La setmana passada diferents diaris de Catalunya, entre ells aquest, es van fer ressò del document de posicionament del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB) sobre l’atenció primària. En el document es fan tot un seguit de consideracions sobre la situació crítica de la nostra Atenció Primària i Comunitària (APiC) que comparteixo en gran part. També s’inclouen un nombre important de propostes de millora que, amb diversos matisos, també em poden semblar adients.
Que el COMB es posicioni clarament en defensa de les condicions en que treballen els professionals i de la garantia de la qualitat i seguretat de l’atenció de salut que rep la ciutadania, i reclamin determinats canvis, és conseqüència lògica de la seva missió institucional i, per tant, no es pot considerar com un fet extraordinari. Ens podríem preguntar si el moment és el més adequat i si no s’hauria d’haver produït abans, entre d’altres motius per influir en el disseny de l’Estratègia nacional d’atenció primària i salut comunitària (ENAPISC), presentada fa molt poc pel Departament de Salut. En qualsevol cas cal considerar un fet positiu la repercussió mediàtica del document del COMB en la mesura que contribueix a posar de manifest el deteriorament “secular” de l’APiC, denunciat des de fa temps i de forma reiterada des de múltiples àmbits ciutadans, professionals, societaris i sindicals.
Dit això, no es poden deixar de fer algunes consideracions sobre el contingut o, millor, sobre les absències detectades en l’esmentat document col·legial:
Les propostes de millora que es plantegen es construeixen sense abordar en cap moment canvis estratègics que afectin al conjunt del sistema sanitari, assumint (com em diuen per twitter alguns amics i col·legues protagonistes del document) que les propostes es poden realitzar de forma immediata, sense necessitat de canvis legislatius o de model. És clar que si el que es vol és posar uns quants “pegats” per superar una crisi que, per altra banda, no és puntual sinó que s’arrossega des de fa molts anys, no cal fer plantejaments més aprofundits. Però, en la meva opinió, es necessiten introduir canvis molt importants, a més de començar de forma immediata a trobar sortides a la situació actual. Aquests canvis estratègics, encara que es proposin des de l’APiC, solament són viables si s’aborda de forma global la reorientació conceptual, estructural, organitzativa i les actuacions del sistema sanitari i això implica modificacions substantives del marc legal. Entre altres de la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya (LOSC), el decret de reforma de l’Atenció Primària o el mateix Servei Català de la Salut (CatSalut) en la perspectiva d’un veritable Servei Nacional de Salut de Catalunya.
La crisi del sistema sanitari no afecta només l’APiC sinó a la seva globalitat. Els hospitals, l’atenció sociosanitària, l’atenció urgent i la salut pública també necessiten, cada cop amb més premura, canvis importants. Aquesta necessitat no és fruit exclusiu ni principal de la crisi i les retallades, que l’APiC ha sofert amb més intensitat. Són els nous reptes que planteja l’atenció de salut efectiva i eficient d’una societat desenvolupada els que han d’impulsar la reorientació del conjunt del sistema sanitari.
Uns governants amb visió política i social coherent mai haurien d’engegar canvis parcials sense tenir clar els globals que els han d’acollir i emmarcar. És per això que cal posar en marxa a curt termini mesures operatives que donin solució als “punts negres” del sistema, en aquest cas de l’APiC, però també, i de forma gaire bé simultània, altres de caire estratègic. Oblidar-re unes o unes altres pot condemnar al fracàs, total o parcial, els canvis necessaris.