La despesa pública en medicaments a Espanya va tornar a pujar l’any 2013 un 4,8%. Estava continguda des del 2010 amb les mesures, injustes i impopulars, dels governs de l’estat i de Catalunya, com van ser: l’ampliació del co-pagament i l’euro per recepta, per primera vegada a la història dels pensionistes, que va representar per a molta gent, sobretot persones amb pocs recursos, gent gran i malalts crònics, una despesa que no van poder afrontar (donant-se el cas que fins a un 16% dels fàrmacs que es recepten no eren comprats pel pacient). Unes altres causes de la contenció van ser l’exclusió d’immigrants, el nou sistema de preus de referència i la retirada del finançament públic per Decret, de 400 medicaments, essent substituïts com era d’esperar per la indústria farmacèutica i els prescriptors, per medicaments més cars. Però des del 2013 fins ara aquesta despesa ha seguit augmentant.
Per què es dóna aquesta situació, que malgrat totes les mesures, moltes d’elles simples retallades injustes que queden amortitzades en pocs mesos i el negoci per uns quants segueix creixent? Com analitzava el Dr. Joan Ramón Laporte en l’apartat de Política del Medicament del document fruit d’un seminari del CAPS “Per un millor sistema públic de salut”, del desembre 2011, “falta una política del medicament radical”, que passi de l’hegemonia de la indústria del fàrmac a la gestió per part del professional de la salut, sobretot d’Atenció Primària, amb formació, recursos i temps suficient.
A Catalunya l’any 2017 es varen pressupostar a càrrec del sistema públic: 1.086 milions de farmàcia ambulatòria i més de 666 milions de farmàcia hospitalària (amb un augment respecte al 2016 del 13,5%); el que dóna un total de despesa en fàrmacs del 19,9% del pressupost total del departament de salut.
En els darrers 20 anys la despesa pública en medicaments sempre ha crescut per sobre de l’IPC malgrat totes les mesures aplicades pels governs: regulació de preus 1964, co-pagament del 10% el 1967, del 20% al 1978, del 30% al 1979 i del 40% al 1980, nova regulació de preus al 1991, 93 i 97, llistes negatives, introducció de genèrics i preus de referència al 2000. Fins a les mesures recents del 2010 i 2011 que ja hem vist que també han estat amortitzades.
És per aquests reiterats fracassos que les polítiques han de canviar. A més de les mesures de només pagar amb diners públics aquells medicaments seleccionats pel seu cost-efectivitat, cal negociació centralitzada dels preus, caldrà fer èmfasi en totes les mesures que reforcin als professionals com a gestors independents dels fàrmacs, amb la seva informació i formació continuada organitzada pel sistema públic i no per la indústria, no acreditar cursos patrocinats per la indústria, prohibició de l’activitat comercial sobre medicaments als centres sanitaris públics, constitució de comissions fàrmaco-terapèutiques en els centres sanitaris que garanteixin la participació real dels professionals, la fixació de criteris i l’avaluació de tractaments, etc. i potenciar la participació de la ciutadania en aquestes polítiques.
La despesa en medicaments a Catalunya se’ns emporta quasi el 20% del pressupost de salut! No es tracta només de no gastar tants recursos públics, de ser més eficients, sinó que això vol dir fer bona política, redistribuir els recursos prioritzant el més important, significa un canvi radical de política sanitària, inclús de model del Sistema, ara centrat molt en el tractament especialitzat, passant a un nou paradigma de promoció de salut, d’atenció Primària i salut comunitària amb suficients mitjans perquè es pugui donar un autèntic professionalisme amb sentit social.
3 comentaris
Efectivament, en els pressupostos la despesa en medicaments suposa un 19-20%. Però en les liquidacions suposa un 29,6%. De cada 100 € destinats a sanitat, gairebé 30 es dediquen a medicaments. Compareu amb menys de 10% a països nòrdics, 10-12% a Gran Bretanya, o topall fixat per llei a Itàlia de 14%. Una xifra escandalosa.
Però el problema no és “pressupostari”. Més de la meitat dels medicaments que es prescriuen i es consumeixen són innecessaris, però causen important iatrogènia. Des de finals dels anys 80 hem passat de 10 prescripcions per habitant i any al doble, 20 per habitant i any. Els medicaments són una de les primeres causes de malaltia, incapacitat i mort.
Molt be les darreres dades !!
Gracies JR.
Per molt que es faci prevencio, amb resultats a mig-llarc termini, caldria abordar urgentment el consum farmaceutic d’aquest pais des de la bassant clinica, la compra conjunta de medicaments i la pressio del lobby farmaceutic tant a nivell dels prescriptors com de les Institucions. Els resultats economics i clinics podrien ser espectaculars i donar solucio a moltes mancances del nostre sistema sanitari com, per exemple, la prevencio i promocio de la salut. Pero molt em temo que els nostres dirigent no pensen resoldre el problema de fons.