Ni en tinc la capacitat, ni ara mateix em veig en cor d’escriure res de forma estructurada. Però, per si pot ser útil a altres, em vaga reflectir sobre el paper algunes de les reflexions i dubtes que aquests dies em volten pel cap. Són això, simples reflexions apressades, en un entorn social de patiment i emergència; com a tals, no tenen més valor i són molt limitades i canviants (probablement en unes setmanes les escriuria diferent).
No sóc capaç, honestament, d’opinar en aquest moment sobre si l’estratègia com s’ha afrontat l’epidèmia ha estat o no la millor. Ni em sento prou capacitat per a fer-ho, ni crec que sigui el moment. Sí que em preocupa que molts altres (professionals sanitaris i no professionals) opinin amb seguretat, marcant càtedra, sobre el tema. I em sembla poc honest que algun epidemiòleg arribi a dir que l’estratègia és ben errònia i demani fins i tot dimissions de càrrecs tècnics. Sincerament, “ara no toca”.
El desconeixement que tenim del virus, de la malaltia i del seu comportament epidemiològic és tan gran que cal ser prudents i esperar a poder analitzar amb perspectiva per a dir coses amb certa base científica. En aquest terreny ens movem en la incertesa; potser perquè els metges de família hi estem acostumats a fer-ho en la clínica, ara també acceptem millor que altres aquesta incertesa epidemiològica.
I és aquesta incertesa la que em fa ser respectuós, malgrat tot, amb les decisions que van prenent els qui en tenen la responsabilitat. Crec que ara, en general, ens convé seguir indicacions (sense deixar de criticar-les o discutir-les, si cal). D’això en sabrien molt més companyes d’ONG (com Metges sense Fronteres) acostumades a moure’s en entorns epidèmics similars. En aquest sentit, em preocupen iniciatives “individuals” que poden ser contraproduents: “inventors” de tractaments, “inventors” de circuits, peticions de centres sanitaris buscant-se la vida per obtenir materials… Són actuacions poc solidàries i probablement contraproduents, encara que puguin ser ben intencionades.
Procuro, això sí, seguir fent, com una formigueta, la meva feina, la que sé fer, la que crec pot ser útil pels pacients, malgrat el desgavell de continus canvis de protocol. Atenc cada dia nombroses persones (aquests dies s’ha fet habitual sobrepassar les 60), flexibilitzant el meu horari (sovint acabo més tard o hi torno fora d’horari). Moltes atencions són telefòniques, sense deixar de fer l’atenció presencial (amb més domicilis) quan cal. No totes, ni de bon tros, són pel “virus”: la vida segueix… i la gent cau i es fractura el genoll o fa una bacterièmia d’origen urinari, o necessita control del seu INR, o està angoixada, o fa un debut estrany d’una neoplàsia, o està a l’espera de resultats de proves per un problema neurològic greu, o necessita aclarir dubtes, o… atendre els múltiples quadres sospitosos d’infecció per coronavirus i posar-hi seny, destriant els potencialment greus dels que no ho són, els que necessiten proves complementàries i els que no, donant instruccions (i prescrivint baixes laborals, algunes que no pertocarien) per evitar estendre el contagi. Llisto aquells pacients probablement infectats amb més risc i els dono suport i seguiment telefònic fins i tot durant el cap de setmana; llàstima que alguns serveis absurdament col·lapsats (com el 061) dupliquin innecessàriament la meva feina
Atendre tot això (com sempre) amb responsabilitat i calidesa, amb proximitat, és la millor aportació que puc fer per procurar que aquestes persones es sentin ben ateses i no vagin innecessàriament a l’hospital. És una feina fosca (no serà motiu de recompensa social com altes actuacions professionals més “heroiques”) però imprescindible.
He procurat aquests dies mantenir la serenitat. No és fàcil. I ajudar que la mantinguin les meves companyes d’equip i els responsables sanitaris i polítics més propers.
Preocupa, en aquest entorn, l’actitud majoritària simplement biologicista: tot centrat en el virus, el seu tractament (quin…?) la seva vacuna (quan la tinguem tot haurà passat…), l’atenció a urgències i a cures intensives (imprescindibles però no són l’única resposta…). Una orientació que oblida altres patiments i que menysté (ja hi estem acostumats) la funció de l’atenció primària de salut: algú sap la feina que estem fent?, algú comptarà el nombre d’atencions a l’hospital que evitem?, algú parlarà del nombre de pacients mantinguts a casa?, algú tindrà en compte l’acompanyament de les persones?, algú valorarà l’atenció a altres patologies que segueixen existint?, algú…?
El deliri ja és sentir com algú proposa que els professionals de l’atenció primària ens dediquem a donar suport a l’hospital. Seria un greu error, un més dels que, probablement, aquests dies estem cometent, tancar els centres d’atenció primària. Això sí que seria “confinar” en l’oblit a tota la població, que està patint!
Dedicat, amb estimació, a un munt d’infermeres, administratives, treballadores socials i metgesses dels equips d’atenció primària que aquests dies estan donant el millor d’elles mateixes…
