Xènia Isern Domingo va ser adjunta al Servei d’anestesiologia Reanimació i terapèutica del dolor de l’Hospital de Berga fins a l’any 2018, en què assumeix les funcions de Cap de Servei d’Anestèsia i coordinadora de l’àrea quirúrgica, càrrec que ostenta actualment.
Com vau viure a l’hospital la primera onada?
La primera onada al Berguedà va ser molt dura. Vam ser una de les comarques amb més mortalitat, perquè es tracta d’una comarca molt envellida i, a més, la Covid va afectar moltes de les persones de la residència geriàtrica de Bagà, que ens correspon per zona. En el moment àlgid de la primera onada, vam arribar a tenir 62 pacients ingressats per Covid en un hospital que, abans de la pandèmia, comptava amb 92 llits d’hospitalització. Això va obligar a totes les i els metges de l’hospital a agafar rols diferents dels habituals. Nosaltres, els anestesiòlegs, vam sortir del quiròfan, perquè es va aturar l’activitat quirúrgica programada i només es feia urgències, i vam ser els encarregats de portar aquells pacients Covid en situació més crítica.
L’hospital, com la majoria dels hospitals de Catalunya i de la resta del món, no estava preparat per atendre l’allau de pacients que vam tenir. A més, els protocols del CatSalut eren molt canviants i havíem d’anar adaptant l’hospital a les diferents directrius que, a vegades, canviaven vàries vegades en un mateix dia. Per sort, els professionals de l’hospital es van bolcar per complet a aquesta transformació i vam ser capaços de crear circuits nets i bruts, amb l’ajuda de Metges sense fronteres. Vam crear una petita unitat de semicrítics, de la qual no disposàvem prèviament, on poder mantenir pacients en una situació més crítica fins que s’aconseguia un trasllat a UCI. També es van improvisar sistemes d’alt flux dels quals no disposàvem abans, i tants d’altres canvis que ens van facilitar la nostra feina i augmentar la seguretat dels i les professionals.
El teixit social del Berguedà es va bolcar completament amb l’hospital, vam rebre donacions de tota mena: bates, gorres, mascaretes FFP2 i FFP3, ulleres, respiradors portàtils, etc. Això va fer que no ens faltés mai protecció.
Com va afectar això als i a les professionals, i a l’entorn social?
En les primeres dues setmanes de pandèmia, es van infectar forces professionals. Vam ser un hospital amb un percentatge alt de treballadores i treballadors infectats. De fet, durant una setmana, vam quedar només dos anestesiòlegs a l’hospital, perquè la resta eren de baixa. El teixit social del Berguedà es va bolcar completament amb l’hospital, vam rebre donacions de tota mena: bates, gorres, mascaretes FFP2 i FFP3, ulleres, respiradors portàtils, etc. Això va fer que no ens faltés mai protecció, tot i que en algun moment vam estar al límit, encara que no tinguéssim uns EPI tant “bonics” com els que s’utilitzen a altres hospitals. Una altra ajuda externa que vam rebre va ser de molts i moltes estudiants de medicina, MIR i estudiants d’infermeria que van venir a donar un cop de mà i es van implicar al 100% amb l’hospital. Crec que mai els hi podrem agrair tot el que van fer per nosaltres.
Ha canviat això en les posteriors onades?
La segona i tercera onada han estat molt diferents. Hem tingut pacients ingressats, però res a veure amb la primera onada. Hem tingut pacients greus, però la derivació a les unitats de crítics han estat més àgils. Nosaltres, com a hospital, ens hem equipat millor i també coneixem millor la malaltia i la manera com tractar-la.
És diferent la vida amb la pandèmia al món rural?
Evidentment que sí. El confinament als pobles ha estat més “fàcil” que en les grans ciutats, ja que aquí la majoria de gent disposa de jardí o terrassa, i això fa que el fet d’estar a casa s’hagi pogut portar millor. En l’àmbit professional també és molt diferent. La implicació emocional és molt més alta, ja que molts dels i de les pacients que hem tingut eren familiars d’alguna amistat o coneguts nostres i, quan les coses no anaven bé, això va anar deixant empremta. A més, en els hospitals comarcals les plantilles de professionals són més reduïdes i això fa que una baixa, sigui per malaltia o per qualsevol altre motiu, es noti molt més.
Com és el teu dia a dia, en el context de pandèmia, amb les i els pacients? Ha canviat?
El gran canvi viscut en el nostre cas és que hem passat a fer molta feina de forma virtual. La majoria de les visites preoperatòries, que abans eren presencials, ara es fan telefònicament. El mateix passa amb la majoria de visites de seguiment a la unitat del dolor que, una vegada diagnosticat el pacient, es fan telefònicament, a menys que no hi hagi algun símptoma nou. L’altra cosa que ens ha canviat molt a l’hora de treballar és el fet que a quiròfan no entra cap pacient de forma programada que no tingui una PCR negativa de menys de 72 hores, o bé anticossos de la malaltia. Això fa que la programació de quiròfan hagi de ser molt més estàtica i que ens veiem abocades a suspensions de cirurgia a última hora, amb el que això comporta per l’organització del pacient i de l’hospital.
Com hospital rural tenim la necessitat d’aconseguir professionals amb interès per desenvolupar la seva feina en aquest entorn, i això costa d’aconseguir.
Com ha estat la relació amb els familiars que no han pogut visitar les persones malaltes?
La relació amb les famílies ha estat molt dura. Moltes vegades donàvem males notícies per telèfon a persones que no coneixíem ni els hi veiem la cara. Especialment durant la primera onada, que no es permetia l’accés a ningú sense autorització. A la planta Covid encara ara les visites estan prohibides. En les altres plantes l’hospital sempre s’ha procurat que, en major o menor grau i segons l’evolució de la pandèmia dins i fora de l’hospital, aquells pacients que es troben al final de la vida, grans dependents, menors o parteres poguessin tenir visites, ni que només fos en determinades franges horàries.
Què creus que hauria de millorar?
Suposo que com tot el personal sanitari demanem un parèntesi, per a recuperar-nos emocionalment i físicament, ja que portem molt de cansament acumulat. I, a la vegada, aquest parèntesi ens ha de servir per a poder plantejar com afrontem la recuperació de la nostra feina habitual, sense oblidar que la Covid conviurà amb nosaltres durant força temps.
A més, com hospital rural tenim la necessitat d’aconseguir professionals amb interès per desenvolupar la seva feina en aquest entorn, i això costa d’aconseguir, ja que els grans hospitals de l’àrea metropolitana també estan oferint moltes places.
Aquesta entrevista s’ha publicat originalment a La Independent
