La deterioració de l’atenció primària s’ha estès de tal manera que ha arribat a un següent nivell: l’abandó de professionals davant una situació que consideren insostenible. Aquest mes, tres metgesses de Burgos han deixat el seu treball en un centre de salut com a última protesta davant l’ordre de la seva Conselleria que cobrissin guàrdies després de completar les seves jornades. Al desembre, 22 caps de centre de Vigo van renunciar als seus llocs. “Hem explotat”, van dir les sanitàries burgaleses en formalitzar la seva renúncia.
El menyscapte de la cura sanitària de primer nivell ve acumulant-se des de fa més d’una dècada. Els recursos assignats pels diferents governs autonòmics –els encarregats de l’assistència sanitària– estan en nivells de fa deu anys, segons reflecteix el Sistema de Comptes de la Salut del Ministeri de Sanitat.
Miri on es miri, la situació comparteix característiques comunes: la reducció d’inversions ha derivat en una escassetat de plantilla insuficient per a atendre les necessitats que planteja una població cada vegada més envellida i dependent. Les consultes en el centre acaben per ser rabents i més superficials. Els metges demanen disposar de 10 minuts per pacient. En algunes zones es queden moltes vegades en cinc, asseguren.
La importància que les administracions atorguen a l’atenció primària ve reflectida per l’evolució de l’esforç que li han dedicat: el 1982, primària suposava el 20,2% de tot el pressupost sanitari. En un declivi sostingut, el 2017 es va col·locar en el 14,2% (9.500 milions d’euros de 66.600). La inversió en atenció hospitalària és 4,6 vegades major. “L’atenció especialitzada és més vendible. Un accelerador lineal dóna més centelleig”, una espècie d’electoralisme hospitalari, explica Aurelio Duque, metge de capçalera i president de la Societat Valenciana de Medicina de Família.
2018 ha vist com els sanitaris de família s’han tirat al carrer en protestes. A Catalunya va haver-hi vaga a l’octubre. A Andalusia i la Comunitat Valenciana les mobilitzacions van ser al novembre. A Burgos, se succeeixen setmanalment els actes de protesta davant el que descriuen com a “sobrecàrrega i saturació” del servei. A Galícia, els aturs dels treballadors dels llocs d’atenció continuada s’han mantingut durant mesos. L’Organització Mèdica Col·legial resumeix que “una atenció primària afeblida i sense alta capacitat de resolució llastrarà tot el nostre sistema sanitari públic”.
Lluny de les xifres europees
Juan Antonio Ayllón, veterà metge de primària a Burgos, va més enllà i considera que la deterioració és “producte d’un indissimulat interès per acabar amb un sistema equitatiu i eficient. La falta de personal i de temps són la conseqüència d’això”.
Aquesta conseqüència té xifres concretes i esclaridores. A Espanya, la mitjana de metges de primària per cada 10.000 habitants està en uns 7,4 quan la mitjana europea arriba als 9,7. En el cas de les infermeres, la mitjana espanyola és de 6,8 sanitàries per 10.000 i a Europa se’n va als 8,8. “Això fa que hi hagi professionals que tinguin fins a 1.600 pacients assignats. O pediatres amb 900 nens”, abunda Aurelio Duque. “I si hi ha baixes podem començar la jornada amb 35 cites i acabar la jornada amb 45 consultes”.
La mitjana d’espera per a obtenir cita en una comunitat autònoma com Madrid està en 2,26 dies “encara que pot arribar a set”, explica el sindicat CCOO. L’Executiu regional d’Ángel Garrido (PP) ha posat en marxa un projecte pilot perquè 14 centres de salut acabin els seus horaris ordinaris a les 18.30 davant la seva incapacitat per a implementar substitucions. “Més de la meitat de les baixes no es cobreixen”, va reconèixer en presentar el pla als sindicats.
El nombre de metges de família en centres públics a penes ha variat des de 2010. Una mica per sobre de 28.000. El de pediatres ha crescut un 0,9% i es mou en els 6.400. La infermeria està pitjor i, per exemple, en 2017 es va acabar amb menys infermeres contractades en centres públics que un any abans i només un 1% més que el 2010.
Aquestes jornades de qualitat assistencial minvada i la directriu de la Junta de Castella i Lleó perquè les metgesses del centre de salut de Los Cubos (Burgos) atenguessin després urgències en un altre Servei d’Urgències de Primària va ser el que va fer que les doctores Pilar, Sonia i Núria decidissin deixar el treball fa deu dies. Sanitat els va oferir una espècie de moratòria que van rebutjar per no abordar el problema estructural, van dir. “Renuncien a causa de la impossibilitat de garantir una atenció digna. És un acte de responsabilitat”, assegura la Coordinadora Estatal d’Atenció Primària.
Fons malgastats
L’atenció primària és considerada crucial i, no obstant això, rep quatre vegades menys recursos que l’especialitzada quan les comunitats autònomes reparteixen els pressupostos. “El que embeni electoralment és un hospital ple de màquines”, reflexiona el metge Ayllón. “Però la base del sistema sanitari no és l’hospital. És l’atenció primària la que atalla la diabetis o la hipertensió”.
L’OCDE li dóna la raó. Fa només uns mesos, l’organització va emetre un veredicte demolidor: el 20% de la despesa sanitària a la Unió Europea es malgasta per la falta d’inversió en primària i medicaments genèrics. L’informe explicava que fins a un 6,3% dels ingressos hospitalaris a Espanya podrien resultar evitables amb millor atenció en els centres de salut: “Millor gestió tant de patologies cròniques com agudes fora de l’hospital”.
A quines malalties feia referència l’informe? Diabetis, malaltia obstructiva pulmonar, asma, fallada cardíaca i hipertensió. “Molts pacients es presenten als hospitals simplement perquè l’atenció primària no està disponible”, concloïa l’anàlisi. I com el que passa en el sistema sanitari està connectat, aquest flux engreixat d’usuaris cap a les urgències hospitalàries redunda en la saturació i col·lapse del servei. Un últim capítol sobre això s’ha viscut fa dues setmanes a Santiago de Compostel·la, on el personal mèdic va portar a la fiscalia la mort de dues persones a urgències després de llargues esperes. La Xunta nega que la demora fos la causa i ha demanat que no es doni una “alarma innecessària”.
No hi ha metges?
Els col·legis de metges calculen que revertir la deterioració implica afegir uns 2.700 metges de família, encara que “on es donen plantilles més precàries és en infermeria”, matisa Marciano Sánchez Bayle, pediatre i portaveu de la Federación en Defensa de la Sanidad Pública. La raó més habitual esgrimida per les administracions és que no hi ha professionals als quals recórrer.
“No hi ha tant escassetat com mala distribució i precarietat”, opina Aurelio Duque. “Si s’ofereixen contractes de dos dies, és molt difícil que s’accepti. Amb una plantilla ben dimensionada, el mateix equip podria cobrir les absències curtes”, afegeix.
No obstant això, el nombre de places de formació ofertes per a especialitzar-se en Medicina de Família en el MIR no ha fet més que caure en l’última dècada i ha perdut 1.051 places, segons el recompte de CCOO. “Ja avisem fa deu anys que en 2018 hi hauria una caiguda de plantilla per les jubilacions”, repeteix Ayllón. La Societat Espanyola de Medicina de Família i Comunitària calcula que, cada curs, surten 7.000 metges formats, però que “3.000 acaben per sortir a treballar a l’estranger” per les condicions ofertes a Espanya.
“Davant la falta de recursos, la pressió ha recaigut en la voluntat dels equips. En un context de retallades per la crisi econòmica, tothom aguanta la seva part, però quan el missatge que reben els professionals és que s’ha sortit de la crisi i la teva situació és la mateixa… aquesta voluntat decau”, reflexiona Sánchez Bayle.
El pediatre creu que el decaïment del servei respon, a més de les retallades econòmiques, al fet que “l’atenció primària és més difícil de privatitzar. Quan els diners ha tornat s’ha anat a despesa farmacèutica i privatitzacions”, opina.
Externalitzar els centres de salut encara no ha funcionat a Espanya. La Comunitat de Madrid va fer un intent enmig de la seva última andanada de privatitzacions sanitàries de 2012 sota la presidència d’Ignacio González i amb el llavors conseller Javier Fernández Lasquetty com a dissenyador: assignar la gestió del 10% dels centres de salut a concessionàries. L’oposició dels directors –més del 50% dels equips directius van signar cartes de dimissió– va deixar el pla en res. Fernández Lasquetty va acabar dimitint i lluny de la política. El desembre passat, va tornar fitxat com a cap de gabinet del president del Partit Popular Pablo Casado.
