La mort ens arriba a tots, és el final ineludible de la vida, és inherent a la condició humana. A vegades la mort es produeix de manera sobtada, en la majoria de casos després d’un procés de malaltia o d’envelliment. Tot i que la mort en si no és un afer mèdic -és un afer humà-, a vegades és necessària l’ajuda dels serveis sanitaris per morir “bé”. Però, què és una bona mort? Iona Heath, metgessa de capçalera del Regne Unit, en el seu excel·lent llibre ‘Ajudar a morir’ s’hi refereix amb aquestes paraules: “Morir amb tal dignitat i calma que tots els qui l’envolten se sentin privilegiats per la vivència d’aquesta situació i, en certa forma estranya, enriquits per ella”. No hi ha un consens general per respondre la pregunta, però un dels elements més comuns seria fer-ho sense patiment. O sense un patiment excessiu, perquè aquest és consubstancial tant a la vida com a la mort. Un altre element seria el de morir dignament, segons els valors i la voluntat de les persones.
La medicina i el sistema sanitari no poden evitar la mort, però sí que poden ajudar a alleujar el patiment o a mantenir la dignitat, accions que haurien d’estar presents en totes les intervencions sanitàries, no tan sols en les que es fan en el final de vida. En les últimes dècades la medicina ha viscut una transformació que la fa cada vegada més tecnològica i menys humanista, més interessada en les malalties que en les persones que les pateixen, amb un cert negacionisme de la mort, de la incertesa i del patiment. I això fa que pugui tenir algunes dificultats per afrontar etapes de final de vida, quan la curació ja no és possible i el que cal és una atenció pal·liativa.
Recentment, el ple del Parlament de Catalunya va aprovar una moció sobre el dret a morir dignament. En el seu text es recullen diverses iniciatives com la de crear un Observatori de la Mort o promoure el Document de Voluntats Anticipades. Les més destacades, però, són fer arribar al Congrés de Diputats una proposició de llei per despenalitzar l’eutanàsia i l’ajuda al suïcidi i garantir l’accés universal a les cures pal·liatives. En relació a aquest darrer punt diu textualment: “Garantir que les cures pal·liatives s’incorporin a la formació i l’actuació de tots els equips sanitaris, especialment en el marc del Pla estratègic d’atenció primària i salut comunitària (PEAPISC), d’atenció primària de salut de tot Catalunya”.
Qui millor que la metgessa i la infermera de capçalera per atendre una persona al final de vida? Final de vida que és el final d’una experiència personal, familiar i social, de processos de malaltia als qui cada persona ha atorgat significat a través de la construcció d’un relat personal i únic. La mort no és només el final biològic d’un ésser viu, és l’últim capítol del relat d’una vida, que està estretament vinculat i condicionat pels capítols anteriors, els que s’han anat construint al llarg dels anys en funció de les experiències, els afectes, les relacions, les vivències de malaltia o la cerca de la salut. Relats que sovint han estat compartits amb els professionals sanitaris de capçalera, aquells que s’ocupen de les persones com un tot, en la seva globalitat, de les malalties i de les maneres de viure-les, de les parts malaltes i de les parts sanes, de la biologia i de la subjectivitat. Uns professionals que acompanyen durant la vida, que a vegades són els únics testimonis dels temors, vivències, il·lusions o patiments, i que estan en una situació privilegiada per ajudar a ben morir.
Encara hi ha metges i infermeres de capçalera que són, com diu Heath, companys de la vida i de la mort. Molts, amb gran esforç, malgrat tots els desballestaments de què és objecte l’atenció primària. En els últims anys tenim la percepció que necessitem especialistes per a tot, també per morir. Aquesta visió ha provocat que en algunes zones se suprimeixi l’atenció pal·liativa per part dels equips d’atenció primària, buidant-la d’un dels continguts que li és propi. Tal com diu el Grup d’Ètica de la Societat Catalana d’Atenció Primària i Comunitària (CAMFIC): “La nostra responsabilitat amb el pacient és al llarg de tota la vida fins a la seva mort i fins i tot després de la seva mort. La col·laboració amb altres equips (PADES, oncologia, pal·liatius, etc.), quan sigui necessària, no ens allibera de la nostra responsabilitat”.
Ja sabem que una moció parlamentària no té valor executiu, que calen decisions per dur-la a terme, amb normativa, mesures organitzatives i dotacions pressupostàries. Som conscients que amb l’actual panorama d’una atenció primària en situació de mínims no és fàcil assumir els requeriments d’una atenció de qualitat. Benvinguda sigui, però, la moció que insta al Govern a “garantir que l’atenció primària de salut de tot el país estigui dotada i capacitada per a poder atendre les necessitats dels pacients en llur domicili, especialment al final de la vida”. Dotada de professionals que ajuden a morir bé i que fan millor i més rica la seva pràctica perquè són metges i infermers de persones en la seva globalitat. En la vida, en la mort i fins i tot després d’aquesta perquè continuaran compartint el relat dels familiars i de les persones de l’entorn de la persona que ens ha deixat.
Tant de bo el Departament de Salut en prengui nota i ho faci possible.
Aquest escrit està dedicat a les meves companyes i companys de l’Equip d’Atenció Primària Montornès-Montmeló amb qui he compartit tantes experiències, el treball i el compromís amb les persones que hem acompanyat en la vida i en la mort.
