Tal com han exposat i documentat les meves companyes en aquesta sèrie d’articles sobre Violències dels sistemes sanitaris envers les dones, els nostres cossos així com processos fisiològics són sovint abordats pel sistema sanitari i mèdic des de la patologia, la desconfiança i la medicalització.
L’embaràs i el part no en són una excepció. Les dones anem denunciant a títol individual i també des d’associacions d’usuàries com Dona Llum les experiències de violència obstètrica que vivim en processos vitalment i emocionalment tan significatius com són l’embaràs i el part.
L’Organització Mundial de la Salut l’any 2014 va emetre una Declaració per a la Prevenció i erradicació de la falta de respecte i el maltracte durant l’atenció al part als centres de salut, denunciant que a tot el món moltes dones reben un tracte irrespectuós i ofensiu, que no només vulnera el nostre dret a una atenció digna, sinó que també amenaça el nostre dret a la vida, la salut, la integritat física i la no discriminació.
Aquesta organització es fa ressò del nombre cada cop més elevat d’investigacions que, en consonància amb les denúncies de les dones, mostren un panorama alarmant, especialment perquè l’embaràs i el part són moments on som particularment vulnerables. A títol d’exemple es refereix a un “evident maltracte físic, profunda humiliació i maltracte verbal, procediments mèdics sense consentiment o coercitius, falta de confidencialitat”, etc.
Al nostre territori aquestes situacions també es produeixen. De fet, en comparació amb altres països de l’entorn europeu, a Espanya i a Catalunya es practica una obstetrícia altament medicalitzada i patologitzadora, sense que això impliqui una millora significativa de resultats a nivell de morbimortalitat.
Els motius de l’anterior són variats. Per començar, essent la medicina androcèntrica en general, la ginecologia i l’obstetrícia en particular són disciplines especialment misògines, tal com posen de manifest recents estudis.
A més a més, a Espanya i a Catalunya existeix una alta presència de medicina privada, el qual augmenta els nivells de medicalització, tot convertint les intervencions en objectes de consum més enllà de la seva pertinença intrínseca des d’una perspectiva de la salut.
Les dones espanyoles i catalanes estem especialment educades en una cultura de l’abnegació, d’aquesta manera es justifica que pel bé del nadó ens sacrifiquem, malgrat que les intervencions proposades siguin perilloses no només per a nosaltres mateixes, també per als nadons que suposadament es tracta de protegir.
Culturalment no es promou viure l’embaràs i el part com a moments a gaudir i viure saludablement i amb alegria, sinó com a processos en els quals tenim por constant que quelcom vagi malament i desconfiem de nosaltres mateixes i les nostres capacitats, tot posant-nos en mans de persones que ens ofereixen una atenció patologitzadora, medicalitzada i estandaritzada.
D’aquesta manera, som un dels països de la Unió Europea amb major intervencionisme en el seguiment de l’embaràs, imposant en les dones tot un seguit de cribratges i proves diagnòstiques no recolzades per l’evidència, sense explicar-ne les raons ni oferir alternatives.
El moment del part també està altament medicalitzat, per exemple amb uns nivells d’ús d’oxitocina intrapart amb l’única finalitat d’accelerar el procés, així com d’analgèsia peridural, dels més alts d’Europa, entre d’altres.
El gener de 2018 Dona Llum va fer públic l’informe Néixer en Horari Laboral on utilitzant dades oficials de l’Idescat va mostrar com els centres sanitaris indueixen parts i fan cesàries que obeeixen als seus propis interessos organitzatius i no pas a raons de salut, tot posant en perill la salut de les dones i els seus nadons. Al cap i a la fi a Catalunya es practiquen més del doble d’induccions i cesàries que les que recomana l’OMS.
Lamentablement, sovint succeeix que les persones professionals de l’obstetrícia reaccionen defensivament a les demandes i experiències de les dones. D’una banda, és difícil revisar-se i admetre que moltes de les pràctiques apreses no només no estan basades en evidència, sinó que són violència. De l’altra, tal com ja hem dit, a nivell organitzatiu no es facilita que es puguin establir relacions horitzontals amb les dones, basades en el diàleg i l’acompanyament, ja que per exemple les visites són curtes i les ràtios als paritoris preocupants.
Perquè les dones deixem de patir violència obstètrica cal que l’embaràs i el part siguin abordats des de la fisiologia i des de la normalitat, i això passa perquè les dones coneguem el nostre cos i confiem en les nostres pròpies capacitats, tot responsabilitzant-nos de la nostra salut.
Les persones professionals de l’àmbit de la salut han d’actualitzar-se i dirigir-se cap a una atenció despatologitzadora, abandonant pràctiques iatrogèniques i intervenint només d’acord amb criteris de salut, mai organitzatius. La professional de referència en embaràs i part ha de ser la llevadora sense excepcions, que ha de tenir autonomia per a poder exercir amb dignitat i en benefici de les dones.
També caldria que el seguiment de l’embaràs normal fos competència exclusiva de les llevadores des dels ASSIR (atenció a la salut sexual i reproductiva) o serveis d’atenció primària, reservant la intervenció d’obstetres per als embarassos patològics o de risc en exclusiva. De la mateixa manera els protocols per a l’atenció de l’embaràs i part normal haurien de ser redactats fonamentalment per llevadores, no pas des dels serveis hospitalaris com succeeix en l’actualitat. Aquest enfocament també permetria un seguiment més proper i personalitzat.
Podeu llegir el manifest «Per un part respectat» de Dona Llum aquí.
