Una part no menyspreable de la ciutadania fa temps que es pregunta si la pandèmia ens haurà ensenyat algunes coses que ens ajudin, personalment i col·lectiva, a no recaure en algunes de les errades comeses. També hi ha qui qüestiona si les conseqüències negatives de les mesures adoptades no ens faran retrocedir anys o fins i tot decennis en l’esforç de corregir les desigualtats socials injustes i, en general, de millorar les perspectives de les generacions futures. Perquè no es pot negar que la pandèmia i les mesures per tractar d’alentir la seva difusió i els seus efectes en termes de morbi-mortalitat i de sobrecàrrega dels serveis sanitaris provoquen deterioraments significatius en la qualitat de vida de molta gent i, el que encara amoïna més, una notòria disminució de l’equitat.
Els decisors polítics, amb el suport de bona part dels experts -entre còmplices i ostatges- dicten mesures per tal d’evitar el col·lapse dels serveis sanitaris, intentant reduir la capacitat transmissible del germen a la seva mínima expressió, amb l’esperança que alguna de les vacunes en marxa pugui controlar decisivament el problema. Una actuació que es basa en la lògica que és millor fer el que puguem fins al límit, malgrat la ignorància i sobretot la incertesa quant a l’evolució de l’epidèmia. Ignorància que no s’aplica, però, a les conseqüències negatives que provoca aquesta reacció sobretot en els sectors socials més desfavorits.
No tant perquè moltes de les actuacions promogudes no tinguin prou proves de la seva efectivitat, sinó sobretot perquè no s’han valorat en termes del balanç entre beneficis i perjudicis esperables o de la relació cost/oportunitat comparativament amb altres alternatives. Des de la percepció general que estem davant una potencial catàstrofe apocalíptica és comprensible mirar de fer tot allò que es pugui, malgrat els dubtes sobre la seva utilitat. Amb la il·lusió de trobar solucions terapèutiques gairebé miraculoses que no sembla que contribueixin substantivament a reduir la mortalitat evitable. Una actitud que menysprea l’advertiment explícit d’Archibald Cochrane quan ens deia que aquesta era la millor manera d’enfonsar un sistema sanitari.
Sense que es fomentin iniciatives per impulsar de forma decidida les innovacions que precisen la sanitat i els serveis socials en el marc d’unes noves polítiques transversals de benestar i qualitat de vida. Fins i tot alguns propòsits de desenvolupar la promoció col·lectiva de la salut comunitària mitjançant projectes intersectorials i participatius queden alentits davant la prioritat d’eliminar o quan menys frenar la difusió viral. Fins on estem disposats a arribar en aquesta espiral de deteriorament de les condicions de vida actuals i previsiblement futures?
Ens diuen que ens hem d’esforçar una mica més. Hi ha qui pensa, o almenys ho diu, que si som responsables -és a dir, obedients- això no durarà gaire, però ens temem que es tracta d’un desig, d’una esperança incerta. I el que sí que sabem és que la situació social empitjora cada dia i ens amoïna pensar que els perjudicis causats siguin tan importants que facin inviable un “reset” mínimament acceptable dels sistemes de producció de riquesa i protecció social per tornar a assolir uns nivells de benestar semblants als d’avui i, el que és més important, que es visualitzin unes perspectives de futur atractives per a les generacions més joves.
En els darrers mesos ningú pensa en altra cosa que en les vacunes com solució definitiva de la pandèmia. Però les vacunes que s’estan aprovant en aquests dies comporten molts interrogants, particularment quant a la seva influència sobre la capacitat de contagiar dels vacunats, en relació amb la durada de la immunització i d’altres, sense oblidar els problemes relacionats amb el seu transport, emmagatzematge, administració i control.
Tots desitgem superar quan més aviat aquesta situació, però difícilment ho podrem fer des d’una societat que no agafa el toro per les banyes; assumeix els infortunis i gestiona assenyadament la incertesa. La societat postpandèmica és molt probable que no sigui millor que abans. Perquè si tenim en compte el creixement exponencial de les desigualtats socials, la destrucció d’una part significativa del teixit productiu generador de riquesa i l’actitud reactiva i poc agosarada i innovadora dels responsables polítics no podem sentir-nos molt esperançats en un futur de progrés.
