En els últims mesos s’ha registrat un increment exponencial de casos al continent africà. La meitat d’aquests casos (més de 553.000) correspon a Sud-àfrica, l’epicentre de la pandèmia al continent i el cinquè país al món amb major nombre d’infectats. La segueixen molt per darrere països com Nigèria (46.140), Ghana (40 533), Algèria (34.693) i Kenya (25 837).
En un article anterior argumentàvem amb esperança que la resiliència i l’experiència africana en la gestió d’epidèmies podria ser un bon aliat. No obstant això, l’escassetat de tests de diagnòstic i la insuficiència de recursos mèdics i de personal sanitari semblen estar minant l’èxit de la lluita d’Àfrica contra la pandèmia.
Escassetat de tests i capacitat diagnòstica
El nombre relativament baix de casos de coronavirus que es registraven a l’Àfrica fa uns mesos havia suscitat l’esperança que alguns països aconseguirien alliberar-se del pitjor de la pandèmia. Però, al final, només ha estat qüestió de temps.
Ni el país més desenvolupat coneix amb certesa el nombre total de persones infectades pel SARS-CoV-2. Només coneixem l’estat dels qui s’han fet les proves. Això vol dir que el recompte dels casos confirmats depèn del nombre de tests que realitza un país. Les taxes de persones testades (per cada 1.000 persones) oscil·len entre 148 a Islàndia i 0,76 a l’Índia. A Sud-àfrica, el 3 de maig de 2020, la taxa de proves era de 4,5. Sense proves no hi ha dades.
Si mirem el nombre de PCR per país s’observa que hi ha llocs en els quals el nombre de casos confirmats és alt en relació al nombre de tests realitzats. Això suggereix que el nombre de test és insuficient per monitoritzar de manera adequada la pandèmia.
En aquests llocs, el nombre d’infectats reals pot ser molt superior als confirmats. Molts dels països africans es troben a dia d’avui en aquesta categoria. Per exemple, República de Congo, Nigèria, Senegal, Mali, Costa d’Ivori i Togo. El passat mes d’abril Chikwe Ihekweazu, cap del Centre de Control de Malalties (CDC) de Nigèria, va fer una crida desesperada a Twitter perquè es fessin proves diagnòstic per PCR al seu país.
We’re desperately looking for more RNA extraction kits as we expand #COVID19 testing
Product: Total viral RNA extraction kits (preferably spin column and with a lysis buffer)
Manufacturers: Qiagen, ThermoFischer, SeeGene, Inqaba, LifeRiver etc.
?: ncdclabnetwork@ncdc.gov.ng
— Chikwe Ihekweazu (@Chikwe_I) April 26, 2020
Davant d’aquest panorama, la Unió Africana va llançar el juny passat una iniciativa anomenada PACT (Partnership to Accelerate Testing in Africa) en la qual es comprometia a subministrar, en un termini de sis mesos, 90 milions de kit diagnòstics entre els països membres.
Així i tot, potser siguin insuficients per aturar la marea de COVID-19 en un continent amb una població de 1.300 milions de persones. De fet, encara amb els recursos de la PACT, s’estima que encara faltarien 25 milions de test perquè el continent igualés la capacitat de diagnòstic de molts països europeus.
A més de la PACT, la comunitat científica africana està tirant mà de les seves col·laboracions internacionals per poder incrementar les seves capacitats. Gràcies a això s’han muntat ja laboratoris diagnòstics a Uganda, Senegal i Ghana. No obstant això, l’OMS té dubtes sobre l’eficàcia d’aquestes proves, que no sempre s’ajusten als estàndards internacionals.
Encara que existeix variabilitat entre els països africans, en termes globals amb prou feines la meitat de la població té accés a atenció primària, i els seus sistemes de salut funcionen a la meitat de les seves possibilitats. Entre els reptes a què s’enfronten per incrementar la seva capacitat de diagnòstic estarien la instal·lació de laboratoris de referència, l’augment de personal sanitari, i l’autoabastiment de material sanitari.
A més, a causa de la pandèmia, la cooperació internacional s’ha vist minvada. Països com els Estats Units estan limitant l’accés a subministraments mèdics. La Unió Europea també ha instat els països membres a limitar l’exportació d’EPIS i possibles medicaments contra la COVID-19. A l’abril, John Nkengasong, director dels Centres Africans per al Control i la Prevenció de Malalties a Addis Abeba, va escriure a Nature sobre com els països africans estan sent exclosos del mercat mundial de tests de diagnòstic.
Efectes col·laterals de la COVID-19 a l’Àfrica
A l’impacte del confinament a l’educació, els sistemes de salut, la seguretat alimentària i l’economia, se li sumen els efectes col·laterals que la pandèmia del coronavirus està tenint en els programes de salut dirigits a altres malalties: la tuberculosi, la malària i el sida acaben cada any amb la vida de milions de persones.
El Fons Mundial presentava les dades de la primera onada de la pandèmia que mostraven que el 85% dels programes contra el VIH havien patit interrupcions, el 78% dels de la tuberculosi i el 73% en el cas de la malària. L’OMS alerta que aquestes pertorbacions afecten sobretot a les campanyes d’aprovisionament de mosquiteres i en l’accés a antipalúdics. Els models epidemiològics pronostiquen el doble de casos de malària a l’Àfrica subsahariana en els propers anys. Això ens faria retrocedir 20 anys en la lluita contra la malaltia.
El nostre projecte, finançat pel fons COVID-19 del CSIC i que duem a terme en col·laboració amb institucions a Burkina Faso i Guinea Equatorial, pretén donar llum a aquesta qüestió. D’una banda, contribuir a la diagnosi de la COVID-19 mitjançant la realització de test ràpids per serologia i test de PCR. Per una altra, estimar les taxes d’incidència de la malària abans i després de la pandèmia.
Àfrica ha de ser part de la solució
Àfrica té una dilatada experiència en la gestió d’emergències sanitàries. Hi ha una acció multilateral (Africa Joint Continental Strategy for COVID-19 Outbreak) que coordina esforços d’agències de la Unió Africana i els països membres, l’OMS i altres socis, per a la vigilància, la prevenció i el control).
No obstant això, Àfrica necessitarà també aprovisionament de fons per pagar les vacunes i els possibles tractaments, i d’augmentar el nombre d’assajos clínics locals.
Tot i que l’Àfrica té la major càrrega de malalties a nivell mundial, una quarta part, només representa el 2% dels assaigs clínics mundials. La comunitat clínicatrial, impulsada per l’Acadèmia Científica Africana (AAS), pretén acabar amb aquesta bretxa en la investigació clínica.
Un pas endavant en aquest sentit és la participació de Sud-àfrica en l’assaig clínic de la vacuna d’Oxford / AstraZeneca. Però per assegurar-se l’accés a la futura vacuna, Àfrica ha de ser part integrant de la recerca clínica contra la COVID-19. No només com a mers subjectes d’investigació, sinó liderant.
En paraules de l’escriptora, política, feminista i activista antiglobalització Aminata Traore: “Estem desbordats de potencialitats i em rebel contra la naturalesa de sistema i la seva capacitat per destruir l’esperança a l’Àfrica”.
Aquest és un article publicat originalment a The Conversation
