Cada capvespre a les vuit, els ciutadans surten als balcons i esclaten en aplaudiments, en senyal de reconeixement i homenatge als professionals de la sanitat. Des que va començar la pandèmia, els sanitaris han esdevingut símbol de servei públic i abnegació, però també un punt de referència. I no un qualsevol, sinó una referència de seguretat a la qual aferrar-se en un moment de profunda incertesa. Aquesta acció testimonial no és un fet minoritari o aïllat, els operadors de telecomunicacions constaten que durant els minuts previs i posteriors a les 8 de la tarda el tràfic de dades cau notablement. La caiguda de l’ús d’Internet en aquests moments és comparable a la de l’hora dels àpats.
La desconnexió massiva per a aplaudir és un fet que, tant quantitativament com qualitativa, denota un estat d’ànim característic del desfici present però també, en la meva opinió, l’exteriorització d’una altra idea que ve de més enrere: la gent s’ha adonat que tenim un deute amb el sistema de sanitat pública, què és el que millor representa l’estat del benestar a Espanya. És a dir, l’herència de l’enyorat Ernest Lluch, el ministre de Sanitat socialista que va universalitzar definitivament la Seguretat Social, abans que fos assassinat per un escamot terrorista d’ETA.
Cada picada de mans de cadascun d’aquests aplaudiments significa, en siguem o no conscients, una plantofada a la cara dels qui han anat reduint els pressupostos i recursos de la sanitat pública
Els treballadors de la sanitat pública als quals aplaudeix la ciutadania representen el que han aconseguit les polítiques de bé comú i els seus agents. Un guany al qual, segons la magnitud dels aplaudiments, no estem disposats a renunciar. Els homes i dones de les bates blanques als que ovacionem són avui les mans, els peus i el cap de l’Ernest Lluch, que continuen la seva tasca de manera transcendent i fent realitat el seu propòsit polític.
Cada picada de mans de cadascun d’aquests aplaudiments significa, en siguem o no conscients, una plantofada a la cara dels qui han anat reduint els pressupostos i recursos de la sanitat pública, siguin els governants de la comunitat de Madrid o els de Catalunya, començant pel president que va iniciar aquesta política, Artur Mas, el conseller que la va consolidar, Boi Ruiz, o el que va rematar la jugada, Antoni Comín. Però en els últims dies hem vist una aparició fugissera de Boi Ruiz declarant, en una entrevista a Nació Digital que “els governs no es podran permetre retallades en sanitat després del coronaviurs”. Aquestes paraules indiquen que no ha existit penediment, ni tan sols aflicció, davant les seves pròpies retallades.
Sortir al balcó és una manera de dir “aquí estem”
L’aplaudiment popular significa, d’altra banda, alguna cosa més que afirmació o presa de part en aquesta qüestió. És quelcom més important: l’expressió d’un desig de formar comunitat. Aquesta reacció instantània no és només motivada per un impuls sociopolític, sinó també per la sociabilitat pròpia de l’ésser humà. En haver estat confinades, les persones reaccionen volent recuperar el sentiment del col·lectiu a través de la trobada interpersonal i la sensació de vida de grup. Sortir al balcó és una manera de dir no només “sóc aquí” sinó “aquí estem”.
El fet que l’aplaudiment als professionals de la salut sigui col·lectiu amb intenció i consciència de tal és esperançador. Amb ell, la reacció immediata a la inquietud i la por causades per la pandèmia ha estat col·lectiva i no un campi qui pugui. Aquest “nosaltres” queda sobre la taula per contradir els pitjors auguris que les distopies i ficcions catastròfiques ens han anat proveint: ni hi ha hagut desordres, ni violència, ni incivisme, ni insolidaritat, ni desesperació. Tot el contrari. Fins i tot es pot observar certa docilitat un xic inquietant, atès que les disposicions de regulació social -acceptades amb disciplina- constituiran, passada aquesta situació, un repositori de mesures de govern de les quals molts se sentiran temptats de tirar en circumstàncies molt diferents.
Homenatge a un grapat de mileuristes
El desig de formar comunitat que manifesta aquest aplaudiment col·lectiu, quotidià i cívic, és el fonament sobre el qual haurem de reconstruir les nostres societats en el nou temps propiciat per aquest salt quàntic que tenim davant els nassos i sota els peus. És una reacció sanitosa i una valoració meritòria davant la presència i acció d’uns professionals que esdevenen, involuntàriament, epítom del valor suprem del treball i el servei. No és poca cosa, puix això passa en un moment que la cultura del treball ha estat esborrada del camp de visió de la forma de civilització que hem viscut.
Aquest descomunal sotrac humà, social, econòmic i sanitari està contingut i sostingut per un grapat de mileuristes, un nivell de retribució que ens hauria d’avergonyir una vegada acabat l’aplaudiment. La ciutadania ho sap i el seu aplaudiment és degut a la consciència d’aquesta descomunal injustícia. La combinació de reconeixement al treball, el servei i la consciència de la injustícia envers els qui el realitza, demostra que vivim en una societat sana, encara no contaminada pel virus veritablement letal, què és mental i emocional, que s’ha intentat inocular a les persones de fa moltíssim més temps.
La cultura del treball no ha mort, viu i aplaudeix cada capvespre des dels balcons dels veïnats. El problema és que els sectors i grups progressistes han oblidat la manera de fer-la palesa i de defensar-la. Potser aviat algú s’adoni que la derrota de les esquerres a escala europea i global es va fer palesa quan els creadors van començar a imaginar antiutopies, distopies i tota mena de catàstrofes, tant com a escenaris de ficció com projeccions de futuribles que s’arrisquen a esdevenir profecies autoacomplertes.
La cultura del treball no ha mort, viu i aplaudeix cada capvespre des dels balcons dels veïnats. El problema és que els sectors i grups progressistes han oblidat la manera de fer-la palesa i de defensar-la
Els pensadors crítics van ser víctimes d’un fenomenal joc de trilers: van confondre com a crítica transformadora el que era l’enèsima manifestació d’un pensament reaccionari que es desenvolupa amb la rapidesa amb la qual canvien els temps, mentre que el pensament progressista, en tant que reflexiu i cautelós, camina més a poc a poc.
La mirada progressista cap al futur ha de ser capaç de concebre un avenir desitjable per intentar fer-lo possible. És el funest tenebrisme propi de la cultura europea el que s’ha convertit en el millor aliat del reaccionarisme ultraliberal americà: aquest ha encegat la utopia democràtica pluralista i tolerant que relatava la sèrie Star Trek (una dramatització del potencial universal de la nova frontera kennediana i de l’esperit llibertari il·lustrat de la revolució americana).
Ha produït una generació de novel·listes reaccionaris amargats pels quals el concepte de la vida no només és desagradable en termes de futur sinó repulsiu en el present. I milers de persones han caigut fascinades per un pessimisme globalitzat que ha resultat ser la veritable ideologia de l’ultraliberalisme, dissimulat sota pretensions crítiques, que no té res més a oferir que simple entreteniment desproveït de sentit.
Voldria pensar que l’aplaudiment socialitzat als professionals de la salut i a l’esperit general del treball és un senyal del despertar del somni distòpic. I que les persones despertessin, amb el soroll del picar de mans, per adonar-se, en mig de la inquietud present, de la veritat d’una frase de Mark Twain: “El pitjor de la meva vida no m’ha passat mai”.
