Si calgués resumir els problemes que afecten la comunicació científica en només un, aquest seria l’exageració, o hype, com diuen els anglosaxons. Missatges exagerats són tots els que, de forma voluntària o involuntària, distorsionen les troballes de la recerca i van més enllà del que se sap amb certesa. I no són una raresa, sinó un fenomen massa habitual. Passa en el periodisme, on s’etiqueta com a sensacionalisme; en la divulgació, quan se sacrifica el missatge científic rigorós en l’altar de l’espectacle (l’espectacularització de la ciència), i en la comunicació professional, quan en les notes de premsa es mostra solament la cara més positiva de la recerca. I pot passar fins i tot en la comunicació entre metge i pacient, quan no s’ofereix una informació equilibrada entre els beneficis i perjudicis de les intervencions mèdiques. L’efecte final de l’exageració, particularment en el camp de la biomedicina, és la creació de pors infundades i d’esperances desmesurades, a més d’una certa pèrdua de confiança. A les xarxes socials els missatges distorsionats campen al seu aire, però una part de la responsabilitat també és dels agents de l’ecosistema de la comunicació científica, des dels investigadors als periodistes, passant pels comunicadors i divulgadors professionals.
Gairebé 400 d’aquests agents, gairebé tots espanyols però també de Llatinoamèrica, es van reunir fa res a Còrdova (Espanya) al VI Congrés de Comunicació Social de la Ciència per discutir sobre els reptes, mitjans, maneres, recursos, problemes i altres circumstàncies que afecten la difusió de la ciència i els seus protagonistes. La seva visió, com no podia ser d’una altra manera, no és uniforme, doncs la tasca de científics, comunicadors i periodistes és ben diferent. Els científics, malgrat la falta de recursos i les retallades dels últims anys, estan fent meritòries contribucions a la ciència alhora que s’involucren cada vegada més en tasques de divulgació; els comunicadors i divulgadors estan desplegant una infinitat d’iniciatives per acostar la ciència al públic, i els periodistes, sens dubte la part més minoritària en aquest congrés, segueixen mantenint el millor que poden la seva mirada crítica i la seva imparcialitat. Com va dir la periodista argentina Nora Bär, del diari La Nación, el periodisme ja no és el que era; però, malgrat les seves crisis i dificultats, persisteix en la seva obligació d’informar amb rigor sobre la incertesa pròpia de la ciència, tractant a més de promoure el pensament crític i l’alfabetització sobre el mètode científic. Perquè la ciència no és un món ideal, com sovint ens fan veure els divulgadors, sinó una activitat complexa i amb els clarobscurs de tota activitat humana. I si no s’ocupen d’això els periodistes, qui se n’ha d’ocupar?
L’element aglutinador de tots aquests professionals no és un altre que la cultura científica, que és una part de la cultura tan important com les humanitats (segons la cèlebre fórmula de Jorge Wagensberg, cultura menys ciència igual a humanitats). En les últimes dècades, i des dels diferents fronts, s’ha fet molt per la seva promoció; sens dubte cal seguir fent-ho, però d’una manera cada vegada més madura i responsable. Perquè la major cultura científica ajuda a moderar l’optimisme sobre els efectes del desenvolupament científic-tecnològic i fomenta la participació, com va apuntar el filòsof de la ciència José Antonio López Cirerer. Inevitablement, ens fa també més desconfiats de les institucions científiques, més crítics amb els missatges i més descreguts de la imatge una miqueta idealitzada de la ciència. Ens fa més escèptics, sí, però “escèptics lleials” amb el raonament crític i científic.
