La situació de la Covid-19 ha revelat que no existien en les residències mecanismes de resposta adequats a aquesta vulnerabilitat o fragilitat de les persones grans, el que es va traduir en una elevada mortalitat i va convertir aquesta població en la més afectada per la Covid-19, i també en la més abandonada. L’informe de Metges sense fronteres sobre les residències per a gent gran posa de manifest que un percentatge alt de les residències tenien un dèficit estructural de recursos i de supervisió sanitària i cap pla de contingència. Aquesta combinació va fer inviable que puguin respondre a l’epidèmia. No tenien recursos sanitaris i assistencials, el que va tenir un impacte directe en la salut dels residents.
Això va fer que l’assistència mèdica quedés desatesa, amb una alta mortalitat i amb una minva qualitat en l’atenció social. Moltes persones grans van morir aïllades i soles. Segons l’estudi de Metges sense fronteres “bona part de el personal de residències s’ha vist de la nit al dia enmig d’un malson”. Gairebé no trobem residències que tinguessin accés a suport psicosocial. En algunes residències privades l’abandonament va arribar a no derivar malalts als hospitals i a mantenir persones mortes en la mateixa habitació que residents vius, segons han informat els militars que van revisar les residències. Molta gent gran van romandre morta a la seva residència diversos dies.
Un factor fonamental a posar de manifest és la deixadesa per part de l’Estat dels serveis per la gent gran en mans dels grans grups privats, que han considerat la situació de la gent gran com un dels camps de rendibilitat econòmica. El sector de les residències està cada vegada més dominat per proveïdors privats amb ànim de lucre i hi ha una preocupació generalitzada per la disminució dels estàndards de qualitat com resultat dels esforços per contenir els costos i generar els marges de benefici esperats.
Segons les dades del CISC disponibles, a Espanya hi ha 5.417 centres residencials de gent gran, amb un total de 372.985 places. En termes de gestió de les places, el 84,8% dels habitatges hi places residencials estan gestionades per empreses privades. A Madrid el 75% dels geriàtrics són privats. Dels majors morts pel coronavirus, el 93% van morir en els geriàtrics privats.
Algunes observacions: El sector, que fins fa dos mesos vivia un enorme boom d’inversió per la seva interessant rendibilitat, ara fa tot el possible per restar importància als beneficis. El lema que repeteixen tots els executius consultats de grups privats per defensar-se és: “No vam curar, tenim cura”. “El poder, el talent i els diners estan en els sènior”, diu un anunci de Vitalia Franquícies. Una empresa de centres de dia convida a invertir en el sector de l’envelliment: “un negoci assegurat”, diuen, gràcies a que la gent gran s’han convertit “en una font d’oportunitats”.
Un exemple de la situació: el grup Fracés ORPEA que té 10.428 places a Espanya, té a Madrid 23 geriàtrics amb 4.023 places. Al març i abril van tenir 544 morts. Aquest grup va facturar l’any 2019, 143 milions d’euros.
El grup francès Domus Vi veure amb 142 residències, 25 centres de dia, va tancar 2018 amb una facturació de 543 milions d’euros. Ara gestiona 24.675 places en 163 residències de gent gran i d’atenció. L’empresa espanyola Ballesol aquest mateix any va tenir una facturació similar.
Cal un estudi rigorós del funcionament durant la pandèmia de les residències privades amb ànim de lucre, per a gent gran, amb dos objectius: exigir les responsabilitats pertinents; i que serveixi com a base per al disseny d’un servei públic per a gent gran i dependents.
Les conseqüències del coronavirus fan evident que no es pot deixar l’atenció social, la salut i el benestar en mans de multinacionals la fi principal és el benefici econòmic.
Hi un altre tipus de residències sense ànim de lucre, com petites residències de caràcter familiar, cooperatiu, i diverses formes de funcionament comunitari.
El coronavirus i les seves terribles conseqüències han posat de manifest la necessitat de la creació d’un sistema públic, o no governamental sense ànim de lucre, d’atenció a gent gran i dependents, en el mateix sentit dels sistemes públics d’educació, sanitat i atenció a la dependència.
Un sistema públic integral que promogui atenció al benestar social, convivencial, i de salut de la gent gran, de la qual els centres residencials haurien de ser l’últim recurs, per a situacions especials, precedit de serveis domiciliaris, centres de dia i altres mitjans que facin possible una vida digna per a la gent gran.
Vaig tenir la sort de conèixer in situ el sistema d’atenció a gent gran a la Suècia de fa dècades, quan era socialdemòcrata, on els ajuntaments promovien petits nuclis de residències per a gent gran, amb serveis de divers tipus: residències municipals, o comunitàries creades per socis cooperatius sobre sòl municipal; prestació d’atenció domiciliària psicosocial…
Bé, la Suècia de llavors va aconseguir disminuir la desigualtat social que va fer als rics mica menys rics i un nivell de vida digne per al conjunt dels ciutadans el fonament del qual va ser el sistema d’impostos progressiu.
