Un reixat de ferro amb una petita porta separa el carrer de l’edifici. La primera clínica dedicada íntegrament a persones LGTBI d’Uganda es troba als afores de Kampala, a uns 20 minuts amb moto del mercat principal. En una sala plena de cadires, un noi pregunta quin tipus de mesures higièniques ha de prendre abans de practicar sexe. Davant, una doctora li contesta assenyalant unes paraules apuntades a la pissarra. És un tema que ja s’ha parlat, el noi ha arribat tard.
La reunió l’organitza Ice Breakers Uganda de forma periòdica i, una altra vegada, ha estat un èxit de convocatòria. En un lloc tranquil dins de la sorollosa capital, l’organització prepara espais on la comunitat LGTBI pugui intercanviar coneixements, experiències i rebi atenció mèdica.
Només estan atenent i donant informació als seus pacients, però la seva activitat es realitza de forma semiclandestina en trobar-se sota un buit legal, en un país en el qual l’homosexualitat està durament penada. L’actual normativa pot condemnar fins amb 14 anys de presó a les persones homosexuals.
Molts dels assistents són portadors del VIH o altres malalties infeccioses. L’accés a la salut a Uganda és fràgil, ja que el preu dels medicaments i els honoraris del personal sanitari són les grans barreres. Però una persona homosexual que contreu el VIH o altres malalties de transmissió sexual té un altre obstacle: l’homofòbia institucional. Des de 2009, l’ofensiva legislativa per retallar al màxim els drets del col·lectiu LGTBI ha estat contínua.
Ara bé, si l’Estat crea problemes de desigualtat, hi ha qui s’ajunta per solucionar-los.
Brian Masinde, activista de l’organització, afirma que “alguns metges es neguen a atendre a persones homosexuals. Els associen amb la malaltia del VIH i provoca un augment de la seva vulnerabilitat”. Masinde va iniciar la seva vida d’activista fa ja deu anys, just quan va complir la majoria d’edat.
Des d’un principi es va vincular als aspectes relacionats a la salut, primer com a participant i ara com a encarregat de la comunicació. La seva dècada d’experiència en l’organització Ice Breakers Uganda li permet dir que “la situació és molt millor ara que uns anys enrere, però hem de seguir treballant i recaptant fons per donar solucions”.
Segons dades de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), el 2017 hi havia a Uganda 1.400.000 de persones amb VIH, un 5,5% de la població, i cada any es comptabilitzen unes 50.000 infeccions noves. Els nivells aconseguits a principis del mil·lenni eren encara superiors i el govern de Yoweri Museveni, al costat de sectors de l’Església, va començar una campanya per culpar a gais, lesbianes i transsexuals de la ràpida propagació de la malaltia.
Grace, que no vol donar el seu cognom, és la cap de comunicació de Sexual Minorities of Uganda (SMUG), l’organització que aglutina més col·lectius dins la lluita pels drets de la comunitat LGTBI. Afirma que “perseguir a la comunitat dóna vots i és bo per a la carrera dels polítics, per això sempre ens utilitzen com a cortina de fum”.
Una clínica única
Al tranquil pati, lluny del soroll de les motos i camionetes, s’alcen dos senzills edificis. Un és la sala de reunions, l’altre una clínica equipada amb recepció, laboratori d’anàlisi i consulta. La IBU Clinic es va inaugurar el 2012 a Kampala, i mentre els usuaris passen d’un en un, Masinde comenta que “la prevenció i l’educació sexual són bases de les nostres vides de les quals no parlen a cap escola, i menys en el cas de les persones homosexuals. Aquí, amb l’experiència de tots i l’ajuda de professionals, donem indicacions o situacions en les que ens podem trobar.”
“Per a nosaltres és una activitat solidària. Com a metges veiem amb total incredulitat que s’hagi de realitzar gairebé d’amagat”, diu el doctor Mike, qui no vol donar el seu nom real. “Molts col·legues saben el que fem i, evidentment ens donen suport, però encara tenen por de fer un pas més pel que diran els seus superiors”.
Els participants són joves que no passen dels 30 anys. Tots ells, abans de les revisions mèdiques, repassen amb un voluntari de l’associació actituds i accions bàsiques a l’hora de tenir sexe sense risc. Asseguts i abarrotant la sala es van succeint els temes: higiene, ús del preservatiu, pastilles per prevenir el VIH, etc. Qüestions bàsiques, però la marginalitat amb la que certs sectors han tractat al col·lectiu homosexual provoca que tots els seus drets es devaluïn.
Però aquesta suposada vulnerabilitat els fa créixer en la seva autogestió. A les reunions, l’aprenentatge és col·lectiu i trenquen la por, i el gel, per parlar sobre sexualitat. “Aquí puc ser com sóc, vestir-me com vull, sentir-me lliure”, comenta Paul, que no vol donar el seu veritable nom.
“Fora de les reunions entre nosaltres és molt més difícil tenir aquest tipus de converses, per a ells és una forma també d’esplaiar-se i comportar-se de forma normal, sense haver de forçar cap situació”, segons Brian Masinde. “Imagina’t com ha canviat la seva vida, d’anar entre quatre o cinc a fer pressió perquè t’atengui un metge, al fet que tinguin una visita privada i gratuïta”.
Els intents del Govern d’augmentar la repressió
En aquest context, el Govern ugandès pretén augmentar encara més les penes contra la població LGTBI. El 2009, es va introduir a debat al parlament una nova llei per al col·lectiu, la coneguda com a Llei Antihomosexual. En aquests anys l’epidèmia del VIH i altres malalties de transmissió sexual s’havien aguditzat. El govern del Moviment de Resistència Nacional (MRN), liderat per Yoweri Museveni i sectors de l’església evangèlica, va culpar de la crisi de salut a aquells que mantenien relacions amb persones del mateix sexe. Amb aquesta premissa va voler endurir el càstig per tots ells: en els casos més extrems la condemna podia ser la pena de mort.
El debat legislatiu va coincidir amb una recrudescència de la persecució a activistes pels drets humans i ONG. Ja el 2014, Museveni va signar el projecte que es va convertir en llei, que després va ser revisada de manera que les condemnes no eren tan brutals. Però per sorpresa de molts, el Tribunal Constitucional la va declarar nul·la, fet que va provocar una nova revisió de la llei i l’inici d’un nou debat que arriba fins avui dia.
La singularitat del lloc i la seva tasca solidària fan que Ice Breakers, juntament amb altres organitzacions del col·lectiu LGTBI a Uganda, vegin un futur en positiu. Projectes com el Queer Kampala Film Festival, publicacions digitals com Kuchu Times, la revista Bombastic o associacions com SMUG estan consolidant el moviment.
Així i tot, cal no oblidar que la seva tasca arriba a una petita part de la població, que l’heterogènia Uganda viu en la seva majoria desconeixent aquests projectes. Amb les xarxes socials el seu paper es va filtrant cada vegada més, però l’altaveu oficial del Govern els segueix estigmatitzant. Perquè com diu Brian Masinde, “nosaltres fem el treball que hauria de fer l’estat, sense ser l’estat, i és un treball molt llarg i dur”.
