Reportatge

El dèficit estructural d’infermeres en el sistema, agreujat per la pandèmia

Catalunya fa anys que arrossega un dèficit crònic de professionals d’infermeria, i amb la pandèmia de la Covid-19 s’ha fet més evident que mai la necessitat d’augmentar les ràtios d’infermeres per pacient. Al territori català hi ha una ràtio de 6,2 infermeres per cada mil habitants i en el conjunt d’Espanya la ràtio és de 5,9 -segons un informe del 2018-, mentre que la mitjana dels països de l’OCDE se situa al voltant de 8,8. Espanya únicament supera les ràtios de Turquia, Polònia, Mèxic, Letònia, Israel, Grècia i Xile.

«Històricament, Espanya no ha sigut un país que apostés per la promoció i l’empoderament de la infermera dins el sistema sanitari. Hem tingut un concepte de salut molt vinculat al metge com a centre de l’atenció del pacient, amb la resta de professionals al seu entorn. Però realment el centre de l’assistència hauria de ser el pacient i la resta de professionals, en igualtat de condicions, estem per millorar la seva salut i promocionar la prevenció de malalties cròniques», destaca Esther Rodríguez, vicepresidenta del sindicat Infermeres de Catalunya. «Al final, qui més pateix les conseqüències de tenir ràtios baixes d’infermeres és la població», afegeix.

I és que l’evidència científica demostra que la falta d’infermeres té un impacte directe en els pacients i l’atenció que se’ls dóna. Segons un informe publicat recentment a The Lancet, aquells sistemes sanitaris amb un major nombre de personal d’infermeria tenen una menor taxa de mortalitat per coronavirus. L’estudi mostra que les morts per coronavirus als sistemes sanitaris que tenen més de 6.000 infermeres per milió d’habitants és quatre vegades inferior als que en tenen entre 3.000 i 6.000. Segons les dades del Ministeri de Sanitat, Espanya compta amb un total de 182.000 infermers i infermeres, el que dóna una relació de 3.845 facultatius per milió d’habitants.

«Si una infermera porta més de 10 pacients alhora, això té un impacte directe en la salut del pacient. No pots vigilar bé a tots els pacients. Moltes vegades el pacient no percep que està empitjorant, per tant, és molt necessària l’observació del malalt. Si en lloc d’entrar tres vegades a l’habitació d’un pacient només tens temps d’entrar-hi un cop, el risc de mortalitat i comorbiditat augmenta», assenyala la vicepresidenta d’Infermeres de Catalunya. I el risc és major, diu, en caps de setmana i festius, on encara hi ha menys infermeres treballant.

La pandèmia: un punt d’inflexió

A banda de l’impacte directe que té la falta d’infermeres en la salut dels pacients, el dèficit de personal d’infermeria es tradueix en una major sobrecarrega i més estrès laboral per les professionals. I en situacions on es produeix un augment de la demanada assistencial, com és el cas de la pandèmia de la Covid-19, la situació s’agreuja.

«Amb la pandèmia la situació ha empitjorat moltíssim. Si ja estava al límit la capacitat assistencial de les infermeres, això ens ha portat a una situació insostenible», destaca Esther Rodríguez. «El virus ha demostrat que el sistema té unes mancances brutals», afegeix.

Segons la presidenta del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Catalunya (COIB), Paola Galbany, la pandèmia ha accelerat una situació que s’arrossegava des de feia temps. «Fa anys que diem que manquen infermeres en el sistema, aquesta crida que s’havia fet no s’havia atès i, de sobte, ens ha vingut la pandèmia a sobre i no tenim les infermeres que falten. La Covid ha accelerat una situació que es podria haver produït en uns tres o quatre anys». Per Galbany, qui assegura la qualitat del sistema són els seus professionals, que estan treballant en unes condicions molt complexes i amb una gran càrrega de treball a causa de les ineficiències del sistema.

La vicepresidenta d’Infermeres de Catalunya destaca que és especialment preocupant la situació que està patint l’atenció primària durant la segona onada de la Covid-19. «La primària està absorbint la major part dels pacients de coronavirus, a més de dur a terme totes les funcions habituals, com el control dels pacients amb malaltia crònica. Els professionals estan intentant mantenir l’activitat habitual, però la Covid-19 acapara el 90% dels seus esforços», afirma. «En dos o tres anys veurem els efectes de la pandèmia en els pacients crònics, que seran devastadors», apunta.

Aquesta segona onada de la pandèmia està tenint un gran impacte en la salut mental dels professionals. «Estem molt cansades, no hem pogut desconnectar en cap moment perquè sabíem el que vindria aquesta tardor. L’estiu tampoc va ser una pausa en absolut, al contrari», explica Rodríguez.

Marxar per unes millors condicions laborals

La sobrecàrrega de feina de les infermeres se suma a uns contractes precaris i i inestables. «Les infermeres es troben en un mercat laboral que les contracta de mes en mes, per dies o, fins i tot, per hores, en serveis i amb rotacions diverses. Això provoca un desgast personal de les professionals i es troben en la tessitura de decidir si es queden treballant amb aquestes condicions o decideixen canviar d’institució o emigrar a l’estranger, on poden tenir unes millors condicions laborals», explica Galbany.

El segon és el cas de la Núria Mora, una infermera catalana que treballa a Londres des de fa gairebé vuit anys. Ella va decidir marxar a treballar a l’estranger perquè no veia oportunitats de futur a Catalunya. «La infermeria és una professió molt vocacional, quan surts de la carrera estàs motivada, amb moltíssimes ganes d’ajudar i de treballar. Però aleshores et trobes amb contractes molt precaris. T’ofereixen contractes de substitucions, per dies, per setmanes i, si tens sort, per pocs mesos», relata. Després d’un temps treballant a Barcelona amb contractes inestables es va quedar sense feina i va tornar a Lleida, a casa dels seus pares. «Allà vaig treballar en una botiga de roba interior on em van oferir un millor contracte que treballant d’infermera», explica.

El 2012 va decidir fer les maletes i marxar a treballar a Londres, on plovien les ofertes per a infermeres catalanes. Després de fer una entrevista, la van agafar en un hospital oferint-li un contracte indefinit, un millor salari i, per tant, una major estabilitat. «A Catalunya ens formen molt bé, però amb les condicions que ens ofereixen ens fan fora. Al final, és una mala inversió de l’Estat», diu.

L’any 2019 van marxar 425 infermeres d’Espanya a treballar a l’estranger. I fa pocs anys, les xifres eren encara més preocupants. L’any 2012 van marxar 1.132 infermeres, el 2013, 2.792, i el 2014, 2.786. «El talent que es perd és molt difícil de recuperar. Sovint no es recupera fins que et trobes amb la necessitat imperiosa de tenir més personal, que és el que està passant ara», assenyala Galbany. «Les infermeres que es queden ho fan treballant amb unes condicions molt complexes, perquè són menys i assumeixen les funcions de les que han marxat. Unes funcions que les van sobrecarregant amb el temps. Per això, moltes acaben abandonant la professió, perquè la càrrega de treball és elevadíssima», destaca.

Segons explica Esther Rodríguez, a les infermeres catalanes «se les rifen» a l’estranger. «Tenen moltíssimes ofertes, perquè la formació a Catalunya és molt bona. I a sobre et donen continuïtat laboral, unes condicions laborals i salarials molt millors… t’ho faciliten tot perquè puguis marxar», assenyala.

A banda d’unes millores condicions laborals, la Núria explica que a Londres compta amb una formació continuada i té l’oportunitat de créixer professionalment. «Em sento molt valorada a aquí. Et fan tenir ganes de progressar, d’estudiar, de ser millor professional. I això et motiva, perquè valoren la teva feina i t’ofereixen un contacte d’acord amb la seva formació», explica.

Però malgrat tots els avantatges que ofereix treballar a l’estranger, els professionals que emigren troben a faltar casa seva, la família i els amics. «Tots els espanyols que vivim a aquí tenim la sensació que Londres és transitori, que estem de pas». Amb la pandèmia, diu, aquesta enyorança s’ha intensificat. «En moments com aquest t’adones que voldries estar més a prop de la teva família».

Tornar, però, suposa assumir la realitat. «Si torno ho faré sabent que les condicions laborals que tindré seran dolentes. Sé que no se’m valorarà ni per la meva formació, ni pel meu currículum ni pels meus coneixements», diu. «I amb el sou que ofereixen a Catalunya i la inestabilitat laboral, com podré tenir una casa o comprar un cotxe?», es pregunta. Segons ella, la Covid-19 ha assenyalat el mal que van fer les retallades en el sistema sanitari, un mal que mai s’ha reparat.

Major estabilitat per afavorir el retorn

Per Esther Rodríguez, la principal solució per revertir el dèficit d’infermeres, a banda d’ampliar el volum d’oferta formativa a les universitats, és millorar les condicions laborals de les professionals. «L’estabilitat laboral és vital. Si tu estàs oferint contractes de setmanes i dies, les infermeres que han sortit del país no tornaran. Si les professionals marxen és perquè tenen unes necessitats que aquí no estan cobertes», explica. En aquest sentit, remarca la vocació de les infermeres i el fet de voler fer la feina bé. «Si no pots fer la teva feina bé tens una contradicció interna, perquè saps que la pots fer millor, però no tens temps per fer-ho. Per tant, per fer atractiu el retorn de les infermeres que marxen cal millorar les condicions laborals i tenir sous dignes al nivell de la responsabilitat i formació que tenim les infermeres», diu.

Recentment, el Govern espanyol ha aprovat un decret que permet a les comunitats autònomes contractar personal sanitari extracomunitari. Una mesura que pretén suplir la falta de personal, però que ha generat certes disconformitats entre la comunitat sanitària. Per la vicepresidenta d’Infermeres de Catalunya, Esther Rodríguez, aquesta mesura és «perillosa», perquè els continguts universitaris que s’ensenyen a aquí no són comparables amb els d’altres països. «Evidentment que s’han de prendre mesures excepcionals, però amb cap i seny, i ens preocupa com pot afectar això a la seguretat del pacient», expressa.

Una altra de les reivindicacions que es fa des del col·lectiu d’infermeres per tal de millorar la professió i el servei que dóna a la societat és reconèixer les especialitats. «Les especialitats estan legislades, però no s’implementen. El reconeixement s’ha de fer a través d’una convocatòria de places i que només accedeixin a aquelles places les persones que tenen l’especialitat que es demana», destaca Esther Rodríguez. En la mateixa línia s’expressa Paola Galbany, qui apunta que «hi ha infermeres especialistes treballant de generalistes amb contractes precaris.» «La contractació d’infermeres hauria de ser adequada als seus estudis. D’aquesta manera, milloraríem la qualitat del servei, perquè les infermeres estarien treballant en el seu àmbit d’expertesa».

«Al final, tot es resumeix en una major inversió», destaca Rodríguez. «Veiem que el govern fa inversions milionàries en la construcció de nous hospitals quan el que falta és personal per treballar-hi. Per molts hospitals que hi hagi i moltes UCI que es construeixin, si no tens infermeres capacitades per fer una manipulació dels respiradors, no serveix de res». A parer seu, doncs, no s’està resolent el problema i s’estan fent unes inversions econòmiques que no corresponen a les necessitats actuals. «Estem indignades, cansades, desmotivades i exhaustes», conclou.