Un estudi dut a terme per investigadors del Grup de Treball d’Utilització de Fàrmacs de la Societat Espanyola de Medicina Familiar i Comunitària (semFYC) posa de manifest el dràstic increment de la polimedicació a Espanya entre els anys 2005 i 2015. Segons els resultats d’aquest estudi, entre els anys 2005 i 2015, la polimedicació (prescripció simultània de cinc o més medicaments) durant almenys sis mesos es va triplicar i la polimedicació excessiva (10 o més medicaments) es va multiplicar per 10.
La informació analitzada es va recollir a partir de la base de dades per a la investigació farmacoepidemiològica (BIPA) i, per a això, es van seleccionar els registres de pacients majors de 14 anys i de set comunitats autònomes. Aquesta plataforma informatitzada recull un elevat volum de registres metges d’Atenció Primària al llarg de tot el territori espanyol i pertany a l’Agència Espanyola del Medicament i Productes Sanitaris (AEMPS). En l’actualitat, compta amb històries clíniques anonimitzades de prop de 12 milions de pacients i una mitjana de seguiment per pacient de 8,6 anys.
La polimedicació es va observar en pacients d’ambdós sexes i en tots els grups d’edat, tot i que es va donar especialment en les persones majors de 80 anys i en dones. En majors de 64 anys, la polimedicació va passar del 9,8% al 28,2% en una dècada. De fet, la polimedicació excessiva es va donar principalment en aquesta franja d’edat: si el 2005 passava en el 0,5% de la població major de 64 anys, el 2015 aquest nombre va pujar al 3,4%. Encara que aquestes xifres puguin semblar elevades, els investigadors indiquen que, en realitat, la polimedicació està probablement infraestimada, ja que no es van registrar les prescripcions d’hospitals ni de centres sanitaris privats.
Aquest augment de la polimedicació no és una cosa exclusiva d’Espanya, ja que és una tendència molt similar al que passa en altres països desenvolupats europeus o als Estats Units. Però té aquest increment en la polimedicació una total justificació mèdica o és un reflex d’una sobremedicació que ofereix més riscos que beneficis?
Com expliquen els autors, el progressiu envelliment de la població espanyola és una de les raons que expliquen l’augment de la polimedicació en l’àmbit global. A edats més avançades, solen aparèixer més malalties cròniques i, per tant, s’incrementa la necessitat de medicaments. A Espanya, el percentatge de persones majors de 64 anys el 1995 era del 15% i el 2018 va passar a ser del 19%. Els pronòstics apunten que aquest envelliment s’aguditzarà, arribant a percentatges del 25,6% en 2031. D’altra banda, una de les raons que explicarien per què les dones estan més polimedicades és que, en comparació amb els homes, pateixen més malalties cròniques i tenen una pitjor salut percebuda.
No obstant això, aquestes raons mèdiques només expliquen una part d’aquest fenomen de polimedicació, ja que s’ha observat un increment considerable a totes les edats. En els últims anys han sorgit diferents estudis en països desenvolupats que han detectat una considerable medicació potencialment inadequada (MPI) en ancians. Es defineix com MPI la prescripció de fàrmacs els riscos superen els beneficis esperats o fàrmacs amb una alternativa efectiva més segura i per a la mateixa indicació terapèutica. Es calcula que un de cada cinc fàrmacs usats per persones majors de 65 anys és inadequat.
A més, a mesura que augmenta el nombre de medicaments que consumeix una persona, major és el risc d’efectes adversos per interaccions entre ells i també s’associa a més ingressos en hospitals, major mortalitat i despeses sanitàries i una disminució de la capacitat funcional.
Un estudi publicat el gener de 2020 va observar que un terç de la gent gran al Quebec (Canadà) estava exposat constantment a MPI. A Irlanda, aquesta medicació inapropiada era del 45,6% en persones ancianes el 2015, a Alemanya el 2016 era del 23% i al Regne Unit del 38% el 2012. A Espanya les xifres s’assemblen: un estudi realitzat a Lleida el 2017 assenyalava que a l’almenys la meitat de la població de 70 o més anys prenia un o més medicaments potencialment inapropiats. Entre la MPI més freqüent es trobaven les benzodiazepines de llarga durada i els antiinflamatoris no esteroidals.
Com indica el metge de família Vicente Baos: “La pluripatologia produeix polimedicació, però seleccionar, revisar, evitar interaccions o tractaments superflus és una tasca contínua. Només per a la diabetis i amb tractament oral és molt fàcil tenir tres o més fàrmacs … Si a això sumes hipertensió o cardiopatia isquèmica… La desprescripció ha de ser de fàrmacs inútils o de risc”. Baos ressalta com a exemples les benzodiazepines en ancians o els fàrmacs que agreugen o precipiten un deteriorament cognitiu i afegeix que a França acaben de desfinançar els fàrmacs per l’Alzheimer per ineficaços.
Javier Padilla, metge de família i especialista en salut pública, afegeix: “A la polimedicació incorren diversos factors, alguns relacionats amb l’augment de la cronicitat, la pluripatologia i la longevitat, altres relacionats amb derives pernicioses de la pràctica mèdica, com és la inèrcia terapèutica i la manca d’iniciatives encaminades a expandir els processos de desprescripció i racionalització dels règims terapèutics dels pacients. Finalment, una situació estructural de precarització de la pràctica clínica, multiplicitat de metges prescrivint a un mateix pacient i falta de longitudinalitat (seguiment d’un pacient al llarg del temps per un mateix metge) per aprimament de l’Atenció Primària”.
L’envelliment de la població espanyola al costat d’un constant i sostingut augment de la polimedicació suposa un repte per a la sostenibilitat del seu sistema sanitari. En diferents països com als Estats Units, Dinamarca o Canadà han sorgit iniciatives i eines per eliminar medicaments innecessaris en la gent gran després d’una anàlisi racional de la seva polimedicació. És el cas de MedSafer, una eina electrònica de desprescripció que ajuda a metges i farmacèutics a deixar de receptar medicaments innecessaris en ancians.
“Si he escrit aquesta carta tan llarga, ha estat perquè no he tingut temps de fer-la més curta”, deia el matemàtic Blaise Pascal. Aquesta frase s’aplica perfectament al que succeeix en medicina: les presses de l’atenció sanitària porten a llargues llistes de prescripcions en ancians precisament per la falta de temps (i iniciativa) per fer-les més curtes. El resultat: gent gran tipa de medicaments.
