Estem vivint un període de la història del Planeta Terra veritablement excepcional tot i que ja s’han donat altres pandèmies al llarg dels segles; potser la més notable la coneguda com Grip Espanyola, que malgrat el seu nom, es va originar als Estats Units i es va propagar a Europa arran del trasllat de tropes nord-americanes a Europa en el context de la Primera Guerra Mundial. En aquella ocasió, la grip va provocar entre 20 i 40 milions de morts i va suposar una gravíssima complicació a la ja situació precària generada pel conflicte mundial, que va finalitzar el novembre del 1918.
Ara no hi ha una guerra mundial però sí conflictes “locals” en els que les grans potències del planeta intenten guanyar posicions favorables a les seves estratègies econòmiques i polítiques.
Sembla que en aquest marc mundial es va impulsar la creació per part del Govern del Sr. Pedro Sánchez de la Oficina Nacional de Prospectiva y Estrategia de País a Largo Plazo, inspirada pel Sr. Ivan Redondo. Un fragment de la notícia que donava compte de la seva creació deia el següent: “Uno de los grandes defectos de la democracia es el cortoplacismo. En la frenética cotidianeidad de los gobiernos, lo urgente a menudo eclipsa a lo importante. Esto genera a su vez otros problemas como falta de pensamiento estratégico, de respuesta a la demanda de la sociedad, obsolescencia legislativa, oportunidades no aprovechadas o escasa anticipación, que están en la base de fenómenos como el cambio climático, el vaciamiento rural o la pérdida de relevancia económica para una nación”.
Grans paraules, grans propòsits. El text parla dels defectes de la democràcia, del “cortoplacismo” i la “escasa anticipación”. Cert! Es sabia què estava passant a la Xina i malgrat això no es varen prendre les mesures anticipatòries pertinents. Aquí se’ns intentava tranquil·litzar dient-nos que es tractava d’un problema que afectava persones que vivien a milers de kilòmetres de distància però es varen obviar detalls inherents a la globalització i, més concretament, als enormes desplaçaments que milers i milers de persones fan cada dia, de manera que el que passa als antípodes avui ens afectarà demà a nosaltres mateixos.
Hem tingut també notícia dels advertiments que diversos científics entre ells, el Professor Alex Arenas, director del Grup d’Investigació Alephsys Lab, que va desenvolupar un model matemàtic de propagació del virus. Segons va explicar en el programa Faqs de TV3, quan varen fer els primers advertiments cap administració els va escoltar, fins que els fets, la realitat, ja ha imposat el seu dramatisme.
Ara ja s’estan adoptant les mesures adients, ja es tendeix a un confinament més rigorós i, per tant, tothom que no sigui estrictament necessari s’ha de quedar a casa. Totalment d’acord, però, com sempre, es fa necessari un plantejament més detallat, curós i, sobretot, que contempli altres variables. I vull referir-me a una d’aquestes variables: la salut mental.
S’ordena el confinament “total” i es sancionen les persones que no el segueixen, d’acord. Es pretén evitar que els contactes pròxims entre els ciutadans contribueixin a propagar encara més el virus; però sabem, i se’ns repeteix una i mil vegades, que el contagi es produeix entre persones que no respecten la distància d’1,5 metres o bé a partir del contacte amb superfícies contaminades, per exemple, els panys de les portes o les baranes de les escales, per citar-ne algunes. Ara bé, si una persona surt a passejar sola i amb mascareta i evita contactar de manera pròxima amb altres ciutadans sembla clar que no podrà contagiar-se ni contagiar d’altres.
I és aquí on, novament, no s’han considerat les variables de les persones que, per motius de la seva precària salut mental o bé perquè són grans, necessiten sortir al carrer ja sigui per reduir la tensió de la convivència intrafamiliar o bé per recordar-se a si mateixes que encara estan vives.
S’ha parlat dels autistes, de com el confinament pot afectar la seva salut mental i com pot provocar agitacions o crisis que hauran de ser “ateses” pels mateixos familiars ja que, en els moments actuals, les urgències psiquiàtriques han passat a ser un tema secundari; però no s’ha esmentat res dels malalts que pateixen processos psicòtics, d’angoixa, de depressió, de bipolaritat, per citar-ne alguns. Per moltes d’aquestes persones els resulta indispensable poder sortir, “airejar-se”, alliberar-se de les tensions i/o conflictes que es generen en les llars en un marc relacional d’acció-reacció que dóna lloc a bucles progressivament més greus.
Fa pocs dies se li va plantejar aquest problema al Dr. Oriol Mitjà, reconegut expert en el tema de la Covid-19, i va respondre que, en efecte, a moltes de les persones afectades per problemes de salut mental els podria beneficiar poder passejar, gaudir de l’espai. Ara bé, el mateix Dr. Mitjà va afegir que si es permetia que certes persones poguessin sortir al carrer es corria el risc que també ho fessin d’altres que no seguissin les normes i precaucions que ordenen les autoritats sanitàries. També d’acord, som mediterranis i la disciplina i la responsabilitat socials no són el nostre fort. No obstant això, penso que de cara a l’estat de la salut mental de molts ciutadans, ara i a curt i mitjà termini, caldria implementar mesures que anessin en la direcció de prevenir crisis i/o episodis que també requeriran ser atesos. Recordant novament la intencionalitat de la Oficina Nacional de Prospectiva y Estrategia de País ens cal reivindicar l’Anticipació de crisis per problemes de salut mental en el marc de la pandèmia de la Covid-19.
