Escriu el filòsof Joan-Carles Mèlich a La prosa de la vida que “per que hi hagi ètica, cal que no hi hagi deute, que no es deixi res a deure. El deure de no-deure, l’únic deure ètic”. I quin és el deute que tenim amb les futures generacions respecte el canvi climàtic? Un deute alt, sens dubte. Hem construït un món millor en molts aspectes (sanitat, educació, drets humans, justícia, equitat, inclusió… Tot i que hi hagi molt camí a recórrer, molt, el món és millor avui), però serà un món possible amb el deteriorament mediambiental i climàtic que hem provocat?
Fa molts anys, a la dècada dels 80, treballàvem a les nostres classes un documental, After the warming, que l’historiador de la ciència James Burke va produir per la BBC (encara es pot trobar al YouTube). Era el punt de partida per un debat i un treball que els alumnes del moment vivien apassionadament. Encara ho recorden quan ens trobem. Una profecia sobre el canvi climàtic que en aquell temps només interessava a la comunitat científica. Veure’l ara és estremidor. Algunes profecies es compleixen. Certament no podem dir que no ho sabíem.
La Greta ens diu que no pot perdonar. Té raó, perquè el perdó no fa referència ni a la moral ni a la política. El perdó només el pot tractar l’ètica. És la gran paradoxa del perdó com ens recorda de nou Joan-Carles Mèlich parafrasejant el gran Jacques Darrida: “el perdó té sentit perquè hi ha alguna cosa imperdonable, perquè només pot ser objecte de perdó una acció imperdonable”. El perdó només és possible si el mal que el culpable ha provocat és reparable. I si el mal és reparable, si el deute pot ser saldat, llavors ha d’actuar el dret i haurem de deixar el perdó de costat. “No us ho perdonarem mai”… té raó la Greta encara que les seves paraules hagin aixecat butllofes. Ho sabíem, ho sabíem fa molts anys, com profetitzava James Burke, i no hem fet res per evitar-ho de debò.
Però el més important és que la Greta Thunberg (amb les seves llums i ombres, que possiblement també les té, com les tenim tots), amb el seu llenguatge curt i ras, amb la veritat per davant, deixant la hipocresia del que és políticament correcte, ha despertat una generació adormida. Els ha posat en alerta. Els ha fet actuar. “La primera generació que ho fa. La darrera que ho podrà fer”. Ens ho recordava el president dels EUA Barack Obama el 2016, en les eleccions presidencials que van portar a la Casa Blanca les fake news i l’obscurantisme.
Fa anys que el repte de formar les següents generacions en l’esperit crític, en la llibertat, en la presa de decisions arriscades i en la solució de problemes complexes és el nord i el denominador comú dels sistemes educatius. Parlem, escrivim i ens escarrassem en formar futures ciutadanes i ciutadans que facin un món millor. I un món millor només serà possible si és un món sostenible i habitable. I això està en joc. Quin objectiu pot ser millor que aquest per treballar a les escoles? Afortunadament fa anys que la sostenibilitat i la cura pel medi ambient són molt presents a l’escola.
Precisament l’escola ha estat pionera des de fa dècades en l’educació ambiental que tan reivindiquem ara. Moltes famílies han rebut les primeres consignes de sostenibilitat a través dels seus fills: el reciclatge, l’estalvi d’aigua, el consum responsable, la cura de la natura…comportaments ètics que unes quantes generacions d’escolars ja han après i practicat a les seves escoles. I ara ens diuen a nosaltres, els adults: prou! No hi ha prou amb tot això. Hem de canviar actituds, maneres de fer i maneres de viure. Si no és així, els que no podrem viure serem nosaltres ni els nostres fills. Tota una lliçó de solidaritat i consciència, però sobretot de pragmatisme.
Les escoles ens hem de sentir orgulloses. Les escoles i els diferents agents educatius, el que ara anomenem educació 360º. Fa anys que de la mà de programes com les Agendes21 escolars (2001) promogudes pels municipis i Escoles Verdes (1998) del Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya, les escoles hem fet aquest viatge molt ben acompanyades. Podem dir que hem fet els deures plegats.
No obstant, la feina a fer és encara molt gran i transcendent. No podem demanar perdó, però sí que podem posar fil a l’agulla. L’educació és una de les claus. I l’escola, una vegada més, no ho pot fer sola. Ho farà i ho farà bé, situant aquest objectiu com un dels més importants de la seva tasca educativa, acompanyada de les famílies i dels diferents agents, entre els quals hi ha les ciutats amb projecte educatiu, amb els seus plans d’entorn i la potencia educativa local (el municipalisme educatiu), tenen un paper fonamental i decisiu.
I les escoles han de respondre anant més enllà, molt més enllà, de la promoció de les bones pràctiques i dels currículums mediambientalment sostenibles. Hem de promoure entorns de llibertat, de participació i autogovern dels alumnes, on la presa de decisions ètica estigui sempre present. Entorns de llibertat que afavoreixin aquest esperit crític tan necessari.
L’educació ambiental ha de donar pas a un canvi de paradigma. Ens deien fa uns anys que cal actuar localment i pensar globalment. Ara ens cal també actuar globalment. I per fer-ho l’escola contribuirà d’una manera decisiva. Perquè si el pensament global s’assoleix amb una pràctica pedagògica acurada que situa l’alumne en el centre del procés d’aprenentatge, respecta la seva individualitat i el dota d’eines i recursos per desenvolupar-se en un món complex, l’actuació global necessita més que mai d’una transformació digital que millori la qualitat de vida per tothom i que afronti amb garanties el repte de la convivència, de la diversitat, de la democràcia, de la justícia i de la pau.
Com es pot llegir en l’informe de la UNESCO (2017), Educació per als Objectius de Desenvolupament Sostenible, calen dues coses: “Alinear polítiques i accions públiques, privades i de la societat civil; i sensibilitzar i capacitar les persones perquè contribueixin a assolir-los. Una pedagogia transformadora i orientada a l’acció”. A l’acció, sí.
Gràcies, Greta, perquè ens has posat en marxa. No ens perdonaràs i el teu no perdó ens encoratja i ens estimula per no fallar-vos més. Ho va dir el Secretari General de les Nacions Unides, Sr. António Guterres, en la inauguració de la cimera pel clima de les Nacions Unides el mateix 23 de setembre d’enguany: “Ara veig una oportunitat”.
Gràcies infants, adolescents i joves, perquè fareu de debò un món millor i per aquesta oportunitat que ens doneu. Les escoles estem preparades. Les mestres i els mestres també. Fer de mestre és avui encara més bonic. I transcendent.
