Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
La protecció sanitària pública i la protecció de la vellesa són dues construccions de la nostra relativament jove democràcia. La sanitat pública, universal i gratuïta es crea l’any 1986 amb la Llei Lluch, quina cobertura i quins drets s’han retrocedit per la reforma del 2012 i per les persistents retallades pressupostàries. Les pensions es regulen l’any 1989, s’amplien amb prestacions no contributives, i amb el Pacte de Toledo de 1995 es vol garantir la suficiència i el manteniment de la seva capacitat adquisitiva. La reforma de les pensions de 2013 és un nou retrocés, aquesta vegada bloquejant la revalorització de pensions de jubilació. Són dues mostres d’un procés de desmantellament de pilars bàsics per la necessària cohesió social, procés que s’ha caracteritzat per ser abusiu, per malbaratament de mitjans, i per estar guiat per actituds poc responsables.
En primer lloc, aquestes actuacions són abusives, en contraposició a accions respectuoses o justes. Retallar els recursos públics destinats a la sanitat, amb l’argument que hem tirat la casa per la finestra, que en definitiva la salut és un problema privat de cada persona (Conseller Boi Ruiz l’any 2011) o que s’han fet usos injustificats, són raons suficients per acudir al jutjat de guàrdia.
L’any 2017 la despesa pública total en sanitat a Espanya va ser de 69.427 milions d’euros (Estadísticas de Gasto Sanitario Público del Ministerio de Sanidad) xifra equivalent als 70.000 milions d’euros en els quals FUCAS (Fundació de les Caixes d’Estalvi) l’any 2018 estima el frau fiscal. Frau fiscal vinculat a l’economia submergida i a l’escandalosa pregunta: “vol la factura amb IVA, o sense IVA?”, una directa inducció a la il·legalitat i al comportament insolidari. La pregunta, en realitat, hauria de ser: “vol la factura sense mestres, sense metges, sense pensions, sense beques, sense carreteres…?”.
Però també hi ha abús vinculat a l’elusió fiscal que fa possible que el tipus impositiu efectiu mitjà de les empreses de l’IBEX sigui del 6,14% (El Economista, 1 d’agost de 2018) al mateix temps que el tipus impositiu per una pensió pública de jubilació pot arribar al 20%. Pensions que en dues de cada deu famílies de Catalunya és l’ingrés bàsic de la unitat familiar (CCOO informe, 2014), any en què la taxa de risc de pobresa a Espanya afectava el 31,1 % de la població, en tant que la mitja de la zona euro era del 25,8%. A pesar d’això, i ignorant aquestes condicions, el Governador del Banco de España, el 5 de març de 2018, recomanava que: “seria bo que la gent no inverteixi només en habitatge, sinó també invertís més en actius financers”, com si fos fàcil accedir a l’habitatge.
En segon lloc, s’ha malbaratat recursos, en contraposició a la prudència i la solidaritat. Les polítiques d’ajust fiscal han generat un ús no adequat dels recursos públics. L’any 2012 amb recursos públics es va avalar un préstec de 64.210 milions d’euros a la banca privada amb l’objectiu de resoldre les destrosses provocades per la seva imprudent gestió. També ens varen dir que aquest préstec seria restituït després del sanejament del sistema bancari. Ara sabem que l’aval era cert però el retorn no. Segons el Banco de España només es recuperaran 9.857 milions i els 54.353 milions restants els bancs no els tornaran. Aquesta xifra és superior, per exemple, als 43.387 milions d’euros destinats l’any 2017 a despesa pública en educació en tots els nivells educatius (Ministerio de Educación; Gasto Público en Educación). Quelcom semblant ha passat amb les bonificacions a la seguretat social (UGT: L’espoli de la Seguretat Social, 2016) entre 2012 i 2016 es van deixar d’ingressar al Fons de Pensiones por aquest concepte 21.106 milions d’euros, mesura que va reduir el cost laboral de les empreses, però que ni va crear ocupació ni va reduir l’atur. És el malbaratament al mig d’una crisi que ens ha deixat 992.800 famílies amb tots els seus membres l’atur (EPA del primer trimestre de 2019) en un país amb una de les proteccions socials més baixes d’Europa en termes de percentatge del PIB, l’11,2 % enfront del 15,7 % del PIB el 2017 (Eurostat).
En tercer i darrer lloc, la irresponsabilitat en contraposició a la responsabilitat dels que han desmantellat la sanitat i les pensions, i ara, de forma paradoxal, promouen la rebaixa dels impostos com el camí per recuperar la protecció social que han destruït. Una proposta responsable seria la d’acostar la pressió fiscal d’Espanya a la mitja de la zona euro, no cal més enllà. Segons Eurostat són 7,4 punts del PIB els que separen la pressió fiscal d’Espanya i la mitja de la zona euro: l’equivalent a un augment d’ingressos públics de 88.962 milions d’euros. El volum d’aquesta escletxa fiscal s’apropa als 91.260 milions d’euros de despesa pública en pensions de jubilació del 2018 (Ministerio de Trabajo y Seguridad Social). Jubilacions que amb la reforma de 2103, canvia la prioritat de fer sostenible l’actualització del poder adquisitiu de les pensions, per la prioritat de l’equilibri del sistema en les condicions actuals, principi que no s’aplica en cap país d’Europa, canvi de direcció que ha vingut acompanyada per l’ampliació dels copagaments farmacèutics a les persones jubilades. Un missatge clar als pensionistes, si viuen més temps del que estava previst, vulguin o no, estan assumint la responsabilitat de cometre un atemptar contra l’equilibri del sistema i obstaculitzar amb la seva actitud la revalorització de les pensions.
Abús, malbaratament i irresponsabilitat els trobem en l’intent de desballestament de l’Estat del Benestar i en el recorregut que ens ha portat des d’una crisi financera i econòmica fins a una crisi social i moral que ens ha deixat sense un contracte social que cal recuperar.
