La longitudinalitat en l’atenció vol dir ser atès per la mateixa persona (metgessa, infermera…) per a tots els problemes i necessitats de salut al llarg de molt temps: el metge “de tota la vida”. És un valor per als pacients i millora la seva salut com bé han demostrat estudis de Macinko J, Starfield B i Shi L. Aquests autors afirmen que l’atenció focalitzada en la persona es basa en el coneixement acumulat al llarg del temps, punt de partida per a un millor reconeixement de les seves necessitats i problemes de salut. La relació continuada amb les persones i l’atenció als seus diversos problemes comporta major compromís i responsabilització dels sanitaris, un major vincle assistencial mutu i una major confiança, factor clau en la satisfacció i en la implicació i participació de les persones en les decisions que els afecten. També més recentment s’ha informat de millors resultats clínics relacionats amb una llarga relació amb el metge, entre altres un estudi retrospectiu observacional dut a terme al Regne Unit. El concepte es refereix sempre a la relació longitudinal del pacient amb el seu professional, no amb un equip. Els qui hem treballat anys a l’atenció primària sabem que moltes persones, quan no ens troben a la consulta, esperen que hi siguem per consultar els seus problemes. Aquest fet no és un caprici, és una expressió de la confiança i de la necessitat de ser atès per qui més ens coneix.
En els últims anys, però, els sistemes sanitaris han deixat una mica de banda aquest atribut de l’atenció primària per centrar-se en l’optimització dels processos assistencials i en mesures organitzatives enfocades al rendiment intern o a la facilitat de funcionament dels equips. Així, hem vist com s’han introduït fórmules assistencials centrades més en la malaltia que en la persona, més pensades per facilitar l’organització de les tasques dels equips que en els resultats de l’atenció. Un exemple serien les visites domiciliàries fetes per equips específics, no pels professionals habituals, “de capçalera” (quan més malalts estan els pacients, quan no poden ni sortir de casa, els obliguen a canviar de metge i d’infermera), o la distribució de les visites dels CAP per tipologia de problemes (aguts, crònics, urgents) o per tècniques (infiltracions, crioteràpies, cures…). Pot ser greu la situació que es viu en períodes de vacances, en els quals es poden perdre els professionals referents durant 2 o 3 mesos. També es pot fer una menció especial a les persones desplaçades per llargs períodes, no empadronades, emigrants i nounats que encara no tenen CIP (Codi d’Identificació Personal), als qui no s’assigna professional, i que cada vegada són ateses per un de diferent.
Aquesta manera de fer assistència porta a intervencions fragmentades, trenca la relació de confiança i resta el factor terapèutic que aporta el propi professional sanitari. L’atenció amb pobre longitudinalitat esdevé menys comprensiva, menys comprehensiva, debilita l’adherència als plans terapèutics, despersonalitza l’atenció i disminueix la resolució dels problemes. També ocasiona repetició de consultes i major demanda a diversos serveis, propis o no de l’atenció primària, com poden ser els d’urgències hospitalaris, perquè sovint la persona torna a consultar amb el seu referent sobre el mateix problema que ha atès un professional d’urgències.
Les condicions dels equips amb reducció de personal, la inestabilitat de les plantilles, la precarietat laboral, els contractes amb reducció d’horaris i els múltiples contingents diaris que han de cobrir els professionals no faciliten el manteniment de la longitudinalitat, que s’ha sacrificat en favor de cobrir les demandes del dia i garantir l’accessibilitat al servei en forma de visites “urgents” ateses per professionals no referents. Alguns grups de població, sobretot joves, prioritzen l’atenció ràpida per sobre de la consulta amb el seu referent, comprensible, d’altra banda, si es té en compte que en alguns equips no es dóna hora fins al cap de 15 o 20 dies. En general, en entorns urbans s’ha mantingut menys la relació al llarg de la vida que en entorns rurals o semiurbans.
Els diversos plans de millora de l’atenció primària que estan en marxa haurien de fer una reflexió crítica sobre la centralitat de la malaltia en l’organització assistencial i retornar el pacient (les seves necessitats, la seva història de vida) al centre de les decisions. El document ‘L’atenció Primària i Comunitària des de la Marea Blanca de Catalunya‘ descriu les característiques que reclama per a una atenció primària de qualitat i no dubta en afirmar que “la longitudinalitat en l’atenció és característica fonamental de l’atenció primària i un dels aspectes més beneficiosos per a la salut. Aquest benefici és encara més significatiu en les persones en situació més fràgil i vulnerable: els pacients crònics, els més complexos, els més grans, els més desafavorits socialment i econòmica”.
Té sentit doncs, que els pacients reclamin ser atesos per la “seva” metgessa i la “seva” infermera.
