Actualitat

El possible fi de l’anonimat de la donació d’esperma i òvuls qüestiona el model actual de reproducció assistida

El Comitè de Bioètica d’Espanya (CBE) ha recomanat en un informe aquesta setmana el que reconeixen com un “veritable canvi de cultura en la reproducció assistida” del nostre país: advoca perquè els i les donants d’espermatozoides i òvuls deixin de ser anònims. És a dir, els membres d’aquest òrgan han consensuat que hauria de primar el dret d’una persona nascuda gràcies a tècniques de reproducció assistida a conèixer els seus orígens biològics sobre el dret del donant al fet que aquesta persona mai arribi a saber qui és. El sustenten sobretot en l’interès superior de l’infant i en què això pot constituir una peça clau en la construcció de la identitat d’algú. No seria retroactiu i no implicaria responsabilitats legals.

Les donacions de gàmetes a Espanya són anònimes des de 1988, quan es va aprovar la Llei de Reproducció Humana Assistida que així ho garanteix. Caldria canviar el punt 5.5 en el cas que el Govern fes cas al CBE. Actualment, només contempla que una persona concebuda per aquestes tècniques conegui els seus orígens biològics en molt poques excepcions: per “perill per a la vida” per malaltia genètica, i per assumptes penals. Molts professionals, pacients i donants volen que segueixi sent així. La Societat Espanyola de Fertilitat (SEF), en previsió de l’obertura del debat, va emetre aquest novembre un altre informe oposant-se rotundament a l’abolició de l’anonimat. El que més els preocupa és la pèrdua de donants: “Això posa en perill el projecte reproductiu de moltes dones”.

En el seu document, la SEF assenyalava que, segons l’últim Registre Nacional d’Activitat de 2017, Espanya és líder a Europa en nombre de tractaments, amb 140.941 cicles anuals de reproducció assistida. I “cada vegada hi ha més demanda”, de manera que és important “preservar el model”. Destacaven que la legislació ja preveu excepcions per a quan sigui necessari i que els donants “són avaluats per disminuir la possibilitat de malalties”.

L’Associació per a l’Estudi de la Biologia de la Reproducció (ASEBIR) va publicar un posicionament similar: consideraven l’actual marc legal en “equilibri”, i apuntaven que no és habitual que els fills per reproducció assistida sol·licitin aquesta informació. Al codirector metge de l’Institut Bernabeu, referent del sector, el Doctor Joaquín Llàcer, també l’inquieta. Ell, que treballa en bancs d’ovòcits i d’esperma, sosté que “l’anonimat és un bé essencial d’una llei que ha aconseguit que al nostre país es desenvolupi una de les medicines reproductives més avançades del món”.

“No tornaria a fer-ho”

Encarnación va tenir dues filles que ja són adolescents mitjançant una ovodonació i forma part des de llavors d’Asproin, una associació que reuneix i aconsella a parelles i dones. Comparteix la preocupació que això es dugui a terme “perquè cada vegada estem necessitant més accedir a aquestes tècniques. La gent no és conscient perquè és tabú, però molts no podran tenir un fill com ara esperen. El que més ho dificultaria és que es redueixin els i les donants”.

Per la seva experiència en Asproin, Encarnación constata que és rar el desig de saber el nom del donant: el més comú és que només hi hagi curiositat per la semblança física i per les malalties genètiques, que tenen documentades les clíniques. Encara que algun cas sí que hi ha: a mitjan gener passat, al programa Informe Semanal de TVE, Mikel demanava poder identificar l’home que va donar el seu semen a la seva mare fa 36 anys, per “acabar de construir la meva identitat”.

Romina, que té 26 anys i ha donat els seus òvuls quatre vegades, posa cara al que molts vaticinen: si s’implantés una mesura així, ella no tornaria a fer-ho. “Una de les meves motivacions principals és que és un acte voluntari pel qual tu estàs en certa manera ajudant a una altra dona, però no suposa ni t’exigeix ​​implicar més enllà del procés d’hormones”. No li tranquil·litza el cas que ningú li pogués reclamar responsabilitats legals pel seu material genètic perquè “els vincles no es limiten a la legalitat”. És conscient que avui en dia existeixen excepcions sota les quals sí que algun dia podria trucar-la algú preguntant pel seu ADN compartit: “Tu firmes un contracte de responsabilitat i compromís i no crec que hi hagi moltes dones que donen que no sàpiguen les implicacions”.

Una “tendència” a Europa

La discussió no surt del no-res. L’esborrany de Recomanació de l’Assemblea Parlamentària de Consell d’Europa instava a revisar el tema, i diversos països europeus han modificat les seves regulacions per abolir l’anonimat. El primer va ser Suècia, el 1985; l’últim Portugal, el 2018. “Sembla una tendència consolidada”, argüeix el CBE. Admeten que pot comportar “una possible reducció de les donacions a curt termini en una primera etapa”, però “no la desaparició”, perquè “en molts països s’ha recuperat en el mitjà termini”.

La Societat Espanyola de Fertilitat contraposa altres dades. Posen com a exemple el Regne Unit, on des de 2005 està permès que en complir la majoria d’edat un fill llevant l’anonimat del donant: “En els últims anys aquí no s’han assolit els nivells previs (…) i s’ha produït fonamentalment a costa dels residents no britànics als quals preocupa menys l’eventualitat de ser contactats en un futur”. La SEF esmenta que el 20% de les donacions de gàmetes a Espanya són a pacients estrangers, i el vinculen amb l’anonimat i que si s’eliminés podria donar-se en sentit invers, que els espanyols recorreguessin a altres països.

En una investigació de 2017, les Doctores en Dret Itziar Alkorta i Esther Farnós analitzaven les diferents legislacions mundials i a partir d’elles repassaven els arguments a favor i en contra. Recuperaven enquestes que es van fer a Holanda el 2004, just abans que s’aprovés la llei que suprimeix també aquí l’anonimat: després de molt temps de debat nacional, el 37% dels pares preferia l’anonimat “principalment per la por que un donant conegut pogués interferir en la família en un futur”.

Pel que fa al “dret a conèixer”, Alkorta i Farnós indicaven que cada vegada “anirà cobrant més força” a mesura que s’estenguin els diagnòstics mèdics genètics. Recordaven en tot cas que “no pot obligar els pares a informar els fills sobre l’origen de la seva concepció”, però consideraven que “la tendència cap a una societat amb famílies més basades en rols que en la biologia” i “l’allunyament de la imatge del donant-pare” hauria de facilitar “que el concebut mitjançant gàmetes donats pugui conèixer la identitat” si així ho desitja i sense major problema.

Els experts ho veuen tot com un assumpte amb moltes arestes; legals, ètiques i científiques. Vincenzo Pavone, investigador del Centre Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), l’estudia al costat de Sara Lafuente, i vol prendre-ho com una “oportunitat per revisar tot el sistema de reproducció assistida. Fixar-nos només en l’anonimat seria veure els arbres i no mirar el bosc”. Entén que la genètica pot representar “una part important de la construcció de la identitat, però això és una cosa merament cultural i psicològica”. Per a ell no seria aquest l’argument a favor, sinó “que la societat tingui consciència del paper de les donants a la crisi de fertilitat que vivim, especialment de les dones pel procediment hormonal que els suposa”.

El Comitè de Bioètica citava al seu informe que, si preval el dret a conèixer, “els donants ho faran més conscients del seu paper en la creació d’una vida” i “seran millors des d’un punt de vista ètic”. Pavone no es refereix exactament a això quan parla del “paper”, sinó al fet que “a efectes macroeconòmics, l’anonimat i el discurs de l’altruisme baixa significativament el cost de la matèria, que són els òvuls”. Les donacions “no desapareixerien, encara que potser no tornarien als nivells actuals”. Davant això l’investigador recorda que la reserva ovàrica ara mateix a Espanya és molt gran, amb més de 200.000 emmagatzemats que cobreixen la demanda.

El que sí que passaria, creu Pavone, és que canviaria el perfil de donant: “El farien dones grans que ara, potser ja amb fills i amb menys necessitats econòmiques. També es podria donar un fenomen problemàtic que hem observat: que hi hagi qui ho faci precisament perquè no és anònim, esperant que algú truqui a la seva porta un dia molts anys després”.

Aquest és un article de eldiario.es