Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
L’atenció primària espanyola sempre ha estat subjecta a tensions de fragmentació tant com a conseqüència de l’erosió dels seus ja escassos recursos com, el què és més greu, amb la creació de noves estructures organitzatives amb l’objectiu d’assumir l’assistència de determinats tipus de problemes de salut i/o grups poblacionals. Aquestes tensions es produeixen en una atenció primària que no ha estat capaç de generar un equilibri adequat entre les seves vessants clínica i comunitària d’actuació i que encara avui, a més de 30 anys de l’inici de la reforma, no ha aconseguit assumir el seu paper de columna vertebral del sistema nacional de salut en termes pressupostaris, organitzatius i competencials.
Aquesta tendència a la fragmentació s’ha traduït, per exemple, en iniciatives estatals i autonòmiques que propugnen l’engegada de programes específics per a l’atenció dels pacients crònics, programes que generen elements organitzatius afegits i diferents dels propis de l’atenció primària. Sembla com si els pacients crònics no haguessin estat sempre un dels grups més prioritaris de l’atenció primària quan ja en les mateixes albors de la reforma una de les primeres línies programàtiques que es va dissenyar per als nous centres i equips va ser precisament aquesta. Millor que fragmentar i diversificar els recursos destinats a l’atenció dels crònics finançant noves estructures seria dedicar-los a potenciar la integració funcional dels recursos sanitaris i socials propis de l’Atenció Primària i Comunitària (APiC) i prioritzar la consecució de resultats i objectius de millora de l’atenció de salut en aquest àmbit.
També és necessari revertir la tendència creixent a extreure del camp competencial de l’APiC l’atenció a la dona amb referència especial als aspectes de promoció i prevenció en salut sexual i reproductiva i a l’atenció de l’embaràs normal. Un nou enfocament de l’APiC com el que es va exposar en el tercer lliurament d’aquesta sèrie, integrant els serveis i professionals d’aquest àmbit en un únic marc de planificació i gestió estratègica i operativa, pot facilitar el desenvolupament decidit d’aquest camp assistencial en l’APiC.
L’atenció a la salut mental sempre ha estat un dels camps prioritaris de l’APiC i si bé és cert que al llarg del procés de reforma s’han anat generant vincles de relació entre ambdues, d’efectivitat i intensitat variables en diferents llocs, no ho és menys que els dos sectors no comparteixen plenament marcs de planificació i gestió. No estem proposant que els actuals centres i professionals de salut mental perdin la seva individualitat integrant-se totalment en els equips d’atenció primària, el que es propugna és que se situïn en un context territorial d’APiC com un recurs més de la mateixa, la qual cosa possibilitaria la seva integració total en tots els aspectes, incloent-hi els pressupostaris i, per descomptat, els assistencials docents i de recerca.
La prestació de l’atenció domiciliària és un altre dels àmbits d’actuació propis de l’APiC que ha estat i és objecte de tensions fragmentàries des de fa temps. En diverses comunitats autònomes, entre elles Catalunya, s’han engegat equips diferenciats per assumir l’atenció domiciliària de tipologies concretes de pacients, amb referència especial als terminals. També s’han instaurat programes d’hospitalització a domicili amb l’objectiu de donar assistència a pacients donats d’alta precoçment dels hospitals. Totes aquestes iniciatives i altres similars han anat erosionant les competències de l’APiC, extraient de l’activitat quotidiana dels equips de salut i els seus professionals mèdics, d’infermeria i treball social un camp de responsabilitat que els és consubstancial tant des d’una perspectiva conceptual com a operativa. Dit això, és obvi que no es pretén menysprear la qualitat del treball dels professionals que presten els seus serveis en aquests equipaments d’atenció domiciliària, però això no ha d’impedir que es jutgin negativament les decisions de planificació i pressupostàries que van portar a la seva creació traient de l’APiC les dotacions de recursos que haurien permès que fossin els mateixos components dels equips de salut els que s’encarreguessin d’aquest grup d’activitats.
També cal analitzar des d’aquesta perspectiva d’integració a l’APiC les dotacions de tecnologies diagnòstiques i terapèutiques que són imprescindibles per incrementar la seva capacitat resolutiva. En aquesta línia de pensament no cal considerar solament les tecnologies presents habitualment als actuals centres d’atenció primària sinó també les que són pròpies de les especialitats integrades a l’APiC com, per exemple, otorinolaringologia, oftalmologia o dermatologia. Mereixen un epígraf especial les tècniques de diagnòstic per la imatge com l’ecografia que poden permetre, després d’una instrucció adequada dels professionals i a un cost baix, augmentar la capacitat diagnòstica i evitar derivacions hospitalàries.
En definitiva, el que es proposa és deixar de prendre decisions que puguin impedir el desenvolupament d’una APiC potent i canviar-les per unes altres que afavoreixin la integració dels recursos assistencials per als pacients no ingressats.
