Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
El món canvia i el calendari no s’atura, de moment. Els processos segueixen el seu curs malgrat sotracs d’envergadura en pocs dies o setmanes. Tornen a vorejar la lluna, els míssils i drons continuen bombardejant Gaza i ara amb una vella-nova agressivitat criminal per part de l’eix USA/Israel a l’Iran, al Líban. Es juga amb botons “nuclears/atòmics”.
Per què aquest inici inusual? Doncs perquè la pau és un determinant absolutament imprescindible per la salut. Sobrevivim i tirem entre esgarrifats –amb les “trumpades”– i atemorits amb el sionisme exterminador. Fugim d’estudi distrets amb pilotetes, sèries i concursos televisius.
Per què aquest títol? Perquè tossudament, lectors i lectores, anem trampejant, uns millor i molts no tant. Perquè en aquest escenari distòpic, la salut pública i el seu poderós instrument, la sanitat pública, segueixen un accelerat desgavell programat que porta aquest servei públic fonamental a un estat de creixent crisi que amenaça amb la seva liquidació entesa com a tal del servei nacional.
Tanmateix, la lluita segueix, els moviments d’activisme social no s’aturen, les necessitats perseveren i augmenten, i la terra continua girant al voltant del sol, Galileu Dixit. Diguin el que pregonin tants i tan poderosos negacionistes, malgrat tot, tot es mou i l’esperança també.
En aquest estimat espai d’anar a contracorrent, per dimensions, no es pot teoritzar ni pretendre fer un assaig acadèmic; però sí que permet, en canvi, repicar, mes a mes, algunes claus. Traslladar pensaments, informacions, propostes, activisme saludable. Això avui és una joia a mimar i conrear.
Abril és més de brots i despertar de la natura i època de revoltes i de canvis d’un renovat futur. Arrenca puntualment cada 7 d’abril amb el Dia Mundial de la Salut. Un cop més, des de Marea Blanca de Catalunya, ens vam trobar a la plaça Sant Jaume davant de la Generalitat per llegir el nostre manifest i per clamar nous projectes de les velles reivindicacions desateses.
Per exemple, anunciar la futura activació d’una ILP per “Blindar el caràcter públic 100% del Sistema Sanitari Català”, una opció legal complexa que els veterans coneixem i valorem com a forma d’impuls dialèctic i democràtic als carrers, centres i organitzacions. Una tasca dura, campanya difícil, d’exigent acceptació, d’incert resultat —“espòiler”— en seu Parlament. També sabem, però, que posar el tema en campanya, a debat, a difusió, a l’aplegament empoderat i constructiu, és ja quelcom d’una vàlua enorme i una sembra que acabarà donant fruits.
Una apreciació sobre el reiteradíssim i controvertit concepte de “públic”
Un debat semàntic que supera les mateixes definicions acadèmiques o de part. “Allò que pertany a la col·lectivitat, a l’Estat, o és accessible a tothom” o “activitats essencials gestionades o regulades per l’administració (Estat, ajuntaments) per satisfer necessitats col·lectives com sanitat, educació, transport, aigua i electricitat”. O, a la Wikipedia: “Serveis que es financen a través dels impostos, tenen una finalitat de benefici social prestats de manera regular”.
El concepte s’enrareix quan apareix el fonema “gestió indirecta”: la dicotomia entre àmbit públic o àmbit privat. Quan s’introdueix la gestió privada dins d’un servei públic (“provisió”), estem reconeixent per definició dret a lucre o beneficis, profit en l’actuació. I, en definitiva, confonent adjectiu per substantiu “el públic” com usuari o consumidor (d’un espectacle, per exemple), la qual cosa indefectiblement no sols afebleix l’objectiu de servei social primitiu, sinó que a la pràctica confessa que confronta i situa com a major prioritat l’economia sobre allò social (la salut pública). L’exemple de la Sra. Pané en seu parlamentària, amb el seu habitual to prepotent, allò que els “músics de la festa major del seu poble on hi va el públic no tenen per què ser funcionaris municipals” és el paradigma de la manipulació del llenguatge, gairebé tan grotesca com si es diu que els WC s’acostumen a rotular com a “serveis públics”.
El Servei Nacional de Salut que com ciutadania empoderada reclamem, en té la titularitat, el finançament, universalitat, integralitat, qualitat, equitat i “gratuïtat”. Tornem al llenguatge! El terme gratuït, “gratis”, s’entén com que “no cal pagar-ho”, i caldrà revisar-lo i modificar-lo en el llistat de característiques pròpies dels serveis públics. I tant que es paga! El prepaguem tota la ciutadania mitjançant impostos, taxes, tributs, esforç i treball. Quan una administració ens parla de “copagament”, de fet, ens està penalitzant amb un nou “repagament”. O tornar a pagar (qui pugui) sota lògica mercantil, com un “deure” el que és un dret reconegut per les més altes lleis, constitucions, estatuts o cartes socials.
Un cop més, estem al nus de la qüestió. La col·laboració publico-privada equival a acceptar desviació de recursos de procedència nítidament “pública i universal”, amb eufemismes com “externalitzar” o “sistema mixt”. Una parasitació que representarà un detriment del sector públic en mans d’interès i benefici empresarial o privat. Com rebutgem la maliciosa equivalència entre “treballador públic o funcionari”. O públic per dret, no públic d’usuari, costumer, client, per captivar-nos.
Aclarint aquestes bases conceptuals, s’haurà d’acceptar que és no sols és legal, sinó legítim i oportú que la ciutadania democràticament s’expressi, quan vota, però també quan parla, reivindica, demana transparència i passar comptes. Per tant, s’oposa a que els recursos dels pressupostos acabin nodrint el calaix dels beneficis mercantils privats. O que no vol que es destinin a armament i sí a que millorin tots els serveis públics: sanitat, educació, serveis socials, dependència, aigua, medi ambient, energia, transport, habitatge, etc.
Que recuperar aquest caràcter de Sistema Nacional Públic de Salut no s’aconsegueix amb una vareta màgica? Que per tal reversió cal temps? Que s’ha de planificar i executar de manera realista? Tot això cert, i si cal amb mesures realment excepcionals en el procés. Però sense “lucres cessants” que reafirmarien el caràcter lucratiu que impregna tot el sector negoci. I sempre a partir, inexcusablement i necessària, de la voluntat política dels governs competents i, en tants casos, expressada als programes electorals que acaben per no complir-se.
Eppur si muove: I, tanmateix, la lluita per la salut i la sanitat pública avança enfront del desgavell, que lluitar és salut perquè salut és lluitar.
