Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
El CEO, Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat, i el CatSalut han publicat el “Baròmetre Sanitari de Catalunya. 1a onada 2016”, una enquesta que demostra tant el desconeixement que té la població del seu model sanitari com la clara intenció de les nostres autoritats sanitàries de mantenir aquesta ignorància per evitar que sigui qüestionat. A la pregunta P1, sobre quin és l’organisme responsable de l’assistència pública a Catalunya, el 40% respon que el CatSalut, el 8,5% que el Departament de Salut, un 31,4% que l’ICS i el 16,9% que no ho sap, a part d’un 3% que diu que el Ministeri. Prova de l’intent de mantenir la ignorància, la pregunta 28, sobre què cal fer amb el “sistema sanitari” de Catalunya. Tanmateix, hi ha una forta dosi d’esperança en les respostes. Sens dubte, la resposta “oficial”, la volguda pels enquestadors és “El sistema sanitari funciona bé, encara que són necessaris alguns canvis”, i obté un 48,6% dels vots. La que reclama canvis fonamentals, “encara que algunes coses funcionen” n’obté un 34,5% i, per què no?, podríem considerar que és la de qui vol un canvi de model, un percentatge encoratjador.
Com ja explico al capítol “Catalunya en procés de desprivatització” del llibre “Se vende sanidad pública”, la ignorància sobre el model no és, ni de lluny, una exclusiva de la ciutadania sinó que, amb diferents dosis de mala fe, té múltiples manifestacions. Ara n’afegeixo una de nova a la llista. En una resposta a Marta Sibina, la diputada Míriam Nogueras va dir que el 90% de la sanitat catalana concertada està en mans d’entitats sense ànim de lucre. Vaja, que no calia que el conseller Comín s’emboliqués amb tot això de les entitats d’economia social ni que el Tercer Sector segueixi insistint a tenir prioritat en les contractacions. Una insistència, expressada recentment en aquest diari, que dissortadament oblida que el projecte de Comín inclou el foment de l’activitat privada als centres públics, un oblit impropi de persones amb sensibilitat social.
Però el meu debat al Twitter amb Míriam Nogueras no va versar sobre la quantitat, ni tan sols sobre la qualitat social d’entitats com l’Església, les fundacions o les EBA, sinó sobre la falta de control que sobre elles exerceix el CatSalut. “I tant que ho controla, és l’asseguradora del sistema públic”, em va replicar. Resposta desencertada que demostra, per un cantó, que no va seguir els debats de la comissió parlamentària sobre les irregularitats de la sanitat on es va arribar ben al fons del concepte oficial d’autonomia de gestió, i per un altre que no es pot estar al mateix temps al Parlament espanyol i de regidora a l’Ajuntament de Cardedéu, perquè tots dos surten perdent. Fàcilment vaig trobar al web del meu sindicat una senzilla prova: la resposta del conseller Eduard Rius (pàg. 1946) a una interpel·lació d’ICV, de 1996 però plenament actual, on aquell reconeix que Salut no controla els concerts. Encara espero la resposta.
El dia 13 va tenir lloc la primera assemblea de Rebel·lió Primària. A part de la inquietud al voltant de què cal fer per tal que aquest moviment doni els seus fruits, aconseguint canvis rellevants, el debat es va centrar molt en el punt 4 del manifest, en la seva referència a l’autonomia de gestió. Com he pretès demostrar insistentment, aquesta és una expressió tan desfigurada per la pràctica del model vigent que no l’hauríem de fer servir les persones que volem canvis substancials en la nostra sanitat. Utilitzant una expressió atractiva però carregada pel diable, ens han colat unes pràctiques perverses, autonomia als gestors per defraudar, o per dictar les seves pròpies normes sense control. Gestors nomenats a dit fins al punt que, en la primària de l’ICS, nomenen personal temporal per tal que tothom entengui que l’autonomia és limitada, la justa per seguir les ordres que vénen de dalt. Ateses les dificultats de capgirar el sentit dominant de l’expressió, caldria que deixéssim de fer-la servir. A més, no té en compte que en les decisions també també cal que intervingui la població. I si parlem de gestió participada? Descentralitzada? D’autoorganització?
Exposava en el meu article anterior que, a nivell laboral, el greuge principal del model sanitari català són les diferents condicions laborals del personal, en funció de l’entitat gestora, i plantejava la necessitat de considerar com a empleat públic tot el personal que depèn del pressupost públic, tot el personal del SISCAT, i que conjuntament negociessin unes mateixes condicions laborals, evidentment a l’alça, amb l’autèntic patró, de moment el CatSalut, en espera d’un futur Servei Nacional de la Salut com cal o de la gestió, més directa encara, per part del Departament de Salut.
Una recent entrevista a la responsable de comunicació de la Federació de Sanitat de CCOO de Catalunya llença una galleda d’aigua freda sobre aquest projecte ara amplament compartit i confirma els meus seriosos dubtes sobre el paper de CCOO i ICV en el sí de la Marea Blanca, extensament explicats en aquell capítol de “Se vende sanidad pública”. La representant de CCOO diu (minut 4:23) que el personal del Trueta és de l’ICS, estatutari, i ho ha de continuar sent i el del Santa Caterina, l’hospital de l’IAS situat al Parc Martí i Julià al costat del qual podria anar a parar el nou Trueta, és laboral i “això s’ha de mantenir”, que les equiparacions sempre són a la baixa… Vaja, una maledicció, no sabem si del Suprem, del diable o de CCOO. Amb aquesta moral de derrota no anem enlloc. L’enquesta del CEO dóna més perspectives que CCOO.
