, encara que afecta milers de dones. Es tracta d’una disfunció sexual força freqüent que es manifesta amb una contracció involuntària: és el tancament reflex dels músculs del sòl pelvià. Aquesta contracció pot fer que la penetració sigui impossible o possible però molt dolorosa», llegeix l’autora a la pàgina web Les Clés de Vénus, una associació creada el 2009 que té com a propòsit informar el públic en general i els professionals sobre el vaginisme i les disparèunies, trastorns i malalties que afecten les dones en la seva sexualitat, i recolzar-les durant la seva trajectòria terapèutica. Una web que apareix als agraïments d’una novel·la gràfica que va guanyar, de manera merescuda, el Premi del Públic France Télévisions 2025 al Festival International de la Bande Dessinée d’Angoulême.
