Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Una de les limitacions més importants de certes formes de la investigació clínica, és a dir, en humans, és el reduccionisme, la simplificació, de vegades extrema, de l’escenari de la investigació en oposició a la complexitat del problema que es pretén estudiar a la vida real. Els poso alguns exemples del dia a dia: tractar d’esbrinar si un determinat component del vi pogués ser responsable del suposat efecte beneficiós d’aquesta beguda alcohòlica sobre el risc d’accidents vasculars (ictus, infart de miocardi); saber si examinar el còlon un cop l’any allarga la vida o simplement resulta en més intervencions quirúrgiques ineficaces; provar que un iogurt amb certs bacteris afegides proporciona més benestar i millor salut. Com aquests podria citar-los centenars d’exemples de simplificació extrema de la investigació que solen conduir a vies mortes i al consegüent malbaratament de recursos ja que són els mateixos fonaments, els seus punts de partida, els que prediuen el fracàs. Això no vol dir que eventualment aquest tipus de treballs arribin a ser publicats, contribuint així a l’enorme soroll de fons que s’ha generat al voltant d’un munt de revistes anomenades científiques; soroll que genera més confusió que claredat.
Encara que aquest tipus d’indagacions semblin raonables a primera vista (i atractives per al llec i per al periodista desinformat que busca un bon titular), en el fons pateixen d’una mateixa visió simplista de l’interrogant que intenten aclarir. Pel seu propi mètode, la ciència tracta de reduir i aïllar al màxim les variables per saber el pes que té cadascuna d’elles sobre el resultat que es vol obtenir, però amb això perd sovint bona part de la seva eficàcia i de la seva credibilitat. Per seguir amb els exemples anteriorment citats, fins i tot un lector poc avisat hauria d’estranyar-se que científics assenyats hagin cregut raonable pensar que afegir uns bacteris a un iogurt incrementaria la nostra esperança de vida. Doncs a fe meva que molts així ho van creure i van fer córrer dolls de tinta en publicacions d’impacte fins que a falta de proves convincents algú en el seu sa judici va ordenar prohibir la publicitat sobre el tema. I això sense tenir en compte els greus conflictes d’interès en què van incórrer investigadors i becaris en rebre ajudes econòmiques que procedien de la indústria implicada en l’assumpte.
En els anys 80 vaig dedicar bona part del meu temps com a investigador clínic a estudiar la relació entre l’estat de nutrició dels pacients que s’havien de sotmetre a intervencions quirúrgiques d’envergadura i la freqüència i gravetat de les complicacions postoperatòries que puguin presentar. Me les vaig tenir amb un investigador bàsic procedent del camp de la bioquímica que va voler demostrar que afegint cert aminoàcid als sèrums que s’administren després de les operacions s’aconseguia escurçar l’estada hospitalària i reduir la mortalitat postoperatòria. Quina estupidesa! I a sobre rebent les felicitacions d’una gran cort de miops que van arribar a suggerir la seva candidatura al Nobel. Un altre exemple de com es (des)considera la investigació clínica des dels laboratoris de ciències bàsiques que sovint viuen totalment desconnectats de la realitat, és a dir, de la capçalera del malalt. Un altre exemple de com es simplifica un gest de gran complexitat, en el meu cas una intervenció quirúrgica, i tot el que l’envolta, partint d’una hipòtesi especulativa i reduccionista. On queda l’experiència de l’equip quirúrgic? On els antecedents patològics del pacient? Per què s’obvia l’adequació dels protocols d’estudi preoperatori? I així un llarg etcètera de variables que donen una idea de la dificultat que resulta esbrinar l’impacte de qualsevol mesura que es prengui en relació al pronòstic d’una cirurgia d’alta complexitat.
La investigació clínica és al capdavall la que ha de sancionar qualsevol hipòtesi elaborada sobre una certa racionalitat però això porta temps i precisa d’una metodologia exquisida per evitar biaixos i reflectir adequadament el complex escenari de la realitat clínica. És una tasca callada, de vegades tediosa, que ha de prestar gran atenció a la meticulosa recollida i anàlisi de les dades i, sobretot, ha d’evitar els prejudicis als quals els investigadors som propensos per donar-nos la raó a nosaltres mateixos, i més si hi ha conflictes d’interès pel mig.
Així que ull amb els “bacteris contra el restrenyiment”, el “te verd per a la memòria”, “un Rioja per prevenir l’ictus” o “menjar nous per no infartar” i perles per l’estil.
