Actualitat

Sens dubte, insubmissió

L’any 1975, en les acaballes del franquisme, va tenir lloc una gran vaga, evidentment salvatge, a l’Hospital de Bellvitge, llavors “Ciudad Sanitaria Príncipes de España”. Encara no s’havien produït els gairebé 300 acomiadaments, quan determinats partits suposadament revolucionaris van plantejar que havíem d’aturar la mobilització. Vaig exposar en l’assemblea del vestíbul de l’hospital, llavors un ampli espai molt adient per a aquesta mena d’accions il·legals, les raons que per a mi avalaven la continuïtat de la lluita. A continuació, un antic company del comitè, també il·legal, de la Facultat va explicar la necessitat de donar-la per acabada. Tot seguit, una correligionària seva va fer una síntesi ràpida de les dues intervencions: “S’han plantejat els dos camins, pacte social o revolució armada”. Es va produir una esbroncada general i múltiples intervencions de suport. Per molt que hi havia partits que la propugnaven, en cap moment havia parlat jo de revolució armada. A més, posicions com la meva eren majoritàries al centre, catalogat irònicament com a Estel Roig per aquells que sabien que la situació més global se saldaria amb el pacte social que ens ha mantingut entretingudes fins al dia d’avui.

Si he fet aquesta introducció, és per evidenciar fins a quin punt m’ha sorprès el recent article “Pacte o insubmissió” de Joan Coscubiela, quan aclareix que l’alternativa al pacte de Catalunya amb l’Estat, la insubmissió o la insurrecció, no té per què ser necessàriament violenta. Dissortadament, el discurs és fins i tot més humiliant per quant dóna per suposat que la capacitat insurreccional del poble català és nul·la. Evidentment, no aplica la mateixa vara d’amidar per explicar les dificultats del canvi social que suposadament pretén la seva formació política. Ni tan sols en parla. Potser perquè mai, ni abans ni ara, no ha pretès cap canvi substancial.

Per molt que no s’hagi aprofundit en el debat social de les dificultats del procés d’independència (temps tindrem de parlar-ne en la campanya del RUI), són vans els intents de ridiculitzar una il·lusió basada en necessitats reals. Davant la impossibilitat d’un pacte amb l’estat, mentre es donen la mà els processismes de dretes i els d’esquerres temptant la convocatòria d’unes noves eleccions que representarien una marxa enrere imperdonable, ens toca demostrar que la via insurreccional, tan pacífica com sigui possible, és necessària i viable, també en la sanitat.

Pocs dies abans que es conegui si tiraran o no endavant els pressupostos del 2017, no puc entendre la inexistent resposta a problemes com el de les urgències hospitalàries, i molt menys que, fins i tot col·laboradors d’aquest diari, diguin que no és bo que els moviments socials “apressin polítics i gestors a donar respostes precipitades”. Tenir malalts als passadissos no és normal. I menys utilitzar l’argument tan suat que sempre n’hi ha hagut. Fa 50 anys no es reconeixia el valor que es reconeix avui a la intimitat de les persones, per exemple. Una situació d’urgència s’ha de resoldre amb urgència, al marge que paral·lelament s’adoptin les mesures reorganitzatives que calguin.

Sorprès també em vaig quedar amb el titular “L’actual model sanitari de Catalunya ja no serveix“, posat en boca d’Albert Ledesma. Fa referència al model assistencial, perquè Ledesma, candidat alternatiu a la conselleria de Boi Ruiz en temps d’en Mas, segueix defensant l’actual model de gestió. L’article és sucós. Resulta que la seva Entitat de Base Associativa (EBA), l’EAP Vic, distribueix els 379.000 euros que li sobren dels quatre milions del pressupost que li dóna el CatSalut, “en concepte d’incentiu a la nòmina de tots a cadascun dels professionals”, i no només entre els socis per tal que en facin negoci, com fan altres EBA, ni molt menys els porten directament a Suïssa. Mentrestant, al “grup” que gestiona els serveis assistencials del Baix Empordà també li déu sobrar pressupost, però no per la seva bona gestió sinó perquè no substitueix les pediatres que estan de baixa i no dóna hores de visita, forçant la gent a portar la mainada a pediatres privats. La suposada mala gestió del Consorci Sanitari de Terrassa l’havia de pagar el personal si no fos perquè s’ha sublevat. Dos exemples de protestes que, malgrat tot, han tingut solució ràpida.

En resum, tothom reconeix que ens cal canviar el model assistencial. Ho deixo per als tècnics que tenen dades per saber com cal organitzar l’assistència. A mi em toca aclarir que una cosa és el model assistencial i una altra el model de gestió, que és el que més habitualment rep el nom de “model sanitari català”. Insistir que no hauríem de parlar de sistema sanitari quan ens referim a un o a l’altre model citats, ni a la suma dels dos, perquè, com ja he explicat, encara hi falten elements per constituir un sistema sanitari, només possible en un estat independent.

Més que sorprès, empipat estic amb el conseller Comín. No fa gaire em va dir personalment que llegia els meus escrits. A què venen, doncs, les seves darreres declaracions insistint que no hi ha ningú que qüestioni “el sistema” sanitari català? Jo no sóc ningú o no és veritat que em llegeixi? No sap què en pensen les marees blanques, les CUP i tanta altra gent? Senyor Comín, digui el que digui, el model sanitari català està en qüestió. O és que troba de sentit comú que la jornada laboral de 37,5 hores es tradueixi en una jornada nocturna anual de 1447 a l’hospital del Mar, de 1500 als de l’ICS i de 1627 al de Salt, essent tots ells pagats pel CatSalut? Perquè d’això anirà la propera negociació del Conveni del SISCAT, un conveni sense cap altre sentit que mantenir dividit el personal de la sanitat en benefici dels depredadors del sistema. Quina lògica té permetre el saqueig que estan portant a terme les noves adjudicatàries del transport sanitari? Dos exemples de protestes que haurem d’esperar la independència per resoldre.

Mentre el conseller defensa lògiques tan peculiars d’autogestió o entitats que presumptament no tenen ànim de lucre, tant les persones usuàries com les treballadores han de dependre de la bondat dels gestors d’entitats que actuen sense un control efectiu de l’Administració, única responsable a ulls d’una població que sempre és l’últim mico i que té motius més que suficients per insurreccionar-se contra un Estat depredador i contra el mal govern de Catalunya.