Reportatge

Tijana Postic, de sobreviure a la guerra de Bòsnia a cap d’infermeria d’Igualada

Costa trobar un moment per parlar amb la Tijana Postic; als torns de feina interminables s’hi sumen reunions que afegeix a l’agenda amb poques hores d’antelació. I no és per a menys, perquè és la directora del servei d’infermeria de l’Hospital d’Igualada. Fa just dos mesos que a la capital de l’Anoia van detectar els primers casos positius de coronavirus, que van expandir-se entre la població com un incendi i van fer d’Igualada el focus de la pandèmia a casa nostra.

Igualada suma amb prou feines l’1% de la població de Catalunya, però les tres primeres setmanes de la pandèmia, aquesta ciutat comptava amb el 10% dels morts. Tot i això, quan la jove infermera, de 38 anys, parla d’un mes de març que defineix com a “caos”, ho fa amb una fluïdesa i timbre de veu que deixen entreveure, amb totes les dificultats de la connexió telefònica, un somriure càndid. Les seves paraules són dures, i el relat esfereïdor, però Tijana Postic parla des de la calma. I és calma el que transmet.

Explica que avui, a dos mesos de l’inici de la pandèmia a Catalunya, els professionals sanitaris estan millor, però sentencia, amb aplom, que “estan cansats”. Ella, directora del servei d’infermeria, parla del seu equip en tercera persona, destaca el cansament dels seus, l’esforç dels seus. Però ella, que amb prou feines fa un any que ostenta el càrrec, va haver de fer mans i mànigues per a dirigir un servei en la lluita contra un adversari que no veien i no coneixien.

“Cada dia canviava tot”, diu, preguntada sobre l’organització de les primeres jornades. Tot i que aquí, a finals de febrer, el coronavirus semblava quelcom aliè, Tijana afirma que “ja estàvem al cas dels protocols de Xina i Itàlia i havíem preparat respostes, fase a fase…”, recorda. Deixa respirar una mica la conversa i, després d’un breu silenci, continua: “ho teníem tot previst, però el que va passar va superar les nostres expectatives”.

“Poques hores”. Aquesta és la franja de temps que, segons Tijana, va separar els primers casos detectats a Igualada amb el caos. Un caos que va durar moltes setmanes i que no ha començat a relaxar-se fins a “finals de la setmana passada”. Estaven davant un virus que no coneixien i que, a la vegada que anava desbordant els hospitals de malalts i morts, també anava disminuint les forces dels professionals sanitaris. I és que “el problema de les primeres setmanes no va ser la càrrega assistencial, sinó la falta de professionals”.

El personal sanitari està cansat. Cansat perquè això encara no ha acabat

A l’Hospital d’Igualada hi ha un equip de gairebé 400 persones. Durant el mes de març, el 40% estava fora de joc. Ja fos per haver donat positiu en les proves o per haver estat en contacte amb algun pacient o company malalt -o sospitós de ser-ho. Més de 150 professionals sanitaris van ser enviats a casa.

“Gran part de la població era positiva i nosaltres, amb gairebé la meitat del personal contagiat o confinat”, recorda la infermera. “Les primeres setmanes van ser duríssimes, el qui no estava confinat doblava o triplicava torns. La implicació va ser del 100%, fent el que fes falta per a atendre la població, sovint, deixant de banda la família”, afirma la Tijana, qui té una filla que, amb prou feines arriba a l’any.

“S’ha de fer el que s’ha de fer i s’ha de fer bé. No tenim més opció que seguir endavant”, afirma, rotunda, mostrant agraïment als professionals que van respondre a la crida d’Igualada i van arribar-s’hi a donar ajuda. “Però estan cansats”, repeteix la Tijana, en referència al personal sanitari, no només d’Igualada, sinó de tot el país. “Estan cansats, perquè això no ha acabat”. Reconeix que treballen amb esperança, però amb el dubte, no ja de si hi haurà un rebrot, sinó de quan serà.

Preparats, davant el rebrot

Els primers dies, recorda Tijana, els protocols canviaven sobre la marxa. “Demà faràs el que avui no has fet perquè les recomanacions són unes altres. I el dia només té 24 hores…”, es queixa, recordant que, a més de la feina assistencial, el dia se’ls esmunyia entre els dits a les reunions de planificació i en parar atenció a les noves recomanacions. “Hi havia metges que estaven en quarantena però es trobaven bé, que ens ajudaven a redactar nous protocols, perquè no donàvem més de si”.

“Ara estem més preparats”, assegura la infermera, però no per això deixa d’estar preocupada per un rebrot que, assegura, arribarà. “Tots els sanitaris tenim por al desconfinament”, reconeix, però també és conscient que la vida ha de tornar, d’alguna manera, a una certa normalitat. Però una normalitat poc rígida: “hem d’estar atents per a poder tirar enrere de seguida que veiem que tot plegat torna a començar”.

La igualadina es mostra tranquil·la i segura que, davant una segona onada, la cosa serà molt diferent. Els protocols ja estan clars, el personal organitzat i, sobretot, la població està conscienciada. “Tot i que mirem les notícies i sembli que la gent no respecta les normes, la vida ha canviat i la nostra manera de comportar-nos també”, afirma. La gent gran anirà amb més cura i les mascaretes s’han convertit en part imprescindible del nostre outfit. Tot ajuda. “Però el personal està cansat. I després del que ha viscut, té por”, reitera, de nou, en tercera persona.

Però ella no ha estat pas aliena a la por i al cansament. Ni ella ni la seva mare i el seu germà, una infermera, i l’altre auxiliar d’infermeria, tots dos al mateix centre. “Cada dia fem una videotrucada per a veure’ns i explicar-nos el que vivim i el que sentim. Per a descarregar tensions, perquè per molt que paris algunes hores, el que vius és massa fort”, explica, però sense perdre la vitalitat alegre a la veu.

De Sarajevo a Igualada

Aquesta família, a més d’acompanyar-se en la seva lluita contra la Covid, també es van acompanyar en la lluita de sobreviure a una guerra. I és que aquests igualadins són originaris de Bòsnia. Ens hem de remuntar a 1992 per a trobar una jove Tijana de 9 anys que arribava a Catalunya acompanyada del seu germà, amb un any de vida, i la seva mare. Van haver d’abandonar casa seva, a Sarajevo, per culpa del conflicte: “pensàvem que seria cosa de dos o tres mesos, perquè al cap i a la fi estàvem a Europa i allò no podia allargar-se”. Però es va allargar.

Va ser un comboi de la Creu Roja que els va dur a Igualada, després d’haver passat uns mesos a Belgrad (Sèrbia). “Se’ns va oferir la possibilitat de venir a Espanya i la meva mare em va preguntar què fer… Però jo només tenia nou anys!”, recorda, mentre la seva veu denota un somriure. Els seus pares van decidir que havien d’allunyar les criatures del conflicte, així que van marxar, tots tres, perquè només permetien sortir del país a les mares amb els fills menuts. Pocs mesos després, al 1993, van perdre el pare a la guerra.

Igualada havia de ser una llar temporal, però la seva mare va trobar feina de seguida: “per sort o per desgràcia, la feina d’un sanitari és necessària a qualsevol lloc del món”. Poc després, els va acompanyar la seva àvia, perquè la mare havia de treballar a tres centres diferents per a poder arribar a final de mes. Així que ja hi eren tots, a Igualada, i els menuts van començar l’escola. “Esperarem a que la Tijana acabi l’escola. Esperarem a que acabi l’institut”, recorda que deia la seva mare.

I quan tot això va passar, la família Postic es va adonar que no volien tornar a una postguerra. “Fins que, de cop, te n’adones que no tornaràs mai”, explica. Així que es van fer igualadins de totes totes i la Tijana va cursar els seus estudis, per casualitat o no, en infermeria. La seva mare va ser infermera a Bòsnia, i ella ara ho és en la batalla contra la Covid. Assegura que mai no va tenir clar que volgués ser infermera, però “l’experiència de la meva mare em va donar seguretat”, afirma, tot acabant la conversa per poder recuperar, almenys, deu minuts de pau abans de tornar a l’hospital.