La quarta entrega de l’estudi de seroprevalença del Ministeri de Sanitat ha revelat que al menys 4,7 milions de ciutadans s’han contagiat amb SARS-CoV-2 al llarg del 2020, un 9,9% de la població espanyola. També ofereix unes quantes dades sobre com es produeixen aquests contagis. A la presentació de l’estudi, les seves directores, Raquel Yotti (Institut de Salut Carlos III) i Marina Pollán (Centre Nacional d’Epidemiologia) han destacat a diversos col·lectius que tenen una prevalença més gran que la mitjana nacional. Són el personal sanitari (16,8%) i les dones que tenen cura de persones dependents en el domicili (16,3%). També les persones de nacionalitat no espanyola (el 13,1%).
Encara que a penes hi ha diferència entre el nombre de dones i homes contagiats de coronavirus a Espanya des de març (10,1% enfront de 9,6%), sí que són alguns dels treballs altament feminitzats els que més exposició al virus experimenten. Al costat de sanitaris i cuidadores, les que s’encarreguen de tasques de neteja (13,9%) i les que treballen en residències (13,1%) són els altres dos sectors que presenten una prevalença superior al de, per exemple, comerç, transport o cossos i forces de seguretat de l’Estat. Un fet que revela el major risc a què s’exposen les professions lligades a les tasques de cures i en primera línia de la Covid.
Aquesta relació que es dóna en la pandèmia ha estat posada de manifest per organismes internacionals i expertes, que al mateix temps criden l’atenció sobre la precarietat que travessen aquest tipus de llocs de treball, en molts casos en constant i directe contacte amb persones malaltes i que s’han vist molt afectats per la falta d’equips de protecció. Mostra d’això és el que ha passat en les residències de gent gran, on el 90% de professionals són dones. Elles estan plantant cara al coronavirus en un dels seus principals focus, i fa anys que denuncien les condicions en què treballen, la sobrecàrrega i els baixos salaris, que en la major part de casos no sobrepassen els mil euros al mes.
Així ho destaca l’economista feminista Carmen Castro, professora a la Universitat de València, que explica com aquestes ocupacions en condicions de major precarietat i la segregació per gènere que hi ha en elles “interactua amb l’excessiva càrrega de treball que han tingut les dones en aquests llocs, a més de la poca previsió i l’estat embrionari i debilitament en el qual estaven els serveis públics, entre ells, el sociosanitari”.
Per a l’epidemiòloga Pilar Serrano, experta en salut comunitària i secretària de l’Associació Madrilenya de Salut Pública, les dades “evidencien una bretxa de gènere que veiem en altres problemes de salut” i que s’estan reproduint amb el coronavirus, analitza. Una cosa curiosa que destaca Pedro Gullón, membre de la Societat Espanyola d’Epidemiologia (SEE), és que, entre els 51.000 participants d’aquesta segona ronda, només hi havia 12 homes que es dediquessin a les cures de dependents. Així que entre aquest col·lectiu fragmentat, el Ministeri deixa la seroprevalença en blanc, perquè no es pot treure una conclusió d’una mostra tan petita, i parla només de dones cuidadores. És part del que explica la lleu diferència de gènere.
Les cures al centre de la crisi
“L’assignació del paper de cuidadora a les dones posiciona a les professionals sanitàries en la primera línia de resposta a la malaltia”, deia un altre informe sobre la Covid-19, de l’Institut de la Dona, La perspectiva de género, esencial en la respuesta a la Covid-19. Posa el focus en sanitàries, cuidadores, treballadores de residències, dependentes o caixeres, a més de les empleades de la llar, “especialment aquelles que treballen com a cuidadores internes de persones grans o dependents, on la situació de confinament ha fet que hagin de romandre en el llar en el qual treballen, de vegades sense la protecció adequada”. Una posició “tradicional” assignada a les dones que “els atorga un grau de presència en la resposta a la malaltia que s’ha de tenir en compte en l’abordatge de la crisi. Ignorar l’impacte de gènere en les conseqüències econòmiques i socials agreujarà les desigualtats”, afegeix.
Al mateix impacte, encara que en termes socials i econòmics, es refereix l’Institut de Salut Global de Barcelona en un altre recent estudi que desglossa les conseqüències de la presència majoritària de dones en les cures, tant informals com en l’àmbit laboral: segons un informe de l’Organització Internacional del Treball (OIT), cita, “estan majoritàriament emprades en un mercat laboral segregat, de pitjor qualitat i més precari, el que disminueix els seus recursos per afrontar la crisi”. Segons les seves xifres, les dones constitueixen “més del 70%” de les treballadores del sistema sanitari i social.
Silvia Espinosa, secretària de Dones i Igualtat de la Federació Estatal de Sanitat i Sectors Sociosanitaris de CCOO, explica en la mateixa línia que “de moment, estem veient molts estudis que coincideixen que els homes pateixen el coronavirus amb més gravetat, però elles tenen un impacte concret per aquesta segregació ocupacional i feminització dels treballs que sostenen la vida”. Ocupacions que, sobretot durant la primera onada, “van viure molta desprotecció per la falta d’EPI i hi va haver molts contagis”. No obstant això, el sindicat denuncia que sectors com el d’ajuda a domicili o neteja “hagin quedat fora del criteri tan restrictiu de la Seguretat Social per considerar la infecció en aquests treballs com a accident o malaltia professional”.
“En les polítiques públiques cal incloure l’equitat”
Encara que en la roda de premsa no es va posar èmfasi en tot el desglossament, en l’informe, molt extens, hi ha més. La prevalença és més gran com menor és la renda: els que estan en seccions amb el llindar més baix tenen un 9% de seroprevalença; les del més alt, del 6,9%. En total, no són xifres noves però vénen a cerciorar, per als onze primers mesos de 2020, és a dir, per a gairebé tot el que portàvem de pandèmia, que el virus entén de condicionants socials. “Confirma alguna de les coses que portem parlant mesos”, resumeix Pedro Gullón, “que les condicions laborals i socials són un indicatiu de l’exposició a virus. Molt més això que els estils de vida, que va dir al seu dia la presidenta de la Comunitat de Madrid”.
També l’estudi mostra diferències per províncies. A Conca, Sòria i Madrid se supera el 18% de persones amb anticossos; a la Corunya, Canàries i Lugo són menys o prop del 4%. Per Gullón, coautor del llibre Epidemiocracia, en què tracta al costat de Javier Padilla alguns dels aspectes socials d’aquesta crisi, aquesta part era “més esperable, sense grans sorpreses”. Li resulta més interessant comprovar “les diferències per renda i per nacionalitat” i coses com que “no sembla haver-hi grans diferències per nivell d’estudis”. A al final “són les persones cuidadores, treballs a més precaritzats, feminitzats i amb una gran part d’ocupació immigrant. És el més lògic per les seves condicions, i perquè hi ha un contacte molt estret en la necessitat de cures”.
Ildefonso Hernández, portaveu de la Societat Espanyola de Salut Pública i Administració Sanitària (SESPAS) assenyala el mateix que altres col·legues: tot i que cal ajustar totes les dades per fer una anàlisi fina -per exemple, van participar en proporció menys joves d’entre 25 i 30 anys que adults, gent gran o nens-, la pobresa és un condicionant associat a la Covid-19. Pensant no tant en un dels col·lectius més afectats, el dels sanitaris, sinó en el de les cuidadores i el dels immigrants, “amb un efecte molt més gran. En les xifres de què parlem, d’un 9,9% a un 13,1% de persones estrangeres, és una diferència que podríem anomenar gran. I en aquest cas parlem majoritàriament de gent immigrant, que viu a Espanya, de la diferència social”.
Aquests estudis -el d’Espanya ha estat pioner a Europa i elogiat per la comunitat científica- serveixen per a diverses coses. Entre elles, per conèixer l’abast real de la malaltia més enllà de les persones amb PCR, la capacitat de diagnòstic, o quantes perden anticossos encara que els desenvolupin. “Per a més informació epidemiològica a alt nivell, és un bon treball el de l’Institut de Salut Carlos III, molt més detallat que els informes setmanals que treuen”, segueix Hernández. Però també “permet donar un quadre sobre per on ataca més la pandèmia. A qui afecta més. Ha de servir per recordar a les autoritats sanitàries que, quan es fan programes per a la prevenció i per controlar l’epidèmia, cal incloure l’eix de l’equitat”.
