En moltes ocasions se sent dir que cal treure la sanitat dels avatars de la política. Sembla que els que diuen això pensen que la sanitat és un bé superior que no pot estar subjecte a les maniobres dels que dissenyen i/o apliquen les estratègies i decisions polítiques. Res més fals i perillós que pretendre considerar la sanitat aliena a l’acció política.
Si la política és la ciència que tracta del govern i l’organització de les societats humanes amb l’objectiu d’assolir el “bé comú”, no sembla raonable pensar que la qualitat de vida dels seus integrants, i dins d’ella l’atenció a la seva salut, pugui ser considerada un element estrany que s’hagi de situar en una mena de llimb celestial. És cert que, a vegades, els que volen treure la sanitat de la política ho fan amb bones intencions, intentant preservar de les lluites partidàries i sovint fratricides la millora de la salut. Però no ho és menys que abunden aquestes afirmacions en ambients, institucions i persones que el que pretenen és que regni la “pau dels cementiris” sobre els problemes, moltes vegades urgents i irritants, que pateix l’atenció sanitària.
La sanitat és política i de primer ordre. Només cal donar una ullada superficial al pes que té en la principal eina de l’acció dels governs: el pressupost. Si sumem els diners que es destinen a l’atenció sanitària, social i de la dependència en molts països podem concloure que aquests àmbits, juntament amb el d’ensenyament, conformen més del 70% de l’import total de la despesa pública. I això en contextos ideològics i per tant polítics que no es qualifiquen habitualment de progressistes o socialment avançats.
És important no oblidar que els recursos públics que es destinen a la sanitat són un dels factors essencials per qualificar la prioritat social de l’acció governamental. En aquesta perspectiva no deixen de sorprendre les afirmacions de responsables del govern de la Generalitat presumint de l’increment dels diners que es dediquen a la sanitat en el projecte de pressupost de l’any 2017, quan en realitat no pugen en la mateixa proporció mitjana que els d’altres sectors públics. Les dades proporcionades en valor absolut no permeten valorar de forma acurada si s’incrementa en realitat el “pes social” en el pressupost, ja que cal relacionar-les amb el valor del seu percentatge sobre el PIB en el mateix període i comparar-les amb les variacions proporcionals dels destinats als altres àmbits de despesa.
Si, a més, considerem que la disminució de recursos produïda per les retallades dels darrers anys pot deduir que aquests suposats increments no serveixen ni per apropar-nos a la situació prèvia de l’any 2008, portem ja 8 anys de deteriorament social continuat. El súmmum de la sorpresa, almenys des de la perspectiva de la coherència ideològica i d’acció, és que dues formacions que s’autoqualifiquen d’esquerres (una moderada i altra radical) puguin prestar el seu suport parlamentari a l’aprovació d’uns pressupostos que, amb una visió benèvola, es poden qualificar de continuistes d’una acció governamental de centredreta.
Aquesta situació continuista dels recursos sanitaris es veu agreujada per l’absència d’estratègies polítiques conegudes dirigides a proporcionar al sistema sanitari català les profundes reorientacions que necessita per donar una resposta més efectiva i eficient a les necessitats de salut i socials de la ciutadania.
