Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Si se li pregunta per l’assistència sanitària a un migrant que va fugir del seu país, que va viure de la caritat i de les restes, i després va grimpar una tanca eriçada de sis metres abans d’esquivar els agents de la Guàrdia Civil, probablement s’encongeixi d’espatlles. Pocs dels que arriben a Ceuta i Melilla són conscients de la cobertura mèdica a què tenen dret perquè, fins a la seva arribada, les seves prioritats han estat unes altres. I quan aconsegueixen arribar a Europa, la informació que se’ls ofereix és escassa i incompleta.
“No he parlat de la meva salut en els vuit mesos que fa que sóc aquí”, explica Jamal (nom fictici), un marroquí demandant d’asil que resideix al Centre d’Estada Temporal d’Immigrants (CETI) de Melilla. Com a peticionari d’asil té dret a la mateixa assistència que els espanyols i a la targeta sanitària, però ell d’això no en sap res. El CETI subcontracta el servei mèdic amb Eulen i el d’infermeria amb Creu Roja, i realitza una revisió mèdica als nous residents. Després ningú els explica els resultats, segons asseveren diversos d’ells.
Médicos del Mundo ha detectat un important desconeixement entre els migrants que arriben a Melilla i, per pal·liar-ho, han llançat un projecte basat en la difusió de la llista de drets sanitaris que els immigrants en situació irregular tenen en funció del lloc pel qual passen en la seva ruta migratòria. En alguns dels casos localitzats a Melilla, les traves a l’accés al sistema sanitari van poder derivar en un risc de salut pública.
“Ja no fumo”, anuncia somrient un jove marroquí habitual dels carrers de Melilla, abans d’explicar per què: acaba de superar una tuberculosi. Va conviure durant setmanes amb la malaltia i altres nois en una casa abandonada fins que el seu cas va ser detectat per la responsable del programa de Médicos del Mundo i el noi va ser ingressat a l’hospital. L’ONG ha detectat un altre cas d’aquestes característiques recentment.
“La falta d’informació constitueix una de les principals barreres per a accedir a l’atenció sanitària”, asseguren des de Médicos del Mundo. L’objectiu és que els migrants i els sol·licitants d’asil que arriben a la Unió Europea puguin accedir a l’atenció primària i preventiva i pal·liar aquest dèficit d’informació. “Consisteix en oferir una informació clara i veraç de quina és la situació sanitària de la persona i quines són les barreres d’accés al sistema sanitari en aquesta ciutat o a les que vagi passant”, resumeix Carmen Zamora, coordinadora del projecte per a Médicos del Mundo.
Alhora, els que estiguin interessats omplen un passaport sanitari, un document extraoficial, confidencial i d’ús estrictament personal amb el qual facilitar la tasca del personal mèdic que els atendrà en el seu periple europeu. El programa s’executa en cinc ciutats espanyoles: Madrid, València, Las Palmas, Màlaga i Melilla.
Ahmed: “Em diuen que no em passa res”
L’Ahmed (nom fictici) és un altre exemple del desconeixement i de les seves possibles conseqüències. “No em sento bé. Aquí no faig res: em llevo, menjo, fumo, dormo”, es queixa. És algerià, té 30 anys i també resident al CETI. L’Ahmed diu que el persegueixen al seu país per ser cristià, així que va demanar asil fa gairebé un any. “Jo era mecànic. Treballava i guanyava prou. Estava bé a Algèria. Però em va passar això”, relata abans d’ensenyar cicatrius a la barbeta i braços, rastre de les pallisses que va patir per la seva religió.
Assegura que ha demanat visitar un psicòleg, i que a Algèria prenia unes pastilles dues vegades per setmana: “Aquí he preguntat, però em diuen que no em passa res”. Té dret a una targeta sanitària i podria demanar una cita al marge dels serveis del CETI, però no ho sap, així que Médicos del Mundo l’acompanyarà un parell de dies després a demanar la seva documentació.
Com altres al CETI, l’Ahmed està desesperat pel bloqueig del seu expedient i es planteja fugir a la Península com a polissó. “Saps què passa si aconsegueixes fer el riski?”, Li pregunten. Si ho aconsegueix es convertirà en un immigrant irregular i, segons el Reial Decret 16/2012, no tindrà dret a que li curin el quist que té al coll, ni al fet que un psicòleg l’atengui, encara que la seva aplicació difereix en funció de les comunitats autònomes. Tampoc no ho sabia.
Hi ha una imatge que descriu gràficament aquesta desinformació: els subsaharians solen mostrar amb alegria les seves ordres d’expulsió. L’administració els lliura el document coincidint amb el seu trasllat a la Península, de manera que aquest paper simbolitza l’arribada a Europa. No saben què tenen entre mans ni el que vol dir: es quedaran a Espanya si no són repatriats, però seran immigrants en situació irregular, a Espanya o a la resta d’Europa. Ningú els ha dit que aquest paper els exclou del dret a l’assistència sanitària llevat de situacions d’urgència, malaltia greu o assistència en embarassos o parts, ni que els serà pràcticament impossible trobar una feina dins el sistema legal.
Casos de tuberculosi entre els migrants del carrer
A Melilla viuen al carrer desenes de migrants, molts d’ells nens. Són casos d’especial vulnerabilitat. En la major part de les ocasions presenten sarna, papil·lomes, malalties mentals, torçades, ferides o talls. Eviten voluntàriament acudir al metge perquè desconfien: molts creuen que seran denunciats i deportats. En aquests supòsits, l’objectiu del projecte és acompanyar-los. “Ells em veuen i pensen que els vaig a assistir, però la meva funció és informar-los. Després els porto a l’hospital si ho necessiten”, explica Ana Medina, la tècnic de Médicos del Mundo que executa el projecte a Melilla.
Són casos al marge del sistema, exclosos per la via dels fets. “Quan estem en un lloc és perquè efectivament hi ha necessitats que no estan sent cobertes”, assegura Carmen Zamora. La coordinadora creu que el projecte no supleix la funció de les administracions públiques, sinó que fa visible les seves falles i debilitats: “Creiem que crear xarxes paral·leles no és positiu i que no hem de substituir el sistema. La nostra força està en reivindicar que els serveis públics compleixin amb les seves responsabilitats”.
