Fa pocs dies en un CAP va tenir lloc aquesta història: A les 9 del matí hi va acudir una noia amb mal de coll. Deia que tenia angines i demanava una visita urgent. La metgessa tenia un forat a l’agenda a les 9.45, de manera que li van oferir visita per aquella hora. Però a la noia amb angines no li va semblar bé, volia una visita immediata, i no va acceptar la cita. La seva resposta va ser: “Si no em visiteu ara, me n’aniré d’urgències a l’hospital”.
No sabem si la noia va arribar a anar a un servei d’urgències hospitalàries, però és molt probable que ho fes. Ella i moltes altres persones amb problemes de salut lleus. Les dades del 2015 són prou explícites: El 51% de les patologies ateses en serveis d’urgència hospitalaris no suposen cap risc vital i un 12% no presenta cap motiu d’urgència. Són dades de la memòria del CatSalut del 2015.
El Barómetre sanitari, ens dóna informació interessant obtinguda a través d’una enquesta directa a ciutadans que han consultat a urgències hospitalàries: el 70% hi va anar per decisió pròpia i el primer motiu per fer-ho va ser perquè als hospitals hi ha més mitjans.
Hi ha, doncs, la creença que són necessaris mitjans complexos per atendre qualsevol problema i l’expectativa que es rebrà millor atenció. Són creences i expectatives que s’han anat forjant durant dècades, durant les quals la ciutadania ha rebut missatges de la importància de la tecnologia i de les capacitats curatives dels hospitals: Si es curen malalties molt greus, per què no m’han de curar un refredat o una grip o em diagnosticaran millor un esquinç? Són els missatges que arriben a través de les notícies, dels debats, dels líders d’opinió i de la majoria dels líders polítics. A més, alguns professionals de la salut i responsables sanitaris sovint ho han alimentat.
Algunes característiques de la nostra societat poden explicar també les conductes individuals en l’ús dels serveis sanitaris. Una és la pressa (i la immediatesa), el fet de no poder esperar, de buscar solucions ràpides, de no poder aturar el nostre ritme. Una altra és la pèrdua de capacitat de ponderar els propis símptomes i els serveis que necessitem. La gran quantitat d’informació que tenim ens dificulta discriminar entre allò que pot ser greu o allò que no. Davant d’una diarrea no es pensa que la causa més comuna és una infecció vírica i que la seva evolució serà favorable en un parell de dies. “I si és un retrovirus?” em va preguntar un dia un pacient. Finalment, existeix la necessitat de corroborar el diagnòstic amb proves. “Com ho sap, si no em fa una analítica?” hem escoltat a vegades. La suposada veracitat de les proves és més valorada que el coneixement clínic dels professionals. En una societat consumista, la sanitat ha esdevingut un bé de consum més. Volem allò que tenim a l’abast, independentment si ho necessitem o no.
Anar a l’hospital per una patologia que no precisa coneixement especialitzat ni equipament complex causa un problema greu al sistema, tant a les persones que hi van (l’hospital és el lloc més perillós del planeta, diu William Haseltine), com als malalts que realment ho necessiten, perquè no poden disposar dels recursos personals i materials que es malmeten en actuacions innecessàries.
No podem oblidar que hi ha factors estructurals propis del sistema que afavoreixen el consum de serveis d’urgències. Un d’ells és el sistema de pagament als hospitals, que es veuen recompensats econòmicament per l’activitat realitzada. Com més visites fan, siguin del tipus que siguin, més cobren. És un element de perversió del sistema.
És un repte per als sistemes sanitaris donar l’atenció al lloc adient (domicili, CAP, hospitals…) i pel personal amb suficient capacitació, no més de la necessària. Aquests són elements clau de la seva eficiència i seguretat. Revertir l’actual situació no és fàcil, però ben segur que es pot millorar fent actuacions a diferents nivells. A nivell macro cal canviar el discurs públic, polític i que apareix als mitjans. Una bona manera seria divulgar i prestigiar els serveis d’atenció primària. Una altra és prioritzar informacions veraces sobre els problemes de salut més comuns en comptes de donar notícies sobre diagnòstics i tractaments nous, espectaculars i amb escassa probabilitat d’aplicació. Els canvis culturals i de conducta són difícils i lents, però no impossibles. Tenim capacitat de dissenyar campanyes i mitjans públics per fer-les efectives.
De manera prioritària s’haurien de pensar actuacions des dels mateixos serveis d’urgències. En aquest nivell es poden considerar accions específiques i sense massa cost que ja s’han aplicat en alguns hospitals, com ara disposar d’un bon sistema de triatge i redirigir les persones al dispositiu adient, assegurant que hi ha capacitat per donar una resposta ràpida (una vegada més, els equipaments d’atenció primària es fan imprescindibles). Persones amb un refredat, una contusió, un mal de queixal, una diarrea, un mal d’estómac, una tos, una ferida lleu, un mal de coll o un esquinç poden ser adreçades al servei d’atenció primària que els correspongui per completar el diagnòstic i instaurar el tractament.
Hem de revisar el sistema de pagament als hospitals i en concret el pagament per nombre de visites fetes a urgències, revertint el model actual que incentiva l’atenció de les patologies lleus en hospitals de tercer nivell.
Caldrà abordar canvis en el discurs, estructurals i organitzatius, de la mateixa manera que cal demanar responsabilitat a la ciutadania en la utilització dels serveis. Però, sabem que són més potents les mesures que incideixen en el sistema, que les que ho fan sobre els hàbits de les persones. Només cal recordar que l’ús del cinturó de seguretat del cotxe s’ha aconseguit quan ha estat obligat per llei, no per les campanyes de sensibilització. O que s’ha reduït la incidència d’infarts de miocardi després de la prohibició de fumar en locals públics.
