Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Des de fa uns mesos, parlar de distopies és bastant habitual, i això ja és una distopia, perquè abans rarament era un tema de conversa. Va començar, i continua, amb la pandèmia: la situació de confinament, els canvis en els nostres hàbits o la introducció de les mascaretes al nostre vestuari eren impensables mig any enrere. Crec que si, tal com tot sembla indicar, la presència de la Covid s’allarga encara més, en molts moments continuarem sorprenent-nos de veure en què s’han transformat els carrers de les ciutats, els autobusos, els metros, les botigues, les trobades familiars i socials… No saps ben bé per què hi ha un moment en què la distopia es fa realitat, en què les imatges evidencien el que està passant, i ploraries.
Però jo tinc una altra distopia encara més difícil de pair, que em resisteixo a creure que s’hagi fet realitat, present, no a moments, sinó permanentment, i que a cada contacte amb el sistema de salut es revifa: la situació actual de l’atenció sanitària a Catalunya.
Si fa vint anys m’haguessin parlat de les dues distopies, abans hauria cregut en la possibilitat d’una pandèmia d’aquestes característiques que en el deteriorament actual, total, de l’atenció sanitària. Què se n’ha fet de l’atenció primària de salut a Catalunya? Com ha pogut arribar a trobar-se en la situació d’indefensió en què es troba actualment? Com podrem sortir del caos sociosanitari que estem vivint amb aquesta atenció primària afeblida, sense recursos, sense personal? Com podrà la ciutadania fer front a la patologia crònica, a aquella que es vagi presentant, i al coronavirus sense uns i unes professionals sanitàries de referència, que donin aquesta atenció longitudinal i transversal que sempre, però més en aquest moment, fa tanta falta? Com ho hem permès els i les sanitàries i la ciutadania? Com ho continuem permetent?? Quan direm PROU!!?
Des d’un punt de vista més genèric: Hem perdut el dret al benestar? On ha quedat la definició de salut de l’OMS –que recull la salut com un estat de benestar físic, mental i social i no només l’absència de malaltia? La salut ha passat de ser un concepte holístic a binari? Hem de demanar disculpes per patir una malaltia que no sigui el coronavirus? Només hi ha malaltia/salut amb relació a la Covid?
El malestar només té interrogants. Les respostes les haurem de trobar en la reflexió col·lectiva, que no es pot ajornar. I les accions que se’n derivin, tampoc. Anem veient que els efectes sanitaris col·laterals de la pandèmia poden ser pitjors que la mateixa pandèmia. El que crec que era inimaginable és que el deteriorament fos tan ràpid, tan rotund, amb tan poca resposta ciutadana i sense voluntat d’esmena real per part dels responsables polítics i de gestió. Entre altres coses, estem pagant les conseqüències d’haver permès que s’al·ludís constantment a la primària com a eix vertebrador de la sanitat catalana, sense que mai ho hagi estat. I haurem de lluitar perquè ara ho sigui. Només així es podrà garantir un enfocament racional, global i equitatiu d’aquesta crisi pel que fa al vessant sanitari. Només amb una atenció primària forta, reconeguda i amb recursos, al costat de la ciutadania, es podrà lluitar per aquest concepte de SALUT, en majúscules. I perquè sigui un dret universal que reverteixi la desigualtat creixent.
